"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Una catedral única


Ja fa gairebé deu anys (!) que la vaig veure amb els meus propis ulls per última vegada; desembre de 2001, sota la neu. Avui Google ens diu que fa 450 anys que es va enllestir aquesta catedral impressionant que s'ha convertit en el símbol més reconeixible de Moscou i de Rússia. I com que tinc un matí tranquil de feina, he pensat que podia unir-me a les commemoracions.

Ivan IV de Rússia, més conegut com Ivan el Terrible (bastant merescudament, per cert) va manar construir aquesta catedral per celebrar les victòries contra els tàtars (que feia uns quants segles que campaven per Rússia fent força maldats, també) a les províncies de Kazan (al centre de la Rússia europea) i Astrakhan (a la desembocadura del Volga). La llegenda diu que després va fer treure els ulls de l'arquitecte perquè mai no pogués fer cap altre edifici tan bonic; però les llegendes són llegendes i, a banda que no està clar qui va ser l'arquitecte, el que té més punts encara treballava en altres llocs quinze anys després, així que sembla que no deu ser cert.

Sí que se sap que un altre terrible de la història russa, Stalin, va voler enderrocar-la perquè no encaixava en els seus magnífics plans de fer un gran passeig per a celebrar desfilades militars al mig de Moscou. Aquesta història sí que és certa, i de fet Stalin va arribar a fer tirar a terra la porta d'entrada a la Plaça Roja perquè no hi passaven els tancs (ara l'han reconstruïda). Per sort, l'oposició de diversos arquitectes i funcionaris (alguns dels quals van passar una llarga temporada al gulag arran d'això) va servir per salvar la catedral. Una catedral, per cert, que fou securalitzada després de la Revolució i que continua essent propietat de la Federació Russa, i no de l'Església Ortodoxa, tot i que ha recuperat gran part del patrimoni que va perdre en època soviètica.

Acabo amb una fotografia de l'interior, perquè molta gent potser no sap que de dins està tota decorada amb frescos. Val la pena entrar-hi si mai teniu la sort de trobar-vos-hi al davant!


dilluns, 4 de juliol del 2011

És que n'hi ha per dir... Adéu, Espanya!



Inici de trimestre i, com que algun dia d'aquests em posaré de part, he decidit complir amb el pagament de l'IVA ben aviadet en lloc d'esperar-me al final del termini com faig altres vegades. O sigui que sumo el que dec de les factures enviades (que no cobrades) al llarg del segon trimestre i veig que... de les 10 factures que he enviat a clients espanyols des de l'1 d'abril, no n'he cobrat ni una. 

El pitjor és que això ni genera pànic: ja se sap, que les factures es paguen amb terminis il·legals (la UE demana pagaments en dues setmanes, en aquest país nostre menys de "a començament del mes següent després de 60 dies de la data de factura" s'ha de considerar ràpid, que moltes vegades es cobra més tard). Per comparar, us diré que les factures que he fet a Europa els mesos d'abril i maig ja les he cobrades totes;  fins i tot les que van a països com Polònia o Estònia.

El que fa molta ràbia és haver d'avançar aquest IVA al govern, sense saber quan cobraràs. Entre això i que els clients espanyols triguen tant a pagar, n'hi ha per engegar-los...  Al final, treballar per al teu propi país et perjudica a dos nivells: paguen tard i tu has d'avançar IVA (les feines fetes a l'estranger no en porten). N'hi ha per pensar-s'ho, o no?