Pàgina salvavides

De tant en tant et surt, com un bolet, una traducció que et fastigueja el dia. El dia s'hi presta: gris, amenaçador, un dia d'aquests que et donen l'oportunitat de fer servir la paraula "rúfol" (i, quan ho fas, no saps si alegrar-te d'haver-la pogut colar o avergonyir-te del clixé que acabes d'amollar al lector). La traducció d'avui, deia, és tan grisa i rúfola i amenaçadora com el dia: una llista de 200 pesticides. Pagat per paraula, o sigui, que no surt a compte de cap manera, però és un client habitual i hi caus. Comences i, com que no tens ni idea del tema i els has d'anar buscant d'un en un, se't fa més llarga que un dia sense pa. 

I, de cop, en una cerca apareix una pàgina que et salva la vida. Avui és aquesta, la base de dades de propietats dels pesticides de la Universitat de Hertfordshire (aquí). He viscut amb Internet una gran part de la meva vida conscient (el meu pare és un gran amant dels botonets i la informàtica, i a casa en vam tenir de seguida que es va poder, fa disset anys), i tot i així encara em meravella comprovar un cop i un altre que a Internet hi és tot. I flipar pensant que els traductors d'abans podien fer la seva feina sense. Heroic.

Ser sincers amb el passat

La segona guerra mundial és fascinant. El meu avi, en els últims anys de la seva vida, va desenvolupar una gran afició per les batalles del Pacífic, i se sabia de memòria noms de portaavions i generals japonesos. Amics meus que mai no obren un llibre podrien relatar gairebé dia per dia la vida de Rommel o la batalla d'Estalingrad. Tots n'hem vist pel·lícules, llibres, còmics, exposicions, documentals... És, potser, l'esdeveniment històric que més ha influït en com som avui dia.

Aquesta dècada que acabem d'encetar segurament ens deixaran els últims que la recorden en primera persona. I això ens podria servir per fer l'exercici de revisar la divisió de bons i dolents sense matisos que hem aplicat els últims 70 anys. Un bàndol tenia raó i l'altre no, i crec que es pot afirmar que el món seria millor si guanyava un bàndol que no pas si guanyava l'altre; però a tots dos bàndols es van cometre grans animalades.

Als països que Alemanya va ocupar, hi va haver col·laboradors. Per ideologia, per necessitat, per picaresca. Amb l'alliberament, aquests col·laboradors es van enfrontar a represàlies terribles. Es va aprofitar per fer ajustos de comptes i petites venjances particulars. També hi va haver molts trànsfugues d'última hora, i gent que en el caos i el desordre dels primers dies de pau va aprofitar per fer coses de les que no haurien d'estar orgullosos.

Fins ara tothom hi havia passat una mica per damunt. Eren temes tabú. Però darrerament estan apareixent les primeres veus amb una mica d'autocrítica. Per exemple, fa un parell d'anys, la magnífica pel·lícula El llibre negre, de Paul Verhoeven, que va ferir algunes sensibilitats a Holanda. Ahir, aquesta notícia d'El País em va fer pensar en un llibre que vaig traduir fa dos anys, Todos queremos ir al cielo, d'Els Beerten. És una novel·la juvenil explicada per quatre personatges, un dels quals, en Paul, és un col·laboracionista. Vaig llegir-la àvidament només per seguir la seva història. Els altres personatges són més plans i ja coneixem moltes històries com les seves; però en Paul és un personatge nou. La seva voluntat, la manera en què l'enganyen i es deixa enganyar, com abandona Bèlgica, fa instrucció militar a Alemanya i acaba al front rus, aconsegueix tornar a Alemanya però allà l'enganxa la caiguda del Reich, i ja no pot tornar a casa.

Malgrat que és una novel·la juvenil, el personatge d'en Paul té una història dura. Injusta. En les novel·les juvenils, si el personatge actua de bona fe, les coses se solen acabar bé. A la vida, i més en una guerra, les coses són diferents. I aquesta novel·la, una mica controvertida al seu país, s'emmiralla en la vida.

Sant Tornem-hi

Mai no havia sabut ben bé com s'havia d'escriure aquesta expressió. Per la xarxa hi ha un munt de versions creatives: se'n tornem-hi, s'entornem-hi... Però me'n refio d'en Xavier Rull, que a la llista de Zèfir diu moltes coses que m'interessen. En tot cas, potser és una expressió més oral que escrita. A mi em fa la sensació de tasca que cal reprendre, que no hi ha altre remei que reprendre, tot i que potser en estimaríem més allargar el que hem estat fent fins ara: el cafè del matí, l'estoneta de descans de després de dinar, o, com és el meu cas, una baixa de maternitat que se m'ha fet molt breu.

He estat dos mesos i mig allunyada de la feina. Mai del tot, perquè sempre hi ha algun missatge o alguna trucada per contestar, i he llegit més coses de la feina que no pas per plaer (que també). Però entre que era estiu i la petitona, la veritat és que he descansat molt. Passejades al sol i a l'ombra, una mica de muntanya i una mica de mar. 

Avui estreno alta a la SS i la petitona estrena el balancí on ara mateix dorm pacíficament, a un metre i mig del meu ordinador. Sant Tornem-hi. Sort que ho faig amb ganes perquè hi ha projectes interessants a la vista.