Efemèride professional i reflexions diverses

Doncs com deia més avall, aquesta setmana passada a casa nostra hem celebrat una petita efemèride professional. Resulta que divendres passat em va arribar una proposta de traducció. No era res espectacular, uns quants paràgrafs per a una empresa per a qui treballo sovint, un termini normal, una tarifa normal. Però a la petita oficineta de traducció que tenim muntada a casa, era una traducció que esperàvem amb candeletes des de feia setmanes, i no exagero. I és que aquí ens agraden els números, i els números rodons encara més. I aquesta traducció era la que feia 5.000!

Són aquells moments que et fan recordar quan vas començar. La primera traducció de la meva base de dades és del 2004. Això vol dir que he trigat 7 anys i 219 clients de vint-i-vuit països diferents per arribar a aquestes cinc mil. El client per a qui més traduccions he fet és un de Hong Kong (914, gairebé una de cada cinc!), el següents vénen a força distància (434 un de neerlandès, i 208 per a un de belga). També hi ha diversos clients per a qui només he fet una traducció, però crec (i espero!) que la cosa és perquè són clients que no es troben sovint amb les meves combinacions lingüístiques. O potser és que els semblo cara i, a banda d'un dia que els corria pressa, s'han estimat més buscar-se algú més barat. 

Algú sap un programa fàcil i gratuït per fer gràfics? Voldria calcular mitjanes de tarifes, nombre de paraules per projecte, etc. L'Access (programa que faig servir de moment per a la base de dades, però el vull canviar) em permet fer els càlculs, però no dibuixar els gràfics, i m'agradaria penjar-los aquí.

I ara una petita reflexió sobre els meus inicis "a la selva". Quan em vaig donar d'alta com a autònoma, vivia a casa la meva mare. Sempre ho dic a tothom que es vol establir pel seu compte: si no tens un coixí, és molt difícil. Sembla un contrasentit, però crec que és bàsic poder dir que no des del començament. Les circumstàncies de cada persona són diferents i segur que no tothom s'ho pot permetre, però aleshores potser més valdria esperar uns mesos a fer-se autònom i mentrestant anar estalviant. La situació d'ara tampoc no és la de l'any 2004, no és que no ho sàpiga. Però igualment.

Aquest coixí pot ser de molts tipus: una parella que treballa, diners estalviats, ajuda familiar, capitalització de l'atur... I és molt important, perquè si comences havent d'acceptar totes les feines que et surten, estàs perdut: la proporció de clients bons/dolents és bastant negativa, i si ho has d'agafar tot, et passes moltes hores treballant per guanyar pocs diners, que te'ls pagaran tard, i et quedaràs sense temps per buscar clients millors o fer les traduccions que sí que valguin la pena. Sempre ho dic: més val un client que pagui vuit cèntims que quatre clients que en paguin dos. Jo em vaig plantejar la fórmula següent: la traducció havia de compensar o bé per preu, o bé per l'experiència/el contacte que em donava. I en aquest segon cas, ho havia de veure molt clar. Encara ara, faig servir el mateix sistema.

Una altra cosa que sempre recomano a qui vol començar en aquest sector és que es doni d'alta com a autònom. Sé que semblen molts diners (i ho són), però hi ha descomptes per als dos primers anys i, sobretot, és l'única manera de treballar legalment, de cotitzar i de poder desgravar les despeses que ens ajuden a oferir un servei més professional. Jo, per exemple, em vaig donar d'alta coincidint amb la compra d'un ordinador nou. A més, de cara al client, trobo que és molt poc seriós no poder fer factures, i que estar al dia dels autònoms és un element més per convèncer el client que ens ha de pagar un preu just.

Efemèrides

Tant com m'agraden els números rodons per celebrar coses, i se m'havia passat per alt que aquest últim post era el número 100 d'aquest blog! Sort que tinc una efemèride molt més important aquí mateix (hype, hype), que si no, em sabria greu.

Traducció, localització i festes locals

De vegades hi ha conceptes intraduïbles, que requereixen una explicació perquè si no, els lectors/espectadors en la llengua d'arribada no hi entendran el mateix que els de la llengua original. Aquesta traducció-adaptació se sol anomenar "localització", però com ara veurem, no sempre és possible.

Per exemple, se m'acut el cas de la festa d'Acció de Gràcies dels Estats Units. Ara ja ens hi hem acostumat, però recordo que, de petita, quan en alguna sèrie de televisió celebraven acció de gràcies jo pensava que era una mena de missa que es feia a casa en lloc d'anar a l'església, i com que els veia menjar gall dindi, pensava que era per Nadal. Fins i tot m'havia inventat que era el que es feia el dia 24, i que Santa Claus passava el 25. Tot aclarit!

El que passa és que no sempre és fàcil localitzar en lloc de traduir. Sovint, per falta d'espai. Uns subtítols no deixen lloc per aclarir d'on surt aquesta festa, i en un doblatge, encara menys. Com deia, en el cas d'Acció de Gràcies, potser resulta una mica confús, però a còpia de veure-ho un any sí i un altre també, ja ens hi hem acostumat tots i sabem que és una altra festa que celebren els americans. És més complicat quan la festivitat en qüestió no és gaire coneguda pel públic destí de la traducció.

Això justament és el que m'ha passat fa uns dies, que he estat traduint alguns dels extres de la pel·lícula neerlandesa Sint. Sant Nicolau (Sinterklaas) és un personatge que porta regals als nens holandesos. Resumint molt, és un bisbe de llarga barba blanca que viu a Espanya amb els seus patges negres (Zwarte Pieten). Cap a mitjan novembre, inicia un viatge des de Madrid en vaixell de vapor. Porta la bodega plena de regals per als nens que s'han portat bé, i el dia de sant Nicolau (5 de desembre) els reparteix de casa en casa per Holanda.

A la pel·lícula, que és de por, les coses van diferent. Sant Nicolau és un personatge maligne que va per les teulades d'Amsterdam carregant-se la gent. El problema és que als extres tots els actors parlen dels seus records de quan eren petits o fan referència de passada a elements que tots els holandesos coneixen, però que per a la gent d'aquí són d'allò més surrealistes (per exemple, que deixaven la finestra oberta perquè entressin els caramels, o que el sant s'emporta els nens dolents a Madrid dins d'un sac), i que no hi ha lloc per a explicacions. 

Per no parlar de les cançonetes. La més típica (que a la pel·lícula es deixen sense traduir però que als extres sí que sortirà traduïda) diu: "Sant Nicolau, capó, posa'm alguna cosa a la sabata, posa'm alguna cosa a la bota, gràcies sant Nicolau". Això de capó, només té sentit perquè en holandès rima amb sabata (i pel que vaig veure en una enquesta ràpida, la majoria d'holandesos ni saben què vol dir), però a la traducció sembla gairebé un insult... com vaig trobar a faltar les notes a peu de pàgina!!!

Baixa de maternitat per a mares autònomes

Com que molta gent em pregunta per això, he pensat que faria una entradeta ràpida al blog sobre el tema.  Les treballadores autònomes tenim dret a una baixa de maternitat de setze setmanes, en això som com qualsevol treballadora assalariada. 

Només hi ha dues diferències. Una de burocràtica, que és que al demanar la baixa s'ha de presentar un paper més, en el qual s'especifica qui es farà càrrec del nostre negoci mentre estem de baixa (si treballeu a casa, doncs hi poseu això). I l'altra és la retribució durant els mesos de baixa. En el cas de les assalariades, és equivalent a l'últim mes de sou. En el cas de les autònomes, cobrem el 100% de la base reguladora que haguem utilitzat l'últim mes abans del part. Com que la majoria cotitzem el mínim, la baixa per maternitat són uns 850 euros. La mala notícia és que s'ha de continuar pagant els autònoms, de manera que al final queda una baixa d'una mica menys de 500 euros nets. 

Jo per això recomano, a qui ho pugui fer, que es reparteixi la baixa de maternitat amb el pare: uns dies més d'ajuda del pare van la mar de bé (la baixa de paternitat és de només dues setmanes, i es fa molt curta) i a més econòmicament probablement li sortirà millor. Aquí ja hi entren les circumstàncies de cada cas, però nosaltres ho vam fer així.

La millor ajuda per cert és que, un cop reincorporades a la feina, durant 12 mesos hi ha una bonificació de gairebé el 100% sobre la quota dels autònoms, i això sí que és un estalvi que es nota, sobretot si us aneu incorporant gradualment a la feina (cosa que sol ser inevitable amb un petitó per casa). Ah, i en el meu cas, no sé per què, quan em vaig reincorporar el pagament dels autònoms s'havia "desdomiciliat" sol, així que vaig pagar un mes amb retard (amb el seu recàrrec corresponent). Val la pena estar atent perquè no us passi!

Bona sort amb la burocràcia i amb les criaturetes :)

[Actualització febrer de 2013:] Com que aquesta entrada genera força trànsit, l'actualitzo: l'últim paràgraf ja no és cert, ho van treure en alguna retallada, ja no sé ni quina! A les que n'estaven gaudint en aquell moment, com per exemple jo, no ens van ni informar i de cop ens van cobrar la quota sencera. Tot sigui per aixecar el país!

Organització. Treballar amb nens a casa

Des de setembre passat tinc una mena d'horari. Un horari oficial, podríem dir; gairebé un horari platònic. Duc la número 1 a l'escola i a les 9:15 sec davant l'ordinador (amb el cafè fet i tot, que hem triat una escola a cinc minuts de casa). En principi, a partir d'aquí comença la feina i, descomptant la pausa del dinar, la jornada laboral es pot allargar fins a tres quarts de cinc. Però la cosa no perd la seva gràcia arbitrària, perquè a casa hi tenim la número 2, que té dies d'angelet i dies d'aquells misteriosos que res no li sembla bé i no hi ha manera de picar mitja hora seguida. Així que moltes vegades acabo fent jornada partida, encadenant estones en horari escolar, i llargues tirades al vespre, que llavors sí que solen dormir totes dues (excepte la nit abans dels lliuraments grossos, que això, elles, ho saben).

Tothom em diu que tinc una feina magnífica per tenir fills. Com que no m'ho diuen per la baixa de maternitat (tan cínics no són, la gent), entenc que es refereixen al fet de treballar a casa. Sí, és veritat, en alguns sentits. Però costa més treballar (i, sobretot, treballar seguit), de manera que a la pràctica treballes més hores. O, més ben dit, la jornada laboral s'allarga i es fa menys densa. Una mica com si estires un teixit de punt i es dóna. Les hores de feina s'esfilagarsen. Estàs més hores amb els nens, però no totes les hores que estàs amb ells pots dedicar-los tota la teva atenció. La número 2 i jo encara ens estem acostumant una mica a la relació laboral-maternal. A més, aquesta tardor està molt atapeïda de feina. Però gairebé no m'atreveixo a dir-ho, tal com estan les coses, i per por que algú em digui "dona, millor així que al contrari". És clar, jo també ho penso. Però més estones amb la petitona tampoc no estarien malament.

Pàgina salvavides

De tant en tant et surt, com un bolet, una traducció que et fastigueja el dia. El dia s'hi presta: gris, amenaçador, un dia d'aquests que et donen l'oportunitat de fer servir la paraula "rúfol" (i, quan ho fas, no saps si alegrar-te d'haver-la pogut colar o avergonyir-te del clixé que acabes d'amollar al lector). La traducció d'avui, deia, és tan grisa i rúfola i amenaçadora com el dia: una llista de 200 pesticides. Pagat per paraula, o sigui, que no surt a compte de cap manera, però és un client habitual i hi caus. Comences i, com que no tens ni idea del tema i els has d'anar buscant d'un en un, se't fa més llarga que un dia sense pa. 

I, de cop, en una cerca apareix una pàgina que et salva la vida. Avui és aquesta, la base de dades de propietats dels pesticides de la Universitat de Hertfordshire (aquí). He viscut amb Internet una gran part de la meva vida conscient (el meu pare és un gran amant dels botonets i la informàtica, i a casa en vam tenir de seguida que es va poder, fa disset anys), i tot i així encara em meravella comprovar un cop i un altre que a Internet hi és tot. I flipar pensant que els traductors d'abans podien fer la seva feina sense. Heroic.

Ser sincers amb el passat

La segona guerra mundial és fascinant. El meu avi, en els últims anys de la seva vida, va desenvolupar una gran afició per les batalles del Pacífic, i se sabia de memòria noms de portaavions i generals japonesos. Amics meus que mai no obren un llibre podrien relatar gairebé dia per dia la vida de Rommel o la batalla d'Estalingrad. Tots n'hem vist pel·lícules, llibres, còmics, exposicions, documentals... És, potser, l'esdeveniment històric que més ha influït en com som avui dia.

Aquesta dècada que acabem d'encetar segurament ens deixaran els últims que la recorden en primera persona. I això ens podria servir per fer l'exercici de revisar la divisió de bons i dolents sense matisos que hem aplicat els últims 70 anys. Un bàndol tenia raó i l'altre no, i crec que es pot afirmar que el món seria millor si guanyava un bàndol que no pas si guanyava l'altre; però a tots dos bàndols es van cometre grans animalades.

Als països que Alemanya va ocupar, hi va haver col·laboradors. Per ideologia, per necessitat, per picaresca. Amb l'alliberament, aquests col·laboradors es van enfrontar a represàlies terribles. Es va aprofitar per fer ajustos de comptes i petites venjances particulars. També hi va haver molts trànsfugues d'última hora, i gent que en el caos i el desordre dels primers dies de pau va aprofitar per fer coses de les que no haurien d'estar orgullosos.

Fins ara tothom hi havia passat una mica per damunt. Eren temes tabú. Però darrerament estan apareixent les primeres veus amb una mica d'autocrítica. Per exemple, fa un parell d'anys, la magnífica pel·lícula El llibre negre, de Paul Verhoeven, que va ferir algunes sensibilitats a Holanda. Ahir, aquesta notícia d'El País em va fer pensar en un llibre que vaig traduir fa dos anys, Todos queremos ir al cielo, d'Els Beerten. És una novel·la juvenil explicada per quatre personatges, un dels quals, en Paul, és un col·laboracionista. Vaig llegir-la àvidament només per seguir la seva història. Els altres personatges són més plans i ja coneixem moltes històries com les seves; però en Paul és un personatge nou. La seva voluntat, la manera en què l'enganyen i es deixa enganyar, com abandona Bèlgica, fa instrucció militar a Alemanya i acaba al front rus, aconsegueix tornar a Alemanya però allà l'enganxa la caiguda del Reich, i ja no pot tornar a casa.

Malgrat que és una novel·la juvenil, el personatge d'en Paul té una història dura. Injusta. En les novel·les juvenils, si el personatge actua de bona fe, les coses se solen acabar bé. A la vida, i més en una guerra, les coses són diferents. I aquesta novel·la, una mica controvertida al seu país, s'emmiralla en la vida.

Sant Tornem-hi

Mai no havia sabut ben bé com s'havia d'escriure aquesta expressió. Per la xarxa hi ha un munt de versions creatives: se'n tornem-hi, s'entornem-hi... Però me'n refio d'en Xavier Rull, que a la llista de Zèfir diu moltes coses que m'interessen. En tot cas, potser és una expressió més oral que escrita. A mi em fa la sensació de tasca que cal reprendre, que no hi ha altre remei que reprendre, tot i que potser en estimaríem més allargar el que hem estat fent fins ara: el cafè del matí, l'estoneta de descans de després de dinar, o, com és el meu cas, una baixa de maternitat que se m'ha fet molt breu.

He estat dos mesos i mig allunyada de la feina. Mai del tot, perquè sempre hi ha algun missatge o alguna trucada per contestar, i he llegit més coses de la feina que no pas per plaer (que també). Però entre que era estiu i la petitona, la veritat és que he descansat molt. Passejades al sol i a l'ombra, una mica de muntanya i una mica de mar. 

Avui estreno alta a la SS i la petitona estrena el balancí on ara mateix dorm pacíficament, a un metre i mig del meu ordinador. Sant Tornem-hi. Sort que ho faig amb ganes perquè hi ha projectes interessants a la vista.

Una catedral única

Ja fa gairebé deu anys (!) que la vaig veure amb els meus propis ulls per última vegada; desembre de 2001, sota la neu. Avui Google ens diu que fa 450 anys que es va enllestir aquesta catedral impressionant que s'ha convertit en el símbol més reconeixible de Moscou i de Rússia. I com que tinc un matí tranquil de feina, he pensat que podia unir-me a les commemoracions.

Ivan IV de Rússia, més conegut com Ivan el Terrible (bastant merescudament, per cert) va manar construir aquesta catedral per celebrar les victòries contra els tàtars (que feia uns quants segles que campaven per Rússia fent força maldats, també) a les províncies de Kazan (al centre de la Rússia europea) i Astrakhan (a la desembocadura del Volga). La llegenda diu que després va fer treure els ulls de l'arquitecte perquè mai no pogués fer cap altre edifici tan bonic; però les llegendes són llegendes i, a banda que no està clar qui va ser l'arquitecte, el que té més punts encara treballava en altres llocs quinze anys després, així que sembla que no deu ser cert.

Sí que se sap que un altre terrible de la història russa, Stalin, va voler enderrocar-la perquè no encaixava en els seus magnífics plans de fer un gran passeig per a celebrar desfilades militars al mig de Moscou. Aquesta història sí que és certa, i de fet Stalin va arribar a fer tirar a terra la porta d'entrada a la Plaça Roja perquè no hi passaven els tancs (ara l'han reconstruïda). Per sort, l'oposició de diversos arquitectes i funcionaris (alguns dels quals van passar una llarga temporada al gulag arran d'això) va servir per salvar la catedral. Una catedral, per cert, que fou securalitzada després de la Revolució i que continua essent propietat de la Federació Russa, i no de l'Església Ortodoxa, tot i que ha recuperat gran part del patrimoni que va perdre en època soviètica.

Acabo amb una fotografia de l'interior, perquè molta gent potser no sap que de dins està tota decorada amb frescos. Val la pena entrar-hi si mai teniu la sort de trobar-vos-hi al davant!

És que n'hi ha per dir... Adéu, Espanya!

Inici de trimestre i, com que algun dia d'aquests em posaré de part, he decidit complir amb el pagament de l'IVA ben aviadet en lloc d'esperar-me al final del termini com faig altres vegades. O sigui que sumo el que dec de les factures enviades (que no cobrades) al llarg del segon trimestre i veig que... de les 10 factures que he enviat a clients espanyols des de l'1 d'abril, no n'he cobrat ni una. 

El pitjor és que això ni genera pànic: ja se sap, que les factures es paguen amb terminis il·legals (la UE demana pagaments en dues setmanes, en aquest país nostre menys de "a començament del mes següent després de 60 dies de la data de factura" s'ha de considerar ràpid, que moltes vegades es cobra més tard). Per comparar, us diré que les factures que he fet a Europa els mesos d'abril i maig ja les he cobrades totes;  fins i tot les que van a països com Polònia o Estònia.

El que fa molta ràbia és haver d'avançar aquest IVA al govern, sense saber quan cobraràs. Entre això i que els clients espanyols triguen tant a pagar, n'hi ha per engegar-los...  Al final, treballar per al teu propi país et perjudica a dos nivells: paguen tard i tu has d'avançar IVA (les feines fetes a l'estranger no en porten). N'hi ha per pensar-s'ho, o no?

Els noms oficials dels països de la UE

Més d'una vegada m'ha tocat traduir documentació en què cal fer servir els noms oficials dels països. En català, l'eina normativa que cal fer servir per als topònims és l'Enciclopèdia Catalana (disponible en línia), però que no sempre proposa l'alternativa més utilitzada, de manera que tinc la sensació pel que es comenta pels fòrums i les llistes de correu, que cada cop més gent es passa a la llista de l'esadir.

Avui m'he topat amb la llista dels noms oficials dels països que formen part de la UE, i m'ha cridat l'atenció que a banda d'haver-hi "regnes" i "repúbliques", hi ha algunes distincions més:

Regnes:

Regne de Bèlgica

Regne de Dinamarca

Regne d'Espanya

Regne dels Països Baixos

Regne de Suècia

Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord

Repúbliques

1) República + de + nom del país

República de Bulgària

República d'Estònia

República de Xipre

República de Letònia

República de Lituània

República d'Hongria

República d'Àustria

República de Polònia

República d'Eslovènia

República de Finlàndia

i República federal d'Alemanya

2) República + adjectiu

República Txeca

República Hel·lènica

República Francesa

República Italiana

República Portuguesa

República Eslovaca

Altres

Gran Ducat de Luxemburg

I els que no es compliquen la vida:

Irlanda

Malta

Romania

(no us resulten més simpàtics ara de cop?)

Font: http://eur-lex.europa.eu

Per a qui és això?

No sé si a tothom li passa, però jo tinc moments que m'ofusco amb textos que no volen dir res o són tan densos que ni amb musiqueta de fons m'aguanto desperta, i en moments d'aquests em pregunto per a qui estic treballant. Ara tinc un encàrrec d'un documental sobre els premis literaris més obscurs de Flandes a la dècada dels seixanta. Sospito que, d'entrada, ja no té un públic gaire ampli. El que és estrany, però, és que el client demana transcripció, traducció i subtítols.

És a dir: vol que copiï paraula per paraula tot el que diuen els tres escriptors i ho lliuri en neerlandès. Després, en vol la traducció en format "prosa", per entendre'ns. I, després, que ho converteixi en subtítols que puguin utilitzar de cara al públic. Em sembla molta feina addicional, tenint en compte que el format definitiu serà un documental amb subtítols. Per què deuen voler disposar del text en holandès? I de la traducció fil per randa de tot el que diuen (amb els moments de dubte, les frases inacabades i tots els punts suspensius que calen per imitar el llenguatge oral)? De vegades no saps per a qui és la feina que fas. S'ho llegirà algú, això?

Llenguatge políticament correcte

A pesar que tinc els resultats de les eleccions de fons, cosa que es podria considerar un exercici de masoquisme, ara mateix el que em té més encesa són les 50 pàgines que estic corregint per al Departament de Treball, escrites amb un llenguatge políticament i sexualment (o es deu dir "de gènere"?) correcte, que suposo que deu seguir al peu de la lletra el manual d'estil de la conselleria... però que m'està posant negra. Primer, perquè els ulls gairebé no llisquen pel text: les malaltes i els malalts, les i els pacients susceptibles de patir una onada de calor, benvolgut/da alcalde/essa i bevolguts/des regidors/res, les persones jubilades... (com a mínim l'autor ha estat conseqüent, que normalment es cansen a mig text, però això fa que sigui mooooolt feixuc).

Però és que ara fa una estona que ensopego paràgraf sí, paràgraf també amb "empreses de fins a 9 persones treballadores" o "empreses amb entre 10 i 49 persones treballadores". I per aquí sí que no passo, perquè aquí els talibans del llenguatge políticament correcte, per no dir "treballadors" (empreses de fins a 9 treballadors, tan greu seria?), resulta que canvien el significat. I és que tots sabem que en una empresa on hi hagi fins a 9 persones treballadores, pot haver-hi un munt de ganduls cobrant la nòmina. O no?

I això m'ha recordat un article de La Vanguardia que vaig guardar fa un parell d'anys (i que ara recupero gràcies a la magnífica hemeroteca online del diari: Nuevo curso, viejos vicios, de novembre de 2008) que defensa el llenguatge no sexista i es retrata amb una llista d'exemples:

Qualifica de "sexista y complejo" l'ús de paraules com ara estudiantes, los miembros, celiacos o tutores i ofereix, com a opcions "correctas y más sencillas", los y las estudiantes, las y los miembros, gente celiaca i grupo tutorial. Que, en fi, potser algú troba més correctes, però més senzilles, m'estranyaria.

Les dones tenim molt de camí per recórrer, i jo trobo que així no avancem gens.

Com detectar un client potencialment problemàtic

Divendres passat em va contactar un client amb qui no he arribat a treballar, però aquesta vegada crec que em puc haver estalviat una col·laboració problemàtica. Hi havia alguns indicis, que ara explicaré, que em van fer pensar que el client podia ser dels que més val tenir lluny... i al final, quan el client mateix es va buscar la vida per una altra banda, la veritat és que em vaig sentir alleujada.

Les coses van anar així:

- Indici 1: El client truca a les set de la tarda d'un divendres. És una hora estranya per trucar a un col·laborador nou. En la trucada explica breument a què es dedica l'empresa i em diu on tenen la seu, però no em diu en cap moment el nom de l'empresa. Resulta que es presenten a una licitació europea i necessiten traduir un text d'una llengua escandinava.

- Indici 2: La noia em diu i repeteix diverses vegades que "no necessiten un text d'una gran qualitat literària", només saber què diu, perquè ells després ho utilitzaran només a nivell intern. Una mica més endavant en la mateixa conversa, em diu que normalment ja es tradueixen ells les coses, però que en aquest cas, com que la licitació és important, volen algú de fora que ho faci, però que no cal que hi posi floritures ni res.

Aquí jo ja començava a estar una mica mosca, perquè que jo sàpiga els traductors no "posem floritures" als textos si no hi són a l'original, i això que normalment ja s'ho tradueixen ells... doncs em sonava com si em diguessin que en realitat jo no els feia falta (tot això divendres al vespre).

- Indici 3: Li comento que per fer el pressupost he de veure els fitxers, i en aquell moment resulta que la noia no sap dir-me ni quantes paraules ni quantes pàgines són, però sí que són fitxers en pdf i faxos escanejats. Que ho necessiten divendres de la setmana següent, però com que ells ja hi han d'anar treballant, els primers textos ja els necessiten dimecres. O sigui que sap donar-me un termini, però no dir-me quanta feina és... Però que no em preocupi, que no necessiten "floritures ni qualitat literària" (tornem-hi).

Quedem que m'envia els fitxers però jo li dic que ja no els podré mirar fins a l'endemà al vespre (aquest cap de setmana jo era fora de casa). Dissabte al vespre, com havíem quedat, miro el correu, i trobo quatre mails seus.

- Indici 4: En el primer mail, vénen els fitxers. En el segon, em comenten que com que si guanyen la licitació podran passar-me molta feina, el pressupost hauria de "tenir-ho en compte" (un eufemisme per dir que els ho havia de fer barat. I la urgència?). En el tercer, em diuen que ja han trobat algú que podria fer la traducció, però que com que ja m'ho havien dit a mi primer, que els enviï el pressupost igualment, si pot ser abans de les sis de la tarda (jo ja els havia dit que no miraria el correu fins al vespre). I al quart, que li han dit a l'altre traductor que vagi començant però que, com que són documents llargs i és urgent, jo també puc anar traduint.

Després de llegir tots els missatges, vaig pensar que aquest client no em convenia i li vaig dir que creia que millor que ho fes tot l'altre traductor, per consistència i tot plegat. Espero que aquest traductor no se n'hagi de penedir. Qui sap, potser era un client fantàstic, però a mi em va fer mala espina... i m'alegro de no ser qui hi ha de tractar a partir d'ara.

Les tarifes de les traduccions literàries

Suposo que tots els gremis parlen de preus (alguns fins i tot els pacten), però en el cas dels traductors, de vegades sembla que no tinguem altre tema! Però més val que no em queixi, perquè si he iniciat aquesta entrada és, justament, per parlar de tarifes, i en concret, de per què són tan baixes les tarifes de traducció literària. 

Una de les coses que fa baixar el preu de les traduccions literàries és la manera de fer el còmput de paraules. En la traducció "comercial", el preu se sol calcular per paraula, però en la traducció de llibres se sol fer servir un sistema a partir del nombre de pàgines de 1800 o 2100 caràcters. 

Com explica l'enquesta de tarifes de l'APTIC (2009), si comptem les pàgines d’un llibre directament amb el Word (dividint el número total de caràcters per 2.100) el resultat serà entre un 20 i un 30% menor que si ho fem amb plantilla. Això es deu senzillament al fet que el Word no tindrà en compte ni les línies vídues ni les òrfenes. Tradicionalment les pàgines d’un llibre es calculaven amb una plantilla de 2.100 caràcters, és a dir, 30 línies de 70 caràcters cadascuna, però com que el Word ofereix la possibilitat de comptar el total de caràcters i dividir, actualment se sol utilitzar aquest sistema. L'APTIC recomana que si us donen el recompte a partir de Word, cal calcular una tarifa un 20-30% més alta per compensar.

Un altre tema important és que pocs traductors viuen exclusivament de la traducció literària. Molts ho fan d'a més a més, a banda d'una altra feina o de traduccions comercials. Fins i tot hi ha qui admet que ho fa per hobby, o per amor a l'art. Com que ja està assumit que de la traducció de llibres no es pot viure, molta gent ho combina amb altra feina per no haver-ne de viure. I així es crea un cercle viciós que cada cop costa més de trencar.

Sens dubte, un altre element important és la llei bàsica del mercat, la llei de l'oferta i la demanda. No sé si està estudiat, però estic convençuda que hi ha més gent que vol traduir llibres que gent que vol traduir documentació empresarial. Els llibres són projectes llargs, sovint agraïts, de vegades entretinguts... I si hi ha més oferta de mà d'obra, el preu baixa. 

També és cert que en el món editorial hi ha pocs professionals que es facin rics: correctors, il·lustradors, editors, etc. també treballen sovint amb tarifes baixes. Potser és cert que és un mal endèmic del sector, com assegura un amic meu.

En tot cas, cal saber, com diu l'Acett, que si les tarifes de traducció de llibres són més baixes és perquè el traductor ha de tenir un contracte on se li reconegui un percentatge dels drets de venda del llibre. Si hi ha sort i es converteix en un èxit de vendes, els drets compensaran la tarifa més baixa de la feina original. És com una aposta, i de vegades deu tocar (a mi encara no m'ha passat, però fe!).

Afegitó el 24/06/2011:
He vist que aquesta entrada té moltes visites de gent que busca com establir tarifes per a la traducció editorial, o sigui que comparteixo aquest link que explica molt bé com fer el càlcul entre diferents formats de pàgina.

Excuses de mal pagador

Es parla molt que els traductors són ponts entre cultures, que no han de traduir el text sinó el sentit, i que això està lligat a moltes coses, de manera que cal conèixer tan bé la llengua com el país d'origen d'un text. La veritat és que això és una idea una mica utòpica, i que molts textos requereixen coneixements sobre la matèria i no tant sobre la cultura que hi ha darrere de la llengua d'origen. Desmitifiquem la idea del traductor: si el text tracta d'energia eòlica, de tipus de ceràmica, de telers o de cesàries, sovint és més important saber del tema que haver viscut al país de l'altra llengua. 

Però altres  vegades la llengua està tan lligada a un territori que traduir un text et fa sentir realment com el pont entre cultures que et van vendre a la facultat. Ara estic traduint una història d'un adolescent que pràcticament podria viure en qualsevol lloc, però que com que va a l'escola en bicicleta i no compra la marihuana a cap camell, sinó legalment al cafè de la cantonada, viu a Holanda. I m'he trobat amb una expressió que sempre m'ha fet molta gràcia: un dia que arriba tard perquè sí, dóna l'excusa que "s'ha trobat el pont obert". 

Es podria traduir literalment (és una mentida, però podria ser veritat, perquè els ponts dels canals s'obren per deixar passar els vaixells, i això sempre provoca cues i si vas just de temps, et pot fer anar tard), però es perd la connotació d'excusa barata, segurament falsa, que té l'original. Perquè els ponts de vegades s'obren i es tanquen molt ràpid, i d'altres triguen més, i no tenen horari fix, de manera que és una excusa que mai no pots demostrar, però que tampoc ningú no et pot rebatre. I en la traducció literal, tot això es perd.

Estic pensant si dir "va donar una excusa de mal pagador", i prou, o esplaiar-me d'alguna altra manera perquè s'entengui bé. És emocionant, trobar-se una frase així en un text. Pensar-hi tot un dia i no haver-se decidit. Tenir temptacions d'atapeir el peu de la pàgina amb notes sobre Holanda (impossible!). Deixar la frase per a la tercera passada. És per (i per a) aquests moments, per frustrants que siguin, que em vaig fer traductora.

Els camps de flors d'Holanda

Durant un parell de setmanes a l'any, normalment al mes d'abril, el nord de Zuid-Holland i el sud de Noord-Holland (una petita zona de camps de conreu entre Amsterdam i l'Haia) s'omple de colors. És una de les imatges més famoses del país, tot i que com que dura tan poc, i de fet és en una zona tan petita, pràcticament cal venir expressament per veure-ho. L'atracció d'aquests prats de coloraines fa venir milers de persones, que omplen de bicicletes els petits camins que ressegueixen els canals.

No tothom sap, però, que aquestes flors tan famoses són, de fet, un subproducte, una mena d'efecte secundari: com que ja s'han obert, no es poden vendre (les flors que s'utilitzen per fer rams i decorar s'han de collir encara tancades). El que es cultiva i comercialitza és el bulb, no la flor. Cada bulb produeix una flor, però un cop ha florit, es divideix i tens uns quants bulbs per a l'any que ve. Un bulb que ha florit es converteix en una mena d'all, per entendre'ns, i de cada dent en surt una flor l'any següent. Així que, per vendre com més bulbs millor, has d'haver fet florir el bulb una vegada.

Per tant, com que la flor no interessa als pagesos, pots protagonitzar autèntiques escenes de "La casa de la pradera" deixant la bicicleta a la vora del canal, endinsant-te entre les fileres de tulipes i collint les que més t'agradin per fer-te el teu propi ram. Al capdavall, més val un ram al menjador que deixar-les allà fins que passin els pagesos amb segadores enormes i les tallin totes, no?

Males companyies

M'ho he buscat jo tota sola i per tant no acuso ningú, però aquí em teniu: embarassada i fent la traducció de Het Snoepprinsesje (títol provisional: La princesa dels dolços), un conte infantil de Gertie Jaquet que m'està fent passar el dia entre llibres de receptes de pastissos, botigudes de llaminadures, pàgines dedicades a les galetes, wikipedia i el Termcat. I això què vol dir: la boca feta aigua i una gana de por a totes hores!

Sembla mentida que la gastronomia sigui tan diferent de país a país, i que costi tant trobar equivalències als noms de les llaminadures i els dolços. Qui hagi estat a Bèlgica i hagi vist aquelles espectaculars botigues de galetes i xocolates ja es pot imaginar si n'hi ha, de noms diferents. La temptació seria buscar equivalències de sentit, és a dir, substituir un tipus de dolç per un altre que els nens catalans coneguin, encara que no sigui ben bé idèntic, i quedar-me tan tranquil·la. Lamentablement, aquí això és inviable: com que el llibre és un àlbum il·lustrat i constantment veiem la princeseta fent el llèpol pel palau, no s'hi valen dreceres i cal fer recerca... fins que arribi l'hora de berenar, és clar.

Llegir el diari

Normalment no compro el diari; crec que el dec comprar cinc o sis cops l'any. El llegeixo cada dia per internet, i el fullejo quan faig el cafè al bar. Avui, però, m'havia de fer una analítica i mentre esperava me l'he llegit de cap a cap, saltant només les notícies que menys m'interessaven. Quaranta minuts (és clar que no tinc temps de llegir-lo cada dia! Qui té quaranta minuts al dia per al diari, excepte els jubilats?). M'he recordat de quan agafava cada dia els ferrocarrils per anar a la UAB: va ser l'època de la meva vida que vaig comprar el diari amb més freqüència, perquè la lectura em durava exactament el mateix que el viatge.

Diuen que és mala època per a la premsa escrita, que baixa el nombre de suscriptors i que el diari acabarà sortint només els caps de setmana. Però es veu que hi ha gent disposada a desafiar les prediccions, perquè fa un parell de mesos es va engegar un diari nou, l'Ara, que sembla que va bé; i pròximament començarà a sortir La Vanguardia en català, cosa que bé deu suposar-los un cost que fins ara no havien volgut assumir i que justament en aquest context difícil va i decideixen tirar endavant.

Jo crec que els diaris de paper no desapareixeran mentre no desaparegui la cultura d'anar a esmorzar al bar. Quan baixo a algun dels bars de per aquí i vull fer el cafè amb el diari, feina tinc per trobar-ne algun de disponible, perquè tots els altres esmorzants sembla que han tingut la mateixa idea. És clar que un esmorzar normal no permet llegir tot el diari, sinó només fullejar-lo, però segur que als bars els surt a compte tenir uns quants diaris (jo, per exemple, no vaig expressament a l'únic bar de la plaça que no en tenen). Potser l'esmorzar és el que salva els diaris. Els periodistes haurien d'oposar-se frontalment a les jornades intensives que redueixen l'esmorzar a un cafè a la màquina de l'oficina.

Afegitó: Gairebé no havia tingut temps de penjar el comentari que m'han enviat aquest article: Prisa apuesta por contratar periodistas low-cost para reinventar El País.

Lectures professionals

A banda de fer classes de repàs de grec clàssic i substitucions (poquetes) com a professora particular d'anglès, la primera feina una mica regular que vaig fer va ser de lectora. És una feina poc coneguda però es tracta d'una figura indispensable per a les editorials en dos casos:

- si l'original és en una llengua que l'editor no parla

- si l'editorial rep massa originals perquè l'editor se'ls llegeixi tots.

La meva primera feina de lectora era el segon cas. L'editora tenia muntanyes i muntanyes de llibres apilonats per tots els racons del despatx: a terra, sobre les cadires (sempre me n'havia de posar uns quants a la falda si volia seure), en dobles files a les prestatgeries... La meva editora s'encarregava de tres col·leccions: autoajuda, romàntica i best-seller, i el requisit era un llibre per setmana. Gairebé sempre eren originals en anglès, però de tant en tant n'hi havia en neerlandès o danès (que sempre m'alegraven perquè ho pagaven millor). 

En aquella primera època vaig llegir moltíssims llibres d'autoajuda (econòmicament eren els que sortien millor, perquè te'ls pots llegir en diagonal) i romàntica (aquests em costaven moltíssim. Una vegada hi va haver una sèrie Corín Tellado, crec que en vaig llegir quinze o vint... buf). Els best-seller eren sempre benvinguts, però només en comparació amb els altres, perquè venien per temes. En aquesta època vaig enganxar la febre "Da Vinci Code", i em vaig fer un fart de llegir llibres (pseudo)històrics "moooolt ben documentats" amb elements cristians i tocs renaixentistes... Quan en portes una desena, tots són iguals, amb sectes centenàries i secrets amagats en quadres, tapissos, brúixoles, vitralls, claustres o joies. Si en llegeixes prous, tots es confonen entre ells.

Àngel que prega pels escriptors sense idees.

Més endavant l'editorial per a qui llegia va ser absorbida per Planeta i jo vaig continuar fent la mateixa feina per a la mateixa editora, que ara havia deixat l'autoajuda (i jo, per tant, també) i es dedicava als best-seller i a les sèries de butxaca. El ritme continuava sent el mateix, llibre per setmana, però cada cop em costava més seguir-lo perquè m'anaven sortint altres feines i a més ja no agafava cada dia el ferrocarril per anar a la UAB i, per tant, tenia menys estona per llegir.

En aquesta segona època va haver-hi moltíssimes novel·les històriques, sobretot biografies de personatges de l'Antiguitat (la majoria eren Cleopatres, però també hi havia romans, grecs, gals, víkings, Maries Antonietes i Caterines de Rússia). Hi va haver una temporada, molt densa, de "amor amb sobrenatural", en què vaig llegir un munt d'històries de noies adolescents que s'enamoren de vampirs, fantasmes, homes llops, prínceps d'Atlantis i altra fauna.

Val a dir que la meva feina era fer de sedàs i que si deia que un llibre m'havia agradat, em sotmetien a un interrogatori terrible, mentre que si deia que no m'havia agradat gaire, estaven encantats. De fet, allà el que volien era filtres i com més estrictes millor, per no arriscar-se gens. I, d'altra banda, moltes coses de les que vaig llegir eren força fluixetes. A poc a poc em vaig trobar que no llegia cap altra cosa, i tot i així em costava complir els plaços. A més econòmicament no em compensava gaire, així que vaig demanar que em cridessin només per llibres en neerlandès o danès. 

Han passat cinc anys. Per a aquella editorial no he tornat a llegir res, però altres editorials em truquen de tant en tant; en total faig unes cinc o sis lectures per any. Un ritme molt més assumible per a una feina que m'agrada i m'obliga a llegir en idiomes que tinc menys a mà, i que m'ha servit per descobrir autors i llibres nous i interessants. Però com que avui ja he xerrat molt, en parlaré a la pròxima entrada.

Més segona guerra mundial: l'enigma de Stalin

Ha sortit publicada la primera traducció que he fet per a Segle XX, Revista catalana d'història (nº 3, 2010). Es tracta d'una revista anual que, segons en Joan, que és al comitè de redacció, és la més seriosa d'aquest país sobre història. Jo hi vaig col·laborar amb la traducció d'un article de David Reynolds titulat Churchill, Roosevelt i l'enigma de Stalin, tema que sembla dissenyat especialment per a una russòfila amant de la història com jo. L'article comença amb una frase de Churchill que s'ha utilitzat moltíssimes vegades parlant de Rússia:

En una emissió de ràdio de l'1 d'octubre de 1939, Winston Churchill, que aleshores era primer lord de  l'almirallat, va descriure la política russa com "una endevinalla embolicada amb un misteri dins d'un enigma".

L'article ens parla de la visió que es tenia de Rússia entre els anys 1939 i 1943; del gran desconeixement per part d'Occident, i especialment la convicció de Churchill, que va errar en moltes percepcions, que Stalin seria una peça fàcil de jugar que representaria el seu paper en un taulell de joc que Anglaterra i Estats Units controlarien en tot moment. Durant la Guerra Freda, l'actuació de Roosevelt i Churchill de "deixar fer" a Stalin durant la guerra fou molt criticada, però aquest article explica que possiblement era inevitable: d'una banda, Rússia era una aliada indispensable, i, de l'altra, la personalitat de Churchill i Stalin difícilment hauria permès cap altra sortida. Us deixo amb un petit fragment de l'article:

És clar que, vista des de la posició d'avantatge de postguerra, és fàcil ridiculitzar aquesta teoria de convergència [que la URSS evolucionava cap a una variant moderada de socialisme d'Estat]. No hi ha dubte que es basava en una greu miopia, una profunda ignorància i il·lusions més que no fets sobre la Unió Soviètica. Però com a historiadors hem de mirar la dècada de 1940 a través dels ulls de persones que tot just havien aconseguit sobreviure a la Gran Depressió, i no des de la posició dels triomfals guanyadors de la Guerra Freda.

Horaris

Fa gairebé set anys que sóc autònoma, i una de les coses de què més he gaudit en aquest temps ha estat de no tenir horaris. Sempre he estat una treballadora força nocturna, ja estudiava de nit quan anava a la Universitat; i com que després de sopar em passo una bona estona davant de l'ordinador, als matins sóc indulgent amb mi mateixa i no em poso el despertador. Des que tinc la criatureta, ella fa de despertador, però com que és de bon dormir, això significa llevar-me entre nou i deu, i entre que la vesteixo i la duc a la llar d'infants, em poso a treballar cap a mig matí, com feia abans de tenir-la.

El fet de no tenir horaris fixes fa que et tornis la companya de cafè de tothom que té un matí lliure, s'escapa de la feina a fer papers, es posa de baixa, té una criatura, surt de guàrdia... petites interrupcions que jo agraeixo molt i que em fan tenir la il·lusió que les meves setmanes no són monòtones.

Ara bé, tot això podria canviar a partir de setembre, que la nena anirà a l'escola dels grans i, per tant, tindrà hora fixa d'entrada cada matí. Li hauré de posar el despertador i la fixació dels seus horaris comportarà, suposo, una estabilització dels meus. No em podré quedar a treballar fins tan tard, i hauré de fer una mena d'horari d'oficina mentre ella sigui a l'escola. Això ha fet que darrerament parli d'horaris amb altres autònoms, i he descobert que la majoria es marquen a si mateixos un horari (alguns aprofiten l'horari d'un fill o de la parella, però altres se l'autoimposen). Deu ser més efectiu? Com ho feu, vosaltres?

La paraula que es pot dir però no es pot escriure

Començant així sembla l'acudit assassí dels Monty Python, però és un cas real i en una llengua amb tan bona salut com el castellà. Resulta que gràcies a la pregunta (aparentment innocent, després vaig descobrir que enverinada) del JF he descobert que en castellà hi ha un imperatiu que es pot dir però no es pot escriure: la segona persona en singular de l'imperatiu del verb salirle. Podem dir salidle al encuentro, però si volem passar el verb al singular ens trobem amb... què? Salle? Sal-le? Sal le al encuentro? Sálele?

Una petita cerca em condueix al blog que sembla ser l'origen de la pregunta, Un arácnido una camiseta, on inclouen la resposta de la RAE quan se'ls va consultar el problema:

La interpretación forzosa como dígrafo de la secuencia gráfica ll en español hace imposible representar por escrito la palabra resultante de añadir el pronombre átono le a la forma verbal sal (imperativo no voseante de segunda persona de singular del verbo salir), oralmente posible si, por ejemplo, ordenáramos a alguien salir al paso o al encuentro de otra persona aludida con el pronombre le: [sál.le al páso], [sál.le al enkuéntro].Puesto que los pronombres átonos pospuestos al verbo han de escribirse soldados a este, sal + le daría por escrito salle, cuya lectura sería forzosamente [sá.lle], y no [sal.le]].

Doncs, au, això sí que és quedar-se amb un pam de nas: oralment possible, ortogràficament impossible. No sé si a la tan discutida ortografia nova hi deuen haver trobat solució.

Després de la tempesta

... sempre ve la calma, o això diuen. Fa un parell de setmanes semblava inimaginable que hi hauria un matí que em llevaria i no tindria gens de feina, però aquest dia ha arribat! De moment he aprofitat el matí per anar a renovar-me el DNI i ara aniré a llegir (llegir! Des que vaig ser a Holanda per Nadal que no obro un llibre que no sigui de feina). Després he enganxat una amiga en baixa de maternitat per sortir a dinar (aquesta és la pega d'estar lliure un dilluns, que tothom treballa, si no està de baixa).

És clar que la calma no ha de durar gaires dies, perquè l'esperit de l'autònom s'inquieta ràpidament i si no va entrant feina es pot posar nerviós. Però ara mateix, agraeixo aquesta pausa, potser fins i tot ordenaré algun armari o estrenaré un videojoc. I després de dedicar una estoneta al blog, em prendré un cafè dels bons: llarg i al solet, que sembla que ha sortit per a l'ocasió.

Ara que ha passat sant Jordi

En aquest país, tothom a qui la indústria literària toca de prop o de lluny té un pic de feina abans de sant Jordi. Com que publicar un llibre vol el seu temps i requereix tota una sèrie de passos, segons en quin punt et trobis de la cadena (compra de drets, traducció, correcció, edició, impressió, distribució, promoció, venda) el teu sant Jordi particular és abans o després. El sant Jordi dels traductors és al gener. Amb una mica de sort, comença abans de Nadal, però en tot cas s'acaba al voltant de l'1 de febrer.

Per vendre un llibre de sant Jordi no pots publicar-lo el dia 22 d'abril: a l'abril no es distribueixen novetats; les distribuïdores només accepten reedicions, i per tant els llibres de sant Jordi ja van sortint entre febrer i març. Això, per als traductors, que ens trobem en un punt força inicial de la cadena, vol dir lliurar els llibres a finals de gener. Enguany el meu lliurament principal es va complicar una mica perquè Ficomic ha avançat les dates del Saló del Còmic de Barcelona, de manera que pràcticament coincideix amb sant Jordi i, per tant, les dates de lliurament de la feina també. Però després d'uns dies de força feina, ara ho he enllestit tot i puc dir que per a mi, un any més ja ha passat sant Jordi. Ara queda la part bona, la de triar i remenar llibres a la Rambla. Tot i que enguany que cau per dissabte Sant i no sé si s'organitzarà d'alguna altra manera...

El DCVB, o Alcover Moll per als amics

Els que treballem amb el català sabem que la gran obra lexicogràfica d'aquesta llengua no és el diccionari oficial, sinó el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també anomenat  Alcover-Moll en honor als seus autors. Un diccionari de 10 volums que es va iniciar a partir de la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana que Francesc de Borja Moll va enviar l'any 1900 i que cap al 1926 ja li havia permès omplir tres milions de fitxes que es guardaven en una famosa calaixera.

El cas és, però, que per molt que sigui el millor diccionari i estigui disponible en línia (sort, perquè és molt car, i jo encara no he aconseguit estalviar per comprar-me'l - ja m'agradaria!), no tots els textos permeten utilitzar-lo, perquè té dos característiques que fan que no serveixi en la majoria de casos: no és normatiu, i no ha estat actualitzat des que el van publicar l'any 1962.

Per això estic tan feliç d'estar traduint El jardí secret, un llibre de 1910 que m'ofereix el marc perfecte per utilitzar-lo constantment, i ara el valoro més que mai. Espero que aviat tindré altres ocasions de fer-lo servir prioritàriament, en lloc del DIEC.