Age quod agis

La cursa de les 11 ciutats

2012-02-07T23:00:00.001+01:00

A Holanda, el primer dia que el termòmetre s'acosta a zero, ja comencen a frisar. Si es van glaçant canals i comences a poder fer passejades en patins sobre glaç natural, es comença a sentir el murmuri: "aquest any sí!". Quan fins i tot s'han tancat (és a dir, glaçat prou) alguns canals al centre de les ciutats, mig país ja no s'aguanta i les televisions s'omplen de tertulians, autoproclamats experts i amants de l'esport que opinen sobre si n'hi haurà o no. I llavors algun periodista s'endinsa cap a les terres del nord i pregunta a algun pagès si hi haurà cursa de les 11 ciutats o no. I el pagès respon, feliç de comprovar que els passerells del sud no han espavilat gens des de l'any passat, que paciència.

Aquí estem ara mateix. Un any més, però enguany amb més esperances perquè hi ha una bona onada de fred siberiana, esperant si glaça prou per celebrar la cursa de les 11 ciutats: un recorregut de 200 km per gel natural, amb tornada i sortida a Leeuwaarden, que cal recórrer en menys de 24 hores. No s'ha pogut fer des de l'any 1997, perquè hi ha d'haver un cert gruix de gel (15 cm) i hi ha un parell de punts al trajecte en que hi ha corrents que impedeixen que es glaci fàcilment. Ahir mateix, l'encarregat de comprovar-ne el gruix (el rayonhoofd, un càrrec honorífic per al qual només et pot designar l'anterior rayonhoofd) es va enfonsar en un d'aquests llocs. O sigui que de moment, paciència.

I mentrestant, imatges de postal.

Aprenent, sempre aprenent

2012-01-23T12:31:00.000+01:00

M'avorreixen una mica els clixés, com a tothom, suposo; però cal admetre que si una frase arriba a la categoria de clixé, deu ser que alguna veritat amaga, que la repetim tantes vegades. Una és aquella que mai no dominaràs del tot una llengua, que sempre hi haurà coses noves que encara no sabies. Estic revisant un llibre que acabo de traduir, una novel·la negra, i m'ha servit per descobrir un parell de coses del català.

Primer, que cappuccino s'escriu caputxino. Sobta una mica, però suposo que és cosa d'acostumar-s'hi; al capdavall ara ja no ens crida l'atenció veure quiosc en lloc de kiosk. El que no sé és quin criteri es fa servir per adaptar l'ortografia en alguns casos (com aquests) i en altres no (whisky), però suposo que no deu ser aleatori.

Segon, la inesperada ortografia de la paraula "enxubat", que jo sempre m'havia imaginat com "anxovat", però que es veu que no devia haver vist mai escrita. La gent, doncs, no va anxovada* al metro, sinó enxubada, tot i que segons Coromines la paraula és un derivat d'"anxova" igualment. No sé com es devia produir aquesta mutació gràfica, però hi estan d'acord el DIEC, el DCVB i en Coromines, o sigui que deu ser molt poc discutible.

Tercer, un dels escassos moments que no estic d'acord amb el Termcat. La terminologia m'agrada i m'interessa (ja vaig dir un dia que hauria volgut fer diccionaris), però de vegades trobo que no l'encerten. Atacada amb el dubte de com es devia escriure (i dir!) "fotomaton", vaig a buscar-ho al Termcat i m'hi trobo que en castellà és fotomatón, en francès photomaton i en anglès photomaton, però que en català es diu... cabina de fotografia instantània. Massa llarg per al meu context, i segurament també perquè arreli. Jo, en tot cas, no ho he fet servir. Ho he canviat per "cabina fotogràfica", que veig (en aquest corpus anàrquic que és Google) que s'utilitza una mica...

2012-01-21T21:24:00.002+01:00

Entre els traductors sembla que hi ha dos corrents, la dels que noten l'alè calent dels traductors automàtics al clatell i s'estiren els cabells pensant que es quedaran sense feina, i la dels que creuen que l'ordinador mai no entendrà els matisos infinits de la llengua. Jo no em mullo i em col·loco en una posició còmoda i expectant, la filosofia de ja-em-preocuparé-quan-arribi-el-dia.

De moment, a mi personalment el traductor automàtic no m'estalvia feina; treballo més ràpid i la traducció em queda millor si la faig tota a pèl (o amb alguna eina CAT) que si tiro de Google traductor. Però no tothom hi està d'acord.

Mentrestant, però, penjo una imatge graciosa d'una traducció del Google Traductor (que, per cert, això ja està corregit, però jo la tenia guardada i ara no l'esborraré sense penjar-la, malaguanyada).

Dossier a Presència: La feina silenciosa

2012-01-11T16:24:00.001+01:00

El mes de gener acostuma a ser un dels que tinc més feina, no sé si és l'efecte sant Jordi o que els clients agafen l'any amb ganes. Per això fa dies que no escric res, ni per aquí ni per cap altre lloc. Però sí que he llegit una mica, i a banda d'estar a punt d'acabar-me alguns llibres de la collita estiuenca (així anem), també he llegit aquest reportatge sobre els traductors literaris que han publicat a Presència. L'he trobat força bé, bastant centrat en els traductors que es dediquen a la literatura en majúscula, tots somrient amb les seves biblioteques al darrere i els diccionaris de paper sobre la taula. Sempre m'ha agradat veure els llocs on treballen els altres, així que només amb això ja em feien contenta.

Un parell de frases que m'han agradat:

«Amb un coneixement imperfecte de l’anglès però amb un domini a fons del català es pot fer una bona traducció; al revés, no». Idea que jo sempre defenso (no tothom i està d'acord) i que aquí expressa justament un exprofessor meu, en Joan Sellent (a qui jo per cert també cito sempre per dir que la traducció al català ha de ser "correcta, espontània i versemblant").

«Jo entendria que si pots llegir un Delibes en castellà o un Sagarra en català ho facis en la llengua original, perquè el do, el geni, està en la llengua, i en la traducció es perd molt. Ara bé, llegir un Vázquez Montalbán o un Ruiz Zafón en una llengua o en una altra no té tanta importància. De fet, la major part dels autors ho són d’argument, no de llengua». Ho diu Isabel Martí, editora de La Campana. M'ha agradat aquesta distinció entre autors d'argument i de llengua. En certa manera, és allò que dèiem de la Literatura amb majúscula o amb minúscula.

Me'n torno a la novel·la d'argument que estic traduint aquests dies: una novel·la negra del danès Mikkel Birkegaard.

Efemèride professional i reflexions diverses

2011-12-19T14:01:00.003+01:00

Doncs com deia més avall, aquesta setmana passada a casa nostra hem celebrat una petita efemèride professional. Resulta que divendres passat em va arribar una proposta de traducció. No era res espectacular, uns quants paràgrafs per a una empresa per a qui treballo sovint, un termini normal, una tarifa normal. Però aquí a la petita oficineta de traducció que tenim muntada a casa, era una traducció que esperàvem amb candeletes des de feia setmanes, i no exagero. I és que aquí ens agraden els números, i els números rodons encara més. I aquesta traducció era la que feia 5.000!

Són aquells moments que et fan recordar quan vas començar. La primera traducció de la meva base de dades és del 2004. Això vol dir que he trigat 7 anys i 219 clients de vint-i-vuit països diferents per arribar a aquestes cinc mil. El client per a qui més traduccions he fet és un de Hong Kong (914, gairebé una de cada cinc!), el següents vénen a força distància (434 un de neerlandès, i 208 per a un de belga). També hi ha diversos clients per a qui només he fet una traducció, però crec (i espero!) que la cosa és perquè són clients que no es troben sovint amb les meves combinacions lingüístiques. O potser és que els semblo cara i, a banda d'un dia que els corria pressa, s'han estimat més buscar-se algú més barat.

Algú sap un programa fàcil i gratuït per fer gràfics? Voldria calcular mitjanes de tarifes, nombre de paraules per projecte, etc. L'Access (programa que faig servir de moment per a la base de dades, però el vull canviar) em permet fer els càlculs, però no dibuixar els gràfics, i m'agradaria penjar-los aquí.

I ara una petita reflexió sobre els meus inicis "a la selva". Quan em vaig donar d'alta com a autònoma, vivia a casa la meva mare. Sempre ho dic a tothom que es vol establir pel seu compte: si no tens un coixí, és molt difícil. Sembla un contrasentit, però crec que és bàsic poder dir que no des del començament. Les circumstàncies de cada persona són diferents i segur que no tothom s'ho pot permetre, però aleshores potser més valdria esperar uns mesos a fer-se autònom i mentrestant anar estalviant. La situació d'ara tampoc no és la de l'any 2004, no és que no ho sàpiga. Però igualment.

Aquest coixí pot ser de molts tipus: una parella que treballa, diners estalviats, ajuda familiar, capitalització de l'atur... I és molt important, perquè si comences havent d'acceptar totes les feines que et surten, estàs perdut: la proporció de clients bons/dolents és bastant negativa, i si ho has d'agafar tot, et passes moltes hores treballant per guanyar pocs diners, que te'ls pagaran tard, i et quedaràs sense temps per buscar clients millors o fer les traduccions que sí que valguin la pena. Sempre ho dic: més val un client que pagui vuit cèntims que quatre clients que en paguin dos. Jo em vaig plantejar la fórmula següent: la traducció havia de compensar o bé per preu, o bé per l'experiència/el contacte que em donava. I en aquest segon cas, ho havia de veure molt clar. Encara ara, faig servir el mateix sistema.

Una altra cosa que sempre recomano a qui vol començar en aquest sector és que es doni d'alta com a autònom. Sé que semblen molts diners (i ho són), però hi ha descomptes per als dos primers anys i, sobretot, és l'única manera de treballar legalment, de cotitzar i de poder desgravar les despeses que ens ajuden a oferir un servei més professional. Jo, per exemple, em vaig donar d'alta coincidint amb la compra d'un ordinador nou. A més, de cara al client, trobo que és molt poc seriós no poder fer factures, i que estar al dia dels autònoms és un element més per convèncer el client que ens ha de pagar un preu just.

Efemèrides

2011-12-15T00:35:00.000+01:00

Tant com m'agraden els números rodons per celebrar coses, i se m'havia passat per alt que aquest últim post era el número 100 d'aquest blog! Sort que tinc una efemèride molt més important aquí mateix (hype, hype), que si no, em sabria greu.

Traducció, localització i festes locals

2011-12-13T21:39:00.000+01:00

De vegades hi ha conceptes intraduïbles, que requereixen una explicació perquè si no, els lectors/espectadors en la llengua d'arribada no hi entendran el mateix que els de la llengua original. Aquesta traducció-adaptació se sol anomenar "localització", però com ara veurem, no sempre és possible.

Per exemple, se m'acut el cas de la festa d'Acció de Gràcies dels Estats Units. Ara ja ens hi hem acostumat, però recordo que, de petita, quan en alguna sèrie de televisió celebraven acció de gràcies jo pensava que era una mena de missa que es feia a casa en lloc d'anar a l'església, i com que els veia menjar gall dindi, pensava que era per Nadal. Fins i tot m'havia inventat que era el que es feia el dia 24, i que Santa Claus passava el 25. Tot aclarit!

El que passa és que no sempre és fàcil localitzar en lloc de traduir. Sovint, per falta d'espai. Uns subtítols no deixen lloc per aclarir d'on surt aquesta festa, i en un doblatge, encara menys. Com deia, en el cas d'Acció de Gràcies, potser resulta una mica confús, però a còpia de veure-ho un any sí i un altre també, ja ens hi hem acostumat tots i sabem que és una altra festa que celebren els americans. És més complicat quan la festivitat en qüestió no és gaire coneguda pel públic destí de la traducció.

Això justament és el que m'ha passat fa uns dies, que he estat traduint alguns dels extres de la pel·lícula neerlandesa Sint. Sant Nicolau (Sinterklaas) és un personatge que porta regals als nens holandesos. Resumint molt, és un bisbe de llarga barba blanca que viu a Espanya amb els seus patges negres (Zwarte Pieten). Cap a mitjan novembre, inicia un viatge des de Madrid en vaixell de vapor. Porta la bodega plena de regals per als nens que s'han portat bé, i el dia de sant Nicolau (5 de desembre) els reparteix de casa en casa per Holanda.

A la pel·lícula, que és de por, les coses van diferent. Sant Nicolau és un personatge maligne que va per les teulades d'Amsterdam carregant-se la gent. El problema és que als extres tots els actors parlen dels seus records de quan eren petits o fan referència de passada a elements que tots els holandesos coneixen, però que per a la gent d'aquí són d'allò més surrealistes (per exemple, que deixaven la finestra oberta perquè entressin els caramels, o que el sant s'emporta els nens dolents a Madrid dins d'un sac), i que no hi ha lloc per a explicacions.

Per no parlar de les cançonetes. La més típica (que a la pel·lícula es deixen sense traduir però que als extres sí que sortirà traduïda) diu: "Sant Nicolau, capó, posa'm alguna cosa a la sabata, posa'm alguna cosa a la bota, gràcies sant Nicolau". Això de capó, només té sentit perquè en holandès rima amb sabata (i pel que vaig veure en una enquesta ràpida, la majoria d'holandesos ni saben què vol dir), però a la traducció sembla gairebé un insult... com vaig trobar a faltar les notes a peu de pàgina!!!

Baixa de maternitat per a mares autònomes

2011-12-08T00:18:00.000+01:00

Com que molta gent em pregunta per això, he pensat que faria una entradeta ràpida al blog sobre el tema. Les treballadores autònomes tenim dret a una baixa de maternitat de setze setmanes, en això som com qualsevol treballadora assalariada.

Només hi ha dues diferències. Una de burocràtica, que és que al demanar la baixa s'ha de presentar un paper més, en el qual s'especifica qui es farà càrrec del nostre negoci mentre estem de baixa (si treballeu a casa, doncs hi poseu això). I l'altra és la retribució durant els mesos de baixa. En el cas de les assalariades, és equivalent a l'últim mes de sou. En el cas de les autònomes, cobrem el 100% de la base reguladora que haguem utilitzat l'últim mes abans del part. Com que la majoria cotitzem el mínim, la baixa per maternitat són uns 850 euros. La mala notícia és que s'ha de continuar pagant els autònoms, de manera que al final queda una baixa d'una mica menys de 500 euros nets.

Jo per això recomano, a qui ho pugui fer, que es reparteixi la baixa de maternitat amb el pare: uns dies més d'ajuda del pare van la mar de bé (la baixa de paternitat és de només dues setmanes, i es fa molt curta) i a més econòmicament probablement li sortirà millor. Aquí ja hi entren les circumstàncies de cada cas, però nosaltres ho vam fer així.

La millor ajuda per cert és que, un cop reincorporades a la feina, durant 12 mesos hi ha una bonificació de gairebé el 100% sobre la quota dels autònoms, i això sí que és un estalvi que es nota, sobretot si us aneu incorporant gradualment a la feina (cosa que sol ser inevitable amb un petitó per casa). Ah, i en el meu cas, no sé per què, quan em vaig reincorporar el pagament dels autònoms s'havia "desdomiciliat" sol, així que vaig pagar un mes amb retard (amb el seu recàrrec corresponent). Val la pena estar atent perquè no us passi!

Bona sort amb la burocràcia i amb les criaturetes :)

Organització. Treballar amb nens a casa

2011-11-18T01:44:00.001+01:00

Des de setembre passat tinc una mena d'horari. Un horari oficial, podríem dir; gairebé un horari platònic. Duc la número 1 a l'escola i a les 9:15 sec davant l'ordinador (amb el cafè fet i tot, que hem triat una escola a cinc minuts de casa). En principi, a partir d'aquí comença la feina i, descomptant la pausa del dinar, la jornada laboral es pot allargar fins a tres quarts de cinc. Però la cosa no perd la seva gràcia arbitrària, perquè a casa hi tenim la número 2, que té dies d'angelet i dies d'aquells misteriosos que res no li sembla bé i no hi ha manera de picar mitja hora seguida. Així que moltes vegades acabo fent jornada partida, encadenant estones en horari escolar, i llargues tirades al vespre, que llavors sí que solen dormir totes dues (excepte la nit abans dels lliuraments grossos, que això, elles, ho saben).

Tothom em diu que tinc una feina magnífica per tenir fills. Com que no m'ho diuen per la baixa de maternitat (tan cínics no són, la gent), entenc que es refereixen al fet de treballar a casa. Sí, és veritat, en alguns sentits. Però costa més treballar (i, sobretot, treballar seguit), de manera que a la pràctica treballes més hores. O, més ben dit, la jornada laboral s'allarga i es fa menys densa. Una mica com si estires un teixit de punt i es dóna. Les hores de feina s'esfilagarsen. Estàs més hores amb els nens, però no totes les hores que estàs amb ells pots dedicar-los tota la teva atenció. La número 2 i jo encara ens estem acostumant una mica a la relació laboral-maternal. A més, aquesta tardor està molt atapeïda de feina. Però gairebé no m'atreveixo a dir-ho, tal com estan les coses, i per por que algú em digui "dona, millor així que al contrari". És clar, jo també ho penso. Però més estones amb la petitona tampoc no estarien malament.

Pàgina salvavides

2011-10-28T16:31:00.000+02:00

De tant en tant et surt, com un bolet, una traducció que et fastigueja el dia. El dia s'hi presta: gris, amenaçador, un dia d'aquests que et donen l'oportunitat de fer servir la paraula "rúfol" (i, quan ho fas, no saps si alegrar-te d'haver-la pogut colar o avergonyir-te del clixé que acabes d'amollar al lector). La traducció d'avui, deia, és tan grisa i rúfola i amenaçadora com el dia: una llista de 200 pesticides. Pagat per paraula, o sigui, que no surt a compte de cap manera, però és un client habitual i hi caus. Comences i, com que no tens ni idea del tema i els has d'anar buscant d'un en un, se't fa més llarga que un dia sense pa.

I, de cop, en una cerca apareix una pàgina que et salva la vida. Avui és aquesta, la base de dades de propietats dels pesticides de la Universitat de Hertfordshire (aquí). He viscut amb Internet una gran part de la meva vida conscient (el meu pare és un gran amant dels botonets i la informàtica, i a casa en vam tenir de seguida que es va poder, fa disset anys), i tot i així encara em meravella comprovar un cop i un altre que a Internet hi és tot. I flipar pensant que els traductors d'abans podien fer la seva feina sense. Heroic.

Ser sincers amb el passat

2011-10-13T11:12:00.002+02:00

La segona guerra mundial és fascinant. El meu avi, en els últims anys de la seva vida, va desenvolupar una gran afició per les batalles del Pacífic, i se sabia de memòria noms de portaavions i generals japonesos. Amics meus que mai no obren un llibre podrien relatar gairebé dia per dia la vida de Rommel o la batalla d'Estalingrad. Tots n'hem vist pel·lícules, llibres, còmics, exposicions, documentals... És, potser, l'esdeveniment històric que més ha influït en com som avui dia.

Aquesta dècada que acabem d'encetar segurament ens deixaran els últims que la recorden en primera persona. I això ens podria servir per fer l'exercici de revisar la divisió de bons i dolents sense matisos que hem aplicat els últims 70 anys. Un bàndol tenia raó i l'altre no, i crec que es pot afirmar que el món seria millor si guanyava un bàndol que no pas si guanyava l'altre; però a tots dos bàndols es van cometre grans animalades.

Als països que Alemanya va ocupar, hi va haver col·laboradors. Per ideologia, per necessitat, per picaresca. Amb l'alliberament, aquests col·laboradors es van enfrontar a represàlies terribles. Es va aprofitar per fer ajustos de comptes i petites venjances particulars. També hi va haver molts trànsfugues d'última hora, i gent que en el caos i el desordre dels primers dies de pau va aprofitar per fer coses de les que no haurien d'estar orgullosos.

Fins ara tothom hi havia passat una mica per damunt. Eren temes tabú. Però darrerament estan apareixent les primeres veus amb una mica d'autocrítica. Per exemple, fa un parell d'anys, la magnífica pel·lícula El llibre negre, de Paul Verhoeven, que va ferir algunes sensibilitats a Holanda. Ahir, aquesta notícia d'El País em va fer pensar en un llibre que vaig traduir fa dos anys, Todos queremos ir al cielo, d'Els Beerten. És una novel·la juvenil explicada per quatre personatges, un dels quals, en Paul, és un col·laboracionista. Vaig llegir-la àvidament només per seguir la seva història. Els altres personatges són més plans i ja coneixem moltes històries com les seves; però en Paul és un personatge nou. La seva voluntat, la manera en què l'enganyen i es deixa enganyar, com abandona Bèlgica, fa instrucció militar a Alemanya i acaba al front rus, aconsegueix tornar a Alemanya però allà l'enganxa la caiguda del Reich, i ja no pot tornar a casa.

Malgrat que és una novel·la juvenil, el personatge d'en Paul té una història dura. Injusta. En les novel·les juvenils, si el personatge actua de bona fe, les coses se solen acabar bé. A la vida, i més en una guerra, les coses són diferents. I aquesta novel·la, una mica controvertida al seu país, s'emmiralla en la vida.

Sant Tornem-hi

2011-10-03T13:44:00.000+02:00

Mai no havia sabut ben bé com s'havia d'escriure aquesta expressió. Per la xarxa hi ha un munt de versions creatives: se'n tornem-hi, s'entornem-hi... Però me'n refio d'en Xavier Rull, que a la llista de Zèfir diu moltes coses que m'interessen. En tot cas, potser és una expressió més oral que escrita. A mi em fa la sensació de tasca que cal reprendre, que no hi ha altre remei que reprendre, tot i que potser en estimaríem més allargar el que hem estat fent fins ara: el cafè del matí, l'estoneta de descans de després de dinar, o, com és el meu cas, una baixa de maternitat que se m'ha fet molt breu.

He estat dos mesos i mig allunyada de la feina. Mai del tot, perquè sempre hi ha algun missatge o alguna trucada per contestar, i he llegit més coses de la feina que no pas per plaer (que també). Però entre que era estiu i la petitona, la veritat és que he descansat molt. Passejades al sol i a l'ombra, una mica de muntanya i una mica de mar.

Avui estreno alta a la SS i la petitona estrena el balancí on ara mateix dorm pacíficament, a un metre i mig del meu ordinador. Sant Tornem-hi. Sort que ho faig amb ganes perquè hi ha projectes interessants a la vista.

Una catedral única

2011-07-12T11:34:00.002+02:00

Ja fa gairebé deu anys (!) que la vaig veure amb els meus propis ulls per última vegada; desembre de 2001, sota la neu. Avui Google ens diu que fa 450 anys que es va enllestir aquesta catedral impressionant que s'ha convertit en el símbol més reconeixible de Moscou i de Rússia. I com que tinc un matí tranquil de feina, he pensat que podia unir-me a les commemoracions.

Ivan IV de Rússia, més conegut com Ivan el Terrible (bastant merescudament, per cert) va manar construir aquesta catedral per celebrar les victòries contra els tàtars (que feia uns quants segles que campaven per Rússia fent força maldats, també) a les províncies de Kazan (al centre de la Rússia europea) i Astrakhan (a la desembocadura del Volga). La llegenda diu que després va fer treure els ulls de l'arquitecte perquè mai no pogués fer cap altre edifici tan bonic; però les llegendes són llegendes i, a banda que no està clar qui va ser l'arquitecte, el que té més punts encara treballava en altres llocs quinze anys després, així que sembla que no deu ser cert.

Sí que se sap que un altre terrible de la història russa, Stalin, va voler enderrocar-la perquè no encaixava en els seus magnífics plans de fer un gran passeig per a celebrar desfilades militars al mig de Moscou. Aquesta història sí que és certa, i de fet Stalin va arribar a fer tirar a terra la porta d'entrada a la Plaça Roja perquè no hi passaven els tancs (ara l'han reconstruïda). Per sort, l'oposició de diversos arquitectes i funcionaris (alguns dels quals van passar una llarga temporada al gulag arran d'això) va servir per salvar la catedral. Una catedral, per cert, que fou securalitzada després de la Revolució i que continua essent propietat de la Federació Russa, i no de l'Església Ortodoxa, tot i que ha recuperat gran part del patrimoni que va perdre en època soviètica.

Acabo amb una fotografia de l'interior, perquè molta gent potser no sap que de dins està tota decorada amb frescos. Val la pena entrar-hi si mai teniu la sort de trobar-vos-hi al davant!

És que n'hi ha per dir... Adéu, Espanya!

2011-07-04T11:28:00.000+02:00

Inici de trimestre i, com que algun dia d'aquests em posaré de part, he decidit complir amb el pagament de l'IVA ben aviadet en lloc d'esperar-me al final del termini com faig altres vegades. O sigui que sumo el que dec de les factures enviades (que no cobrades) al llarg del segon trimestre i veig que... de les 10 factures que he enviat a clients espanyols des de l'1 d'abril, no n'he cobrat ni una.

El pitjor és que això ni genera pànic: ja se sap, que les factures es paguen amb terminis il·legals (la UE demana pagaments en dues setmanes, en aquest país nostre menys de "a començament del mes següent després de 60 dies de la data de factura" s'ha de considerar ràpid, que moltes vegades es cobra més tard). Per comparar, us diré que les factures que he fet a Europa els mesos d'abril i maig ja les he cobrades totes; fins i tot les que van a països com Polònia o Estònia.

El que fa molta ràbia és haver d'avançar aquest IVA al govern, sense saber quan cobraràs. Entre això i que els clients espanyols triguen tant a pagar, n'hi ha per engegar-los... Al final, treballar per al teu propi país et perjudica a dos nivells: paguen tard i tu has d'avançar IVA (les feines fetes a l'estranger no en porten). N'hi ha per pensar-s'ho, o no?

Els noms oficials dels països de la UE

2011-06-14T13:24:00.002+02:00

Més d'una vegada m'ha tocat traduir documentació en què cal fer servir els noms oficials dels països. En català, l'eina normativa que cal fer servir per als topònims és l'Enciclopèdia Catalana (disponible en línia), però que no sempre proposa l'alternativa més utilitzada, de manera que tinc la sensació pel que es comenta pels fòrums i les llistes de correu, que cada cop més gent es passa a la llista de l'esadir.

Avui m'he topat amb la llista dels noms oficials dels països que formen part de la UE, i m'ha cridat l'atenció que a banda d'haver-hi "regnes" i "repúbliques", hi ha algunes distincions més:

Regnes:

Regne de Bèlgica

Regne de Dinamarca

Regne d'Espanya

Regne dels Països Baixos

Regne de Suècia

Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord

Repúbliques

1) República + de + nom del país

República de Bulgària

República d'Estònia

República de Xipre

República de Letònia

República de Lituània

República d'Hongria

República d'Àustria

República de Polònia

República d'Eslovènia

República de Finlàndia

i República federal d'Alemanya

2) República + adjectiu

República Txeca

República Hel·lènica

República Francesa

República Italiana

República Portuguesa

República Eslovaca

Altres

Gran Ducat de Luxemburg

I els que no es compliquen la vida:

Irlanda

Malta

Romania

(no us resulten més simpàtics ara de cop?)

Font: http://eur-lex.europa.eu

Per a qui és això?

2011-06-08T19:27:00.001+02:00

No sé si a tothom li passa, però jo tinc moments que m'ofusco amb textos que no volen dir res o són tan densos que ni amb musiqueta de fons m'aguanto desperta, i en moments d'aquests em pregunto per a qui estic treballant. Ara tinc un encàrrec d'un documental sobre els premis literaris més obscurs de Flandes a la dècada dels seixanta. Sospito que, d'entrada, ja no té un públic gaire ampli. El que és estrany, però, és que el client demana transcripció, traducció i subtítols.

És a dir: vol que copiï paraula per paraula tot el que diuen els tres escriptors i ho lliuri en neerlandès. Després, en vol la traducció en format "prosa", per entendre'ns. I, després, que ho converteixi en subtítols que puguin utilitzar de cara al públic. Em sembla molta feina addicional, tenint en compte que el format definitiu serà un documental amb subtítols. Per què deuen voler disposar del text en holandès? I de la traducció fil per randa de tot el que diuen (amb els moments de dubte, les frases inacabades i tots els punts suspensius que calen per imitar el llenguatge oral)? De vegades no saps per a qui és la feina que fas. S'ho llegirà algú, això?

Llenguatge políticament correcte

2011-05-22T22:48:00.001+02:00

A pesar que tinc els resultats de les eleccions de fons, cosa que es podria considerar un exercici de masoquisme, ara mateix el que em té més encesa són les 50 pàgines que estic corregint per al Departament de Treball, escrites amb un llenguatge políticament i sexualment (o es deu dir "de gènere"?) correcte, que suposo que deu seguir al peu de la lletra el manual d'estil de la conselleria... però que m'està posant negra. Primer, perquè els ulls gairebé no llisquen pel text: les malaltes i els malalts, les i els pacients susceptibles de patir una onada de calor, benvolgut/da alcalde/essa i bevolguts/des regidors/res, les persones jubilades... (com a mínim l'autor ha estat conseqüent, que normalment es cansen a mig text, però això fa que sigui mooooolt feixuc).

Però és que ara fa una estona que ensopego paràgraf sí, paràgraf també amb "empreses de fins a 9 persones treballadores" o "empreses amb entre 10 i 49 persones treballadores". I per aquí sí que no passo, perquè aquí els talibans del llenguatge políticament correcte, per no dir "treballadors" (empreses de fins a 9 treballadors, tan greu seria?), resulta que canvien el significat. I és que tots sabem que en una empresa on hi hagi fins a 9 persones treballadores, pot haver-hi un munt de ganduls cobrant la nòmina. O no?

I això m'ha recordat un article de La Vanguardia que vaig guardar fa un parell d'anys (i que ara recupero gràcies a la magnífica hemeroteca online del diari: Nuevo curso, viejos vicios, de novembre de 2008) que defensa el llenguatge no sexista i es retrata amb una llista d'exemples:

Qualifica de "sexista y complejo" l'ús de paraules com ara estudiantes, los miembros, celiacos o tutores i ofereix, com a opcions "correctas y más sencillas", los y las estudiantes, las y los miembros, gente celiaca i grupo tutorial. Que, en fi, potser algú troba més correctes, però més senzilles, m'estranyaria.

Les dones tenim molt de camí per recórrer, i jo trobo que així no avancem gens.

Com detectar un client potencialment problemàtic

2011-05-17T21:26:00.001+02:00

Divendres passat em va contactar un client amb qui no he arribat a treballar, però aquesta vegada crec que em puc haver estalviat una col·laboració problemàtica. Hi havia alguns indicis, que ara explicaré, que em van fer pensar que el client podia ser dels que més val tenir lluny... i al final, quan el client mateix es va buscar la vida per una altra banda, la veritat és que em vaig sentir alleujada.

Les coses van anar així:

- Indici 1: El client truca a les set de la tarda d'un divendres. És una hora estranya per trucar a un col·laborador nou. En la trucada explica breument a què es dedica l'empresa i em diu on tenen la seu, però no em diu en cap moment el nom de l'empresa. Resulta que es presenten a una licitació europea i necessiten traduir un text d'una llengua escandinava.

- Indici 2: La noia em diu i repeteix diverses vegades que "no necessiten un text d'una gran qualitat literària", només saber què diu, perquè ells després ho utilitzaran només a nivell intern. Una mica més endavant en la mateixa conversa, em diu que normalment ja es tradueixen ells les coses, però que en aquest cas, com que la licitació és important, volen algú de fora que ho faci, però que no cal que hi posi floritures ni res.

Aquí jo ja començava a estar una mica mosca, perquè que jo sàpiga els traductors no "posem floritures" als textos si no hi són a l'original, i això que normalment ja s'ho tradueixen ells... doncs em sonava com si em diguessin que en realitat jo no els feia falta (tot això divendres al vespre).

- Indici 3: Li comento que per fer el pressupost he de veure els fitxers, i en aquell moment resulta que la noia no sap dir-me ni quantes paraules ni quantes pàgines són, però sí que són fitxers en pdf i faxos escanejats. Que ho necessiten divendres de la setmana següent, però com que ells ja hi han d'anar treballant, els primers textos ja els necessiten dimecres. O sigui que sap donar-me un termini, però no dir-me quanta feina és... Però que no em preocupi, que no necessiten "floritures ni qualitat literària" (tornem-hi).

Quedem que m'envia els fitxers però jo li dic que ja no els podré mirar fins a l'endemà al vespre (aquest cap de setmana jo era fora de casa). Dissabte al vespre, com havíem quedat, miro el correu, i trobo quatre mails seus.

- Indici 4: En el primer mail, vénen els fitxers. En el segon, em comenten que com que si guanyen la licitació podran passar-me molta feina, el pressupost hauria de "tenir-ho en compte" (un eufemisme per dir que els ho havia de fer barat. I la urgència?). En el tercer, em diuen que ja han trobat algú que podria fer la traducció, però que com que ja m'ho havien dit a mi primer, que els enviï el pressupost igualment, si pot ser abans de les sis de la tarda (jo ja els havia dit que no miraria el correu fins al vespre). I al quart, que li han dit a l'altre traductor que vagi començant però que, com que són documents llargs i és urgent, jo també puc anar traduint.

Després de llegir tots els missatges, vaig pensar que aquest client no em convenia i li vaig dir que creia que millor que ho fes tot l'altre traductor, per consistència i tot plegat. Espero que aquest traductor no se n'hagi de penedir. Qui sap, potser era un client fantàstic, però a mi em va fer mala espina... i m'alegro de no ser qui hi ha de tractar a partir d'ara.

Les tarifes de les traduccions literàries

2011-05-06T23:20:00.001+02:00

Suposo que tots els gremis parlen de preus (alguns fins i tot els pacten), però en el cas dels traductors, de vegades sembla que no tinguem altre tema! Però més val que no em queixi, perquè si he iniciat aquesta entrada és, justament, per parlar de tarifes, i en concret, de per què són tan baixes les tarifes de traducció literària.

Una de les coses que fa baixar el preu de les traduccions literàries és la manera de fer el còmput de paraules. En la traducció "comercial", el preu se sol calcular per paraula, però en la traducció de llibres se sol fer servir un sistema a partir del nombre de pàgines de 1800 o 2100 caràcters.

Com explica l'enquesta de tarifes de l'APTIC (2009), si comptem les pàgines d’un llibre directament amb el Word (dividint el número total de caràcters per 2.100) el resultat serà entre un 20 i un 30% menor que si ho fem amb plantilla. Això es deu senzillament al fet que el Word no tindrà en compte ni les línies vídues ni les òrfenes. Tradicionalment les pàgines d’un llibre es calculaven amb una plantilla de 2.100 caràcters, és a dir, 30 línies de 70 caràcters cadascuna, però com que el Word ofereix la possibilitat de comptar el total de caràcters i dividir, actualment se sol utilitzar aquest sistema. L'APTIC recomana que si us donen el recompte a partir de Word, cal calcular una tarifa un 20-30% més alta per compensar.

Un altre tema important és que pocs traductors viuen exclusivament de la traducció literària. Molts ho fan d'a més a més, a banda d'una altra feina o de traduccions comercials. Fins i tot hi ha qui admet que ho fa per hobby, o per amor a l'art. Com que ja està assumit que de la traducció de llibres no es pot viure, molta gent ho combina amb altra feina per no haver-ne de viure. I així es crea un cercle viciós que cada cop costa més de trencar.

Sens dubte, un altre element important és la llei bàsica del mercat, la llei de l'oferta i la demanda. No sé si està estudiat, però estic convençuda que hi ha més gent que vol traduir llibres que gent que vol traduir documentació empresarial. Els llibres són projectes llargs, sovint agraïts, de vegades entretinguts... I si hi ha més oferta de mà d'obra, el preu baixa.

També és cert que en el món editorial hi ha pocs professionals que es facin rics: correctors, il·lustradors, editors, etc. també treballen sovint amb tarifes baixes. Potser és cert que és un mal endèmic del sector, com assegura un amic meu.

En tot cas, cal saber, com diu l'Acett, que si les tarifes de traducció de llibres són més baixes és perquè el traductor ha de tenir un contracte on se li reconegui un percentatge dels drets de venda del llibre. Si hi ha sort i es converteix en un èxit de vendes, els drets compensaran la tarifa més baixa de la feina original. És com una aposta, i de vegades deu tocar (a mi encara no m'ha passat, però fe!).

Afegitó el 24/06/2011:
He vist que aquesta entrada té moltes visites de gent que busca com establir tarifes per a la traducció editorial, o sigui que comparteixo aquest link que explica molt bé com fer el càlcul entre diferents formats de pàgina.

Excuses de mal pagador

2011-04-28T22:00:00.001+02:00

Es parla molt que els traductors són ponts entre cultures, que no han de traduir el text sinó el sentit, i que això està lligat a moltes coses, de manera que cal conèixer tan bé la llengua com el país d'origen d'un text. La veritat és que això és una idea una mica utòpica, i que molts textos requereixen coneixements sobre la matèria i no tant sobre la cultura que hi ha darrere de la llengua d'origen. Desmitifiquem la idea del traductor: si el text tracta d'energia eòlica, de tipus de ceràmica, de telers o de cesàries, sovint és més important saber del tema que haver viscut al país de l'altra llengua.

Però altres vegades la llengua està tan lligada a un territori que traduir un text et fa sentir realment com el pont entre cultures que et van vendre a la facultat. Ara estic traduint una història d'un adolescent que pràcticament podria viure en qualsevol lloc, però que com que va a l'escola en bicicleta i no compra la marihuana a cap camell, sinó legalment al cafè de la cantonada, viu a Holanda. I m'he trobat amb una expressió que sempre m'ha fet molta gràcia: un dia que arriba tard perquè sí, dóna l'excusa que "s'ha trobat el pont obert".

Es podria traduir literalment (és una mentida, però podria ser veritat, perquè els ponts dels canals s'obren per deixar passar els vaixells, i això sempre provoca cues i si vas just de temps, et pot fer anar tard), però es perd la connotació d'excusa barata, segurament falsa, que té l'original. Perquè els ponts de vegades s'obren i es tanquen molt ràpid, i d'altres triguen més, i no tenen horari fix, de manera que és una excusa que mai no pots demostrar, però que tampoc ningú no et pot rebatre. I en la traducció literal, tot això es perd.

Estic pensant si dir "va donar una excusa de mal pagador", i prou, o esplaiar-me d'alguna altra manera perquè s'entengui bé. És emocionant, trobar-se una frase així en un text. Pensar-hi tot un dia i no haver-se decidit. Tenir temptacions d'atapeir el peu de la pàgina amb notes sobre Holanda (impossible!). Deixar la frase per a la tercera passada. És per (i per a) aquests moments, per frustrants que siguin, que em vaig fer traductora.

Els camps de flors d'Holanda

2011-04-25T00:57:00.000+02:00

Durant un parell de setmanes a l'any, normalment al mes d'abril, el nord de Zuid-Holland i el sud de Noord-Holland (una petita zona de camps de conreu entre Amsterdam i l'Haia) s'omple de colors. És una de les imatges més famoses del país, tot i que com que dura tan poc, i de fet és en una zona tan petita, pràcticament cal venir expressament per veure-ho. L'atracció d'aquests prats de coloraines fa venir milers de persones, que omplen de bicicletes els petits camins que ressegueixen els canals.

No tothom sap, però, que aquestes flors tan famoses són, de fet, un subproducte, una mena d'efecte secundari: com que ja s'han obert, no es poden vendre (les flors que s'utilitzen per fer rams i decorar s'han de collir encara tancades). El que es cultiva i comercialitza és el bulb, no la flor. Cada bulb produeix una flor, però un cop ha florit, es divideix i tens uns quants bulbs per a l'any que ve. Un bulb que ha florit es converteix en una mena d'all, per entendre'ns, i de cada dent en surt una flor l'any següent. Així que, per vendre com més bulbs millor, has d'haver fet florir el bulb una vegada.

Per tant, com que la flor no interessa als pagesos, pots protagonitzar autèntiques escenes de "La casa de la pradera" deixant la bicicleta a la vora del canal, endinsant-te entre les fileres de tulipes i collint les que més t'agradin per fer-te el teu propi ram. Al capdavall, més val un ram al menjador que deixar-les allà fins que passin els pagesos amb segadores enormes i les tallin totes, no?

Males companyies

2011-04-07T16:55:00.001+02:00

M'ho he buscat jo tota sola i per tant no acuso ningú, però aquí em teniu: embarassada i fent la traducció de Het Snoepprinsesje (títol provisional: La princesa dels dolços), un conte infantil de Gertie Jaquet que m'està fent passar el dia entre llibres de receptes de pastissos, botigudes de llaminadures, pàgines dedicades a les galetes, wikipedia i el Termcat. I això què vol dir: la boca feta aigua i una gana de por a totes hores!

Sembla mentida que la gastronomia sigui tan diferent de país a país, i que costi tant trobar equivalències als noms de les llaminadures i els dolços. Qui hagi estat a Bèlgica i hagi vist aquelles espectaculars botigues de galetes i xocolates ja es pot imaginar si n'hi ha, de noms diferents. La temptació seria buscar equivalències de sentit, és a dir, substituir un tipus de dolç per un altre que els nens catalans coneguin, encara que no sigui ben bé idèntic, i quedar-me tan tranquil·la. Lamentablement, aquí això és inviable: com que el llibre és un àlbum il·lustrat i constantment veiem la princeseta fent el llèpol pel palau, no s'hi valen dreceres i cal fer recerca... fins que arribi l'hora de berenar, és clar.

Llegir el diari

2011-03-31T12:08:00.001+02:00

Normalment no compro el diari; crec que el dec comprar cinc o sis cops l'any. El llegeixo cada dia per internet, i el fullejo quan faig el cafè al bar. Avui, però, m'havia de fer una analítica i mentre esperava me l'he llegit de cap a cap, saltant només les notícies que menys m'interessaven. Quaranta minuts (és clar que no tinc temps de llegir-lo cada dia! Qui té quaranta minuts al dia per al diari, excepte els jubilats?). M'he recordat de quan agafava cada dia els ferrocarrils per anar a la UAB: va ser l'època de la meva vida que vaig comprar el diari amb més freqüència, perquè la lectura em durava exactament el mateix que el viatge.

Diuen que és mala època per a la premsa escrita, que baixa el nombre de suscriptors i que el diari acabarà sortint només els caps de setmana. Però es veu que hi ha gent disposada a desafiar les prediccions, perquè fa un parell de mesos es va engegar un diari nou, l'Ara, que sembla que va bé; i pròximament començarà a sortir La Vanguardia en català, cosa que bé deu suposar-los un cost que fins ara no havien volgut assumir i que justament en aquest context difícil va i decideixen tirar endavant.

Jo crec que els diaris de paper no desapareixeran mentre no desaparegui la cultura d'anar a esmorzar al bar. Quan baixo a algun dels bars de per aquí i vull fer el cafè amb el diari, feina tinc per trobar-ne algun de disponible, perquè tots els altres esmorzants sembla que han tingut la mateixa idea. És clar que un esmorzar normal no permet llegir tot el diari, sinó només fullejar-lo, però segur que als bars els surt a compte tenir uns quants diaris (jo, per exemple, no vaig expressament a l'únic bar de la plaça que no en tenen). Potser l'esmorzar és el que salva els diaris. Els periodistes haurien d'oposar-se frontalment a les jornades intensives que redueixen l'esmorzar a un cafè a la màquina de l'oficina.

Afegitó: Gairebé no havia tingut temps de penjar el comentari que m'han enviat aquest article: Prisa apuesta por contratar periodistas low-cost para reinventar El País.

Lectures professionals

2011-03-15T23:21:00.003+01:00

A banda de fer classes de repàs de grec clàssic i substitucions (poquetes) com a professora particular d'anglès, la primera feina una mica regular que vaig fer va ser de lectora. És una feina poc coneguda però es tracta d'una figura indispensable per a les editorials en dos casos:

- si l'original és en una llengua que l'editor no parla

- si l'editorial rep massa originals perquè l'editor se'ls llegeixi tots.

La meva primera feina de lectora era el segon cas. L'editora tenia muntanyes i muntanyes de llibres apilonats per tots els racons del despatx: a terra, sobre les cadires (sempre me n'havia de posar uns quants a la falda si volia seure), en dobles files a les prestatgeries... La meva editora s'encarregava de tres col·leccions: autoajuda, romàntica i best-seller, i el requisit era un llibre per setmana. Gairebé sempre eren originals en anglès, però de tant en tant n'hi havia en neerlandès o danès (que sempre m'alegraven perquè ho pagaven millor).

En aquella primera època vaig llegir moltíssims llibres d'autoajuda (econòmicament eren els que sortien millor, perquè te'ls pots llegir en diagonal) i romàntica (aquests em costaven moltíssim. Una vegada hi va haver una sèrie Corín Tellado, crec que en vaig llegir quinze o vint... buf). Els best-seller eren sempre benvinguts, però només en comparació amb els altres, perquè venien per temes. En aquesta època vaig enganxar la febre "Da Vinci Code", i em vaig fer un fart de llegir llibres (pseudo)històrics "moooolt ben documentats" amb elements cristians i tocs renaixentistes... Quan en portes una desena, tots són iguals, amb sectes centenàries i secrets amagats en quadres, tapissos, brúixoles, vitralls, claustres o joies. Si en llegeixes prous, tots es confonen entre ells.

Àngel que prega pels escriptors sense idees.

Més endavant l'editorial per a qui llegia va ser absorbida per Planeta i jo vaig continuar fent la mateixa feina per a la mateixa editora, que ara havia deixat l'autoajuda (i jo, per tant, també) i es dedicava als best-seller i a les sèries de butxaca. El ritme continuava sent el mateix, llibre per setmana, però cada cop em costava més seguir-lo perquè m'anaven sortint altres feines i a més ja no agafava cada dia el ferrocarril per anar a la UAB i, per tant, tenia menys estona per llegir.

En aquesta segona època va haver-hi moltíssimes novel·les històriques, sobretot biografies de personatges de l'Antiguitat (la majoria eren Cleopatres, però també hi havia romans, grecs, gals, víkings, Maries Antonietes i Caterines de Rússia). Hi va haver una temporada, molt densa, de "amor amb sobrenatural", en què vaig llegir un munt d'històries de noies adolescents que s'enamoren de vampirs, fantasmes, homes llops, prínceps d'Atlantis i altra fauna.

Val a dir que la meva feina era fer de sedàs i que si deia que un llibre m'havia agradat, em sotmetien a un interrogatori terrible, mentre que si deia que no m'havia agradat gaire, estaven encantats. De fet, allà el que volien era filtres i com més estrictes millor, per no arriscar-se gens. I, d'altra banda, moltes coses de les que vaig llegir eren força fluixetes. A poc a poc em vaig trobar que no llegia cap altra cosa, i tot i així em costava complir els plaços. A més econòmicament no em compensava gaire, així que vaig demanar que em cridessin només per llibres en neerlandès o danès.

Han passat cinc anys. Per a aquella editorial no he tornat a llegir res, però altres editorials em truquen de tant en tant; en total faig unes cinc o sis lectures per any. Un ritme molt més assumible per a una feina que m'agrada i m'obliga a llegir en idiomes que tinc menys a mà, i que m'ha servit per descobrir autors i llibres nous i interessants. Però com que avui ja he xerrat molt, en parlaré a la pròxima entrada.

Més segona guerra mundial: l'enigma de Stalin

2011-03-03T13:10:00.002+01:00

Ha sortit publicada la primera traducció que he fet per a Segle XX, Revista catalana d'història (nº 3, 2010). Es tracta d'una revista anual que, segons en Joan, que és al comitè de redacció, és la més seriosa d'aquest país sobre història. Jo hi vaig col·laborar amb la traducció d'un article de David Reynolds titulat Churchill, Roosevelt i l'enigma de Stalin, tema que sembla dissenyat especialment per a una russòfila amant de la història com jo. L'article comença amb una frase de Churchill que s'ha utilitzat moltíssimes vegades parlant de Rússia:

En una emissió de ràdio de l'1 d'octubre de 1939, Winston Churchill, que aleshores era primer lord de l'almirallat, va descriure la política russa com "una endevinalla embolicada amb un misteri dins d'un enigma".

L'article ens parla de la visió que es tenia de Rússia entre els anys 1939 i 1943; del gran desconeixement per part d'Occident, i especialment la convicció de Churchill, que va errar en moltes percepcions, que Stalin seria una peça fàcil de jugar que representaria el seu paper en un taulell de joc que Anglaterra i Estats Units controlarien en tot moment. Durant la Guerra Freda, l'actuació de Roosevelt i Churchill de "deixar fer" a Stalin durant la guerra fou molt criticada, però aquest article explica que possiblement era inevitable: d'una banda, Rússia era una aliada indispensable, i, de l'altra, la personalitat de Churchill i Stalin difícilment hauria permès cap altra sortida. Us deixo amb un petit fragment de l'article:

És clar que, vista des de la posició d'avantatge de postguerra, és fàcil ridiculitzar aquesta teoria de convergència [que la URSS evolucionava cap a una variant moderada de socialisme d'Estat]. No hi ha dubte que es basava en una greu miopia, una profunda ignorància i il·lusions més que no fets sobre la Unió Soviètica. Però com a historiadors hem de mirar la dècada de 1940 a través dels ulls de persones que tot just havien aconseguit sobreviure a la Gran Depressió, i no des de la posició dels triomfals guanyadors de la Guerra Freda.

Horaris

2011-03-02T16:48:00.001+01:00

Fa gairebé set anys que sóc autònoma, i una de les coses de què més he gaudit en aquest temps ha estat de no tenir horaris. Sempre he estat una treballadora força nocturna, ja estudiava de nit quan anava a la Universitat; i com que després de sopar em passo una bona estona davant de l'ordinador, als matins sóc indulgent amb mi mateixa i no em poso el despertador. Des que tinc la criatureta, ella fa de despertador, però com que és de bon dormir, això significa llevar-me entre nou i deu, i entre que la vesteixo i la duc a la llar d'infants, em poso a treballar cap a mig matí, com feia abans de tenir-la.

El fet de no tenir horaris fixes fa que et tornis la companya de cafè de tothom que té un matí lliure, s'escapa de la feina a fer papers, es posa de baixa, té una criatura, surt de guàrdia... petites interrupcions que jo agraeixo molt i que em fan tenir la il·lusió que les meves setmanes no són monòtones.

Ara bé, tot això podria canviar a partir de setembre, que la nena anirà a l'escola dels grans i, per tant, tindrà hora fixa d'entrada cada matí. Li hauré de posar el despertador i la fixació dels seus horaris comportarà, suposo, una estabilització dels meus. No em podré quedar a treballar fins tan tard, i hauré de fer una mena d'horari d'oficina mentre ella sigui a l'escola. Això ha fet que darrerament parli d'horaris amb altres autònoms, i he descobert que la majoria es marquen a si mateixos un horari (alguns aprofiten l'horari d'un fill o de la parella, però altres se l'autoimposen). Deu ser més efectiu? Com ho feu, vosaltres?

La paraula que es pot dir però no es pot escriure

2011-02-16T17:00:00.002+01:00

Començant així sembla l'acudit assassí dels Monty Python, però és un cas real i en una llengua amb tan bona salut com el castellà. Resulta que gràcies a la pregunta (aparentment innocent, després vaig descobrir que enverinada) del JF he descobert que en castellà hi ha un imperatiu que es pot dir però no es pot escriure: la segona persona en singular de l'imperatiu del verb salirle. Podem dir salidle al encuentro, però si volem passar el verb al singular ens trobem amb... què? Salle? Sal-le? Sal le al encuentro? Sálele?

Una petita cerca em condueix al blog que sembla ser l'origen de la pregunta, Un arácnido una camiseta, on inclouen la resposta de la RAE quan se'ls va consultar el problema:

La interpretación forzosa como dígrafo de la secuencia gráfica ll en español hace imposible representar por escrito la palabra resultante de añadir el pronombre átono le a la forma verbal sal (imperativo no voseante de segunda persona de singular del verbo salir), oralmente posible si, por ejemplo, ordenáramos a alguien salir al paso o al encuentro de otra persona aludida con el pronombre le: [sál.le al páso], [sál.le al enkuéntro].Puesto que los pronombres átonos pospuestos al verbo han de escribirse soldados a este, sal + le daría por escrito salle, cuya lectura sería forzosamente [sá.lle], y no [sal.le]].

Doncs, au, això sí que és quedar-se amb un pam de nas: oralment possible, ortogràficament impossible. No sé si a la tan discutida ortografia nova hi deuen haver trobat solució.

Després de la tempesta

2011-02-14T11:04:00.001+01:00

... sempre ve la calma, o això diuen. Fa un parell de setmanes semblava inimaginable que hi hauria un matí que em llevaria i no tindria gens de feina, però aquest dia ha arribat! De moment he aprofitat el matí per anar a renovar-me el DNI i ara aniré a llegir (llegir! Des que vaig ser a Holanda per Nadal que no obro un llibre que no sigui de feina). Després he enganxat una amiga en baixa de maternitat per sortir a dinar (aquesta és la pega d'estar lliure un dilluns, que tothom treballa, si no està de baixa).

És clar que la calma no ha de durar gaires dies, perquè l'esperit de l'autònom s'inquieta ràpidament i si no va entrant feina es pot posar nerviós. Però ara mateix, agraeixo aquesta pausa, potser fins i tot ordenaré algun armari o estrenaré un videojoc. I després de dedicar una estoneta al blog, em prendré un cafè dels bons: llarg i al solet, que sembla que ha sortit per a l'ocasió.

Ara que ha passat sant Jordi

2011-02-08T20:00:00.002+01:00

En aquest país, tothom a qui la indústria literària toca de prop o de lluny té un pic de feina abans de sant Jordi. Com que publicar un llibre vol el seu temps i requereix tota una sèrie de passos, segons en quin punt et trobis de la cadena (compra de drets, traducció, correcció, edició, impressió, distribució, promoció, venda) el teu sant Jordi particular és abans o després. El sant Jordi dels traductors és al gener. Amb una mica de sort, comença abans de Nadal, però en tot cas s'acaba al voltant de l'1 de febrer.

Per vendre un llibre de sant Jordi no pots publicar-lo el dia 22 d'abril: a l'abril no es distribueixen novetats; les distribuïdores només accepten reedicions, i per tant els llibres de sant Jordi ja van sortint entre febrer i març. Això, per als traductors, que ens trobem en un punt força inicial de la cadena, vol dir lliurar els llibres a finals de gener. Enguany el meu lliurament principal es va complicar una mica perquè Ficomic ha avançat les dates del Saló del Còmic de Barcelona, de manera que pràcticament coincideix amb sant Jordi i, per tant, les dates de lliurament de la feina també. Però després d'uns dies de força feina, ara ho he enllestit tot i puc dir que per a mi, un any més ja ha passat sant Jordi. Ara queda la part bona, la de triar i remenar llibres a la Rambla. Tot i que enguany que cau per dissabte Sant i no sé si s'organitzarà d'alguna altra manera...

El DCVB, o Alcover Moll per als amics

2011-01-18T21:58:00.003+01:00

Els que treballem amb el català sabem que la gran obra lexicogràfica d'aquesta llengua no és el diccionari oficial, sinó el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també anomenat Alcover-Moll en honor als seus autors. Un diccionari de 10 volums que es va iniciar a partir de la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana que Francesc de Borja Moll va enviar l'any 1900 i que cap al 1926 ja li havia permès omplir tres milions de fitxes que es guardaven en una famosa calaixera.

El cas és, però, que per molt que sigui el millor diccionari i estigui disponible en línia (sort, perquè és molt car, i jo encara no he aconseguit estalviar per comprar-me'l - ja m'agradaria!), no tots els textos permeten utilitzar-lo, perquè té dos característiques que fan que no serveixi en la majoria de casos: no és normatiu, i no ha estat actualitzat des que el van publicar l'any 1962.

Per això estic tan feliç d'estar traduint El jardí secret, un llibre de 1910 que m'ofereix el marc perfecte per utilitzar-lo constantment, i ara el valoro més que mai. Espero que aviat tindré altres ocasions de fer-lo servir prioritàriament, en lloc del DIEC.

Tarifes mínimes

2010-12-22T16:29:00.001+01:00

El tema de les tarifes deu ser el més recurrent a les llistes de traductors (cosa que està directament relacionada amb l'opacitat contundent amb què se sol tractar el tema, de manera que no es resolen els dubtes i cal tornar a treure el tema al cap de quatre dies). Després d'haver participat a la confecció d'una enquesta de tarifes i d'haver llegit discussions d'aquest tema en un munt de llistes diferents, he vist que un dels punts en què hi ha més disparitat és en el de les tarifes mínimes.

Ara no us penseu que tinc la solució absoluta, però us explicaré el sistema que faig servir jo: aplico una tarifa mínima que és l'equivalent a traduir 200 paraules, però no l'aplico per projecte sinó per factura. D'aquesta manera, els clients que envien dues frases de tant en tant però normalment tenen textos més llargs no se senten timats, mentre que si un client es despenja de cop un dia amb vint-i-tres paraules i després no sé res d'ell en un parell de setmanes, li cobro un preu que em compensa l'esforç d'obrir un projecte a la base de dades, interrompre altra feina, facturar, fer el seguiment del pagament... En general tothom ho accepta, no penalitzo els clients més habituals i fins i tot m'ha servir per fidelitzar algun client nou.

Els traductors abans d'Internet

2010-12-21T23:51:00.000+01:00

Aquests dies que visc amb la incomoditat de talls constants de la línia d'ADSL i he hagut de treballar amb una connexió precària he pensat força en com devia ser la feina dels traductors fa vint o trenta anys. Per a la meva vida laboral diària Internet és absolutament indispensable: és l'única eina de contacte amb els clients, l'única via d'entrada i sortida de feina, l'únic mitjà pel qual envio factures, i sobretot és un diccionari molt i molt més gros que els que tinc de paper (que també utilitzo, però no per a les mateixes coses). I si per a mi és tan indispensable, com era, tot plegat, abans?

Una traductora francesa poc menys que venerable em va explicar una vegada que acostumava a anar a l'agència a recollir les traduccions en persona (si no, hi enviava el marit). Per posar-se a treballar es preparava una pila de fulls en blanc, llapis i una maquineta (jo somiava ser una escriptora així quan era petita). Després de fer un esborrany a mà, ho escrivia amb una màquina d'escriure. Em va encantar el detall que de vegades posava una tovallola sota la màquina d'escriure per no molestar els veïns de baix si s'havia de quedar a treballar de nit. Com que no era gaire bona mecanògrafa, en acabat donava les traduccions a una noia que les passava a net. A més, anava molt a la biblioteca a consultar llibres que hi havia allà. Tot plegat em fa pensar que s'hi passava molt i molt de temps; les coses devien anar amb menys pressa, i no només perquè el correu fos més lent.

No hi voldria tornar per res del món, però no sé què seria pitjor, si no tenir internet, o haver de picar en una màquina d'escriure d'aquelles! Tan dures com eren les tecles! (A casa en teníem una quan jo era petita... i pfff).

Desacomplexem-nos

2010-12-17T14:14:00.001+01:00

Si ens hagués passat aquí (o si els hagués passat a Madrid o a París) el que acaba de passar als Països Baixos, segurament hi hauria hagut un petit escàndol. Però a Holanda i Bèlgica, tan tranquils. Resulta que abans d'ahir van celebrar l'edició anual de "El gran dictat", en què un munt d'espectadors anònims i famosos se sotmeten a un dictat de 302 paraules, algunes de rebuscadetes, és clar, però 302 paraules no són gaires. I resulta que el guanyador d'enguany va fer 9 faltes! I la mitjana van ser de 32 faltes! Això vol dir una falta cada deu paraules, que ja us dic que no eren les més fàcils, però ei, eren totes paraules "normals", res de paraules que no se sap què volen dir.

Si això ho trobéssim en una classe d'ESO l'endemà sortiria als diaris. Però com que passa en un país desacomplexat amb estat propi i amb una llengua sense problemes, tot són copets a l'espatlla i fins i tot una certa glòria, perquè és el primer cop en una pila d'anys que guanya un holandès i no un flamenc.

La sopa d'all

2010-11-08T13:30:00.005+01:00

De cop, un dia, en lloc de rondinar com sempre en veu baixa, se t'acut comentar en veu alta que sembla mentida que no hi hagi un glossari bo, complet i fàcil d'utilitzar amb els termes de Microsoft. I un altre traductor et sent, et mira una mica estranyat, però com que és bona fe decideix pensar que si no ho saps és perquè encara no t'hi havies trobat, "és clar tu com que fas literatura això no ho saps" (quan jo de traducció "normal" també en faig, i molta), i t'obre els ulls. I et deixa contenta com qui acaba de descobrir la sopa d'all.

Per si queda algun altre distret, l'enllaç és http://www.microsoft.com/Language

Rússia fa cent anys, a tot color

2010-09-23T21:52:00.001+02:00

Fa quinze anys jo volia estudiar filologia eslava. Vaig decantar-me per traducció a l'últim moment (literalment: el meu pare va haver de fer campana de la feina per dur-me a cuita-corrents a Barcelona per apuntar-me a la prova d'accés de la FTI). El que no vaig dubtar en cap moment era que volia estudiar rus. En aquell moment semblava que Rússia es menjaria el món (al final feina tenen amb menjar), però en el meu cas la raó d'estudiar rus era més romàntica. M'atreien la immensitat, el fred, els extrems, la història, la literatura, la nostàlgia que sembla que transmeten tots els seus components.

Al final no m'he dedicat al rus, i això que és, amb diferència, la llengua que més temps he dedicat a intentar aprendre (i la que parlo pitjor). Però l'atracció per Rússia continua, segurament exagerada pel fet que no he estat a cap país russoparlant des de fa vuit anys. I per això m'ha agradat tant trobar aquestes imatges, una sèrie de fotografies autèntiques de primers de segle XX en color. Color original.

Sembla que utilitzaven una tècnica que consistia a fer tres fotografies seguides, una amb un filtre vermell, l'altra amb un filtre verd, i l'última amb un filtre blau. Després se superposaven en plaques de vidre i l'efecte eren fotografies en un color una mica cromo, però força fidel a la realitat. He triat aquesta perquè, a banda que m'agrada el senyor, a l'aigua es veu que la tècnica no era perfecta: com que l'aigua es movia entre una foto i l'altra, no es podia evitar aquest efecte.

Gestió del temps (i 2)

2010-09-13T20:34:00.004+02:00

Ara fa un any que utilitzo Rescue Time, del qual ja vaig parlar, i la veritat és que n'estic força contenta. Al començament vaig haver de dedicar-hi força temps, perquè l'has d'"entrenar", introduint el grau de productivitat dels programes que utilitzes i els lloc web que visites (no és el mateix la pàgina d'un diccionari que el Facebook), però un cop tens el programa personalitzat, et fa radiografies molt clares del teu dia davant de l'ordinador. Posem per cas el meu dia d'avui:

Resulta que, de les vuit hores que he estat a l'ordinador, he estat unes 4,5 hores fent tasques productives (llegir i respondre correu, factures, organitzar la feina, revisar) i molt productives (traduint: 2 hores i 12 minuts). Després hi ha 1 hora i 42 minuts d'activitats etiquetades com "very distracting" i 1 hora 17 minuts de "neutral". Ara entenc per què aquesta nit encara em queda tanta feina per fer...

El gràfic de la dreta especifica a quins programes i llocs web he dedicat més estona. Com que és dilluns, no és estrany que el primer lloc l'ocupi el Thunderbird (gestor del correu). El primer element que no és de color blau que trobem és un joc; apareix en color neutre perquè és nou i encara no l'havia etiquetat. Això vol dir que de fet he perdut el temps més estona de la que marca el programa. Ups.

La bona notícia és que ho puc modificar de seguida. Marcaré el joc com a "very distracting", i aprofitaré l'opció de marcar objectius que el Rescue Time ofereix. Demanaré que el programa m'avisi quan hagi perdut seixanta minuts, i així sabré que ja he badat prou, que si no a mitja setmana m'hauré d'encadenar a l'ordinador i llençar la clau.

L'Atles etimològic

2010-09-08T12:30:00.004+02:00

Mapa d'Europa estil la Terra Mitjana

Un altre hobby mig inconfessable que tinc és la cartografia. M'encanten els mapes, per això m'he passat mitja vida amb un mapamundi davant de l'escriptori i m'he de controlar per no comprar-me tots els atles històrics que trobo (a més mapa, més dificultats per no comprar-lo).

Per això m'he alegrat de descobrir aquest treball de dos cartògrafs alemanys, Stephan Hormes i Silke Preust, que m'havia passat desapercebut fins ara. L'atles inclou mapes de tot el món en què, en lloc del topònim al qual estem acostumats, apareix el seu significat etimològic. Segons expliquen aquí, sembla els autors es van deixar endur en alguns casos per etimologies més poètiques que demostrades (al capdavall la idea de fer aquest atles els va venir mirant mapes de Tolkien), però tot i així és molt curiós i crec que es mereixerà un lloc a la meva biblioteca.

Un sopar exquisit

2010-09-06T12:16:00.005+02:00

Quan fa un any i mig vaig llegir la novel·la "El sopar" de Herman Koch, no en sabia res i em va agradar molt. I el factor sorpresa hi va tenir alguna cosa a veure, segur. La història no es veu a venir: dos germans que queden per sopar en un restaurant de luxe amb les seves dones, que parlen d'això i d'allò, esquivant el tema que els ha reunit. A poc a poc anem sabent què hi ha al darrere d'aquesta trobada que comença amb un aperitiu, literalment, per anar fent boca: el xampany rosat "de la casa".

Ara que ha sortit publicat, aprofito per recomanar-lo a qui no sàpiga què llegir i vulgui una bona història, original i molt ben explicada, amb les dosis necessàries d'humor i mala llet. Si podeu, resistiu-vos a llegir la contraportada. Com menys informació, millor!

Els paraigüers del Piemont

2010-08-26T16:13:00.004+02:00

Buscava informació sobre el criptolecte dels criminals russos, el fènia, i m'he trobat al Paris Review un article molt curiós i interessant sobre un altre criptolecte, que en aquest cas l'autor classifica com a idioma a part: el tarusc, parlat pels paraigüers de la zona italiana de Piemonte.

Els ombrellai (fabricants de paraigües) d'aquesta zona eren molt especialitzats i solien ser ambulants, de manera que no és del tot estrany que desenvolupessin un llenguatge propi per entendre's entre ells. Aquest llenguatge, esdevingut inintel·ligible per a l'altra gent, fou adoptat per contrabandistes, lladres i altres criminals.

Als anys 1970 es va fer un intent de documentar-lo però els etnògrafs no van fer gaire més que redactar una llista de paraules, que podeu trobar a l'article, i constatar que era una barreja de molts altres idiomes, inclosos alguns de prerromans.

Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és el sistema numèric. Fixeu-vos-hi, només arriba fins a cinc, de manera que nou és "quatre i cinc" o sis és "dos tresos".

spuntòn		un
silvester		dos
trent		tres
pala		quatre
sgrifia		cinc
du trent		sis
pala e trent		set
do pall		vuit
pala e sgrifia		nou
mina russìn		deu

Segells, llengües, Tintín

2010-08-21T19:43:00.004+02:00

Les restriccions de l'equipatge que es pot dur en avió ajuden a la meva economia: acumuladora de mena que sóc, i propensa a la nostàlgia, qualsevol viatge era un risc potencial de reunir un munt de memorabília, llibres que anys després encara no he llegit, roba, menjar... Ara quan vaig de viatge he d'anar amb compte de no carregar gaire la maleta, i acabo tornant amb petits records lleugers, com ara punts de llibre o els segells que he trobat enguany.

Bèlgica és com una meca per als amants del còmic (si més no, els amants del còmic europeu). Després de visitar el museu del còmic de Brussel·les, vaig passar per davant d'una botiga de filatèlia. La meva col·lecció de segells està aturada des de fa anys (de nena baixava sovint el diumenge al mercat de la Catedral a buscar-ne de nous), tot i que hores d'ara encara retallo tots els segells de les cartes que rebo i els vaig guardant en una capseta, per si algun dia tinc ganes de posar la col·lecció al dia. Però aquesta botiga tenia molts segells bonics al petit aparador, i hi vaig entrar.

Hauria pogut comprar moltes coses, però em vaig acabar decidint pel full de segells de la foto (i això que Tintín no m'agrada gaire) perquè em va semblar molt adequat per a una traductora. D'esquerra a dreta i de dalt a baix, i amb risc d'equivocar-me en algun lloc, les portades d'àlbums de Tintín en francès, danès, anglès, luxemburguès, xinès, portuguès, algun idioma escrit en devanagari, polonès, rus, islandès, txec, afrikaans, àrab, castellà, alemany, finès, suec, japonès, turc, tailandès (?), italià, indonesi, grec, neerlandès.

Es nota que no estic de vacances

2010-08-01T18:59:00.007+02:00

... i sobretot es nota que molta altra gent sí que ho està. Fixeu-vos en la diferència entre la meva xifra d'aquesta setmana i la mitjana de tots els usuaris. Haureu de fer-hi clic al damunt, o ja us ho dic jo: mentre que jo tinc una eficiència de l'1,03, la mitjana dels usuaris ha caigut en picat fins a 0,18. Quina enveja!

Paraules que ja no dic

2010-07-27T00:04:00.004+02:00

Un petit apunt nostàlgic i poc important que, en canvi, fa tot el dia que tinc al cap.

Al barri on visc estem en ple caos de trànsit: l'Ajuntament ha començat les obres per restaurar un pany de la muralla que es va esfondrar amb les pluges de la primavera de fa un parell d'anys, i això, en una zona de carrers estrets, mig reservats a vianants i d'un sol sentit, està resultant un autèntic embolic: hi ha zones per on no es pot passar, carrers on determinat tipus de vehicle pot circular a determinades hores del dia... en resum, que ningú no sap ben bé per on es pot passar i a quina hora, i turistes, residents i gent que ve a treballar ens fem tots un embolic que Déu n'hi do.

Doncs avui parlant amb el paleta que ens ha vingut a solucionar unes goteres (visca les cases velles) comentàvem les dificultats que això comporta i m'ha dit:

-Sobretot per traginar estris i runa amunt i avall...

I he pensat que jo abans també deia "traginar" com si res, però que ara feia temps que no ho sentia (i també fa molt que no ho he llegit). D'altra banda, cal tenir en compte que aquest paleta (que és més jove que jo, però clarament té un català del Camp menys interferit -també viu en un poble, no com jo) el podria seguir amb una gravadora i tornar a fer el meu treball de terminologia (famós calvari de quart de carrera). Tindria més mèrit que el que vaig fer aleshores.

Quin dia acabes de pagar els impostos?

2010-07-23T13:04:00.006+02:00

Es diu sovint als fòrums i llistes de traductors que per tal de marcar el preu d'un servei, cal saber quant ens costa oferir-lo. És a dir, tenir en compte totes les despeses a l'hora de determinar quant ens pagaran, perquè és de sentit comú que no fer-ho pot provocar molts maldecaps econòmics.

Hi ha moltes eines per fer-ho, la més completa potser és Calpro, una calculadora de tarifes dissenyada per ASETRAD que està pensada específicament per a traductors i per tant és molt detallada. Però passejant per internet n'he trobat una altra, que justament supleix un dels punts que Calpro passa de puntetes: els impostos. Es tracta de la calculadora del "Dia d'alliberament fiscal", que a partir d'una sèrie de paràmetres et permet saber quin dia de l'any deixes de treballar per pagar els teus impostos i comences a fer-ho per a tu (o per a cobrir les despeses que no són impostos, és clar).

Un dels principals defectes que li veig és que no permet triar entre treballador assalariat o autònom, de manera que al final et fa un càlcul automàtic de la SS que no es correspon a la realitat (jo pago uns 3000 euros d'autònoms per any, i en canvi la calculadora m'ha fet els càlculs com si en pagués 8000). Però tot i així és molt interessant, perquè té en compte conceptes com l'IVA dels productes que adquirim i inclou en el càlcul alguns paràmetres relacionats amb l'estil de vida, la unitat familiar, possibles desgravacions a hisenda...

En resum, us recomano a tots que hi feu una ullada. Per cert, que el meu dia d'alliberament fiscal és el 5 d'abril...

"Cal parlar bé sense que es noti"

2010-07-20T16:08:00.006+02:00

Ja vaig parlar, en una sèrie que encara no he acabat, d'Això del català, d'Albert Pla i Nualart. Ara per fi me l'estic llegint i no dono a l'abast, bolígraf en mà l'omplo de notetes i post-its i tot i així crec que necessitaré, com a mínim, una segona lectura per tenir-ho tot per la mà. Cal interioritzar per poder transmetre, i aquest llibre té tal densitat d'informació que no em serà fàcil assumir-ho tot i poder-ho comunicar. Ja he fet proves aquest cap de setmana passat, que he estat amb tot de gent interessada però que no es dedica a la llengua. I amb els alumnes serà una altra prova de foc.

De moment em quedo amb una idea de Ricard Fité, que segons sembla va ser el primer responsable lingüístic de Catalunya Ràdio: cal parlar bé sense que es noti. La frase és símptoma de disfuncionalitat i, entengueu-me bé, no és el meu ideal, sinó que demostra que hi ha un problema greu; però alhora és ben bé el lema pel qual jo fins ara m'he regit sense saber-ho. Resumeix allò que sempre dic de "creïble, genuí i espontani". Hi ha gent que es considera prou sàvia, o ho és, per marcar la seva pròpia norma; jo no. Jo em crec la norma establerta, no perquè m'agradi en tots els casos (ni molt menys -ja en parlaré), sinó perquè dono per fet que qui la marca en sap més que jo. I això, en català, en castellà i en totes les llengües.

Ja veurem com serà el català del futur; dependrà de l'ús, de la gramàtica nova que tant esperem, de si ens el creiem o no. Però mentrestant, als textos que em passin per la mà, els aplicaré aquesta idea: parlar bé sense que es noti. Que és possible, eh. Però requereix gràcia.

Més casualitats

2010-07-09T13:25:00.004+02:00

El primer llibre que vaig traduir em va arribar a través d'una llista de correu. El missatge era d'una editorial turca que volia "estendre el seu desig de pau" cap a Occident; la cosa sonava tan estranya aleshores com ara, però jo no tenia feina ni gaire res a perdre, així que vaig acceptar fer la prova, uns quants paràgrafs sobre astrologia que em van deixar encara més intrigada que abans.

Un parell de setmanes després, em van dir que m'encarregaven la traducció d'un llibre titulat (agafeu-vos) "Only Love Can Defeat Terrorism". (És aquest de les flors i els nens, sí). Va resultar ser un pamflet antievolucionista que culpava Darwin de l'11-S i de totes les guerres i morts del món. Quan els vaig lliurar la traducció me'n van encarregar una altra, un altre pamflet que es deia "Les mentides de l'evolució" i explicava, entre altres coses, que tal com dues persones amb els ulls marrons poden tenir un fill amb els ulls blaus, era d'allò més lògic que Adam i Eva haguessin tingut fills blancs, negres i xinesos. També hi havia un capítol sobre darwinistes que falsifiquen fòssils als soterranis de les universitats, treballant fins i tot en el dia del Senyor (crec que això era el més greu per a l'autor), tot per confondre els creients.

Em van pagar els dos llibres i uns mesos més tard em van dir que no havien trobat editor en castellà i que de moment interromprien la traducció de la sèrie. La cosa va quedar aquí, però sempre m'ha fet gràcia explicar-ho com una anècdota.

Fins aquesta setmana.

Dilluns passat m'envien un documental sobre els cristians fonamentalistes dels Estats Units, i de cop surt el nom d'un autor turc i una fotografia d'un home amb unes celles com el bigoti d'en Dalí i... era ell mateix! Harun Yahya, l'autor de 250 llibres que "demostren científicament" que Darwin era una manifestació del diable. Quina casualitat! Ara no només li he traduït dos llibres, sinó que també li he subtitulat, set anys després, unes quantes frases en un documental.

Política, pronoms i traducció

2010-07-05T12:45:00.009+02:00

Roda de premsa de Vladímir Putin a París. Parla en rus, les seves paraules es tradueixen simultàniament al francès i, a continuació, a l'anglès. Però els parlants d'aquesta última llengua es perden una part important de la informació, i no precisament perquè hi hagi cap error de traducció: és una qüestió purament gramàtica.

El text en rus es pot llegir aquí.

Traducció aproximada:

És clar que quan surt algun tema important el president Medvedev i jo hem d'adoptar una postura coordinada. Jo no tinc cap problema per trucar-li i dir "Escolta, posem-nos d'acord, parlem-ne". Desenvolupem una postura coordinada i esdevé més estable i sòlida. I de vegades ell simplement em truca i em diu: "Escolti, ens hem de posar d'acord. Rumiem-ho. Hi ha tal problema, voldria saber la seva opinió".

Si no ens hi fixem pot semblar una anècdota sense importància, però transmet un missatge molt important: que Medvedev parla de vostè a Putin, però Putin tuteja el president. I en una llengua com el rus, on es parla de vostè a pràcticament tothom, és una falta de respecte (i molt significativa) que algú tutegi el president del país, ni que sigui l'expresident.

Però a la traducció anglesa, es perd el matís del vostè i el tu:

Whenever some key issue comes up President Medvedev and I, of course, have to have a coordinated position. And as before, I see no problem in calling him and say, "Listen, let's reach an agreement, let's discuss this." We develop a coordinated position and make it even more stable and solid... Mr Medvedev does the same. Sometimes he just calls and says: "You know, we need to talk. Let's think about this. There's this problem, I would like to hear your opinion

Què hi farem! Hi ha coses que es perden, i més encara en una interpretació simultània.
De Et Vous, Vladimir?, a través del FB de la Sasha

Ull de falcó

2010-06-24T20:03:00.005+02:00

Aquests dies treballo en la segona passada d'una novel·la. Crec que és la meva passada preferida. La primera versió de la traducció d'un llibre és una traducció ràpida, feta sense diccionari, en la qual el principal objectiu és obtenir una idea de les dificultats i fer una lectura a fons de l'original.

La segona passada és la primera en què soluciono problemes, però només els de fàcil solució: si és cosa de diccionari, o si una cosa que semblava un problema ha quedat clara més endavant a la novel·la. Però si m'encallo en algun punt, el salto; tots els problemes de debò, els nusos, me'ls deixo per a la tercera passada, que és encara més lenta, i que en el cas del llibre que ara m'ocupa començaré, segurament, demà.

Decorar amb llibres

2010-06-21T10:48:00.006+02:00

Una amiga meva assegura que una vegada, a l'antiga llibreria VYP de Tarragona (per Víctor y Paco, això sí que és un nom per una llibreria) va sentir una senyora que demanava "Mig metre de llibres blaus i mig metre de llibres vermells". La senyora de fer feines de casa un oncle meu metge s'enduïa cada any els Vademècums caducats (ara són CDs, però abans eren uns llibres gruixuts que feien molta patxoca a la prestatgeria). Un blog que segueixo es diu "Per a lectura i decoració" arran d'un cartellet al mercat de Sant Antoni. O sigui que d'antecedents, n'hi ha.

Ara bé, jo sempre havia pensat que això estava una mica renyit amb el fet de tenir llibres perquè t'agrada llegir (ja us parlaré de com ordeno els meus llibres), però es veu que no és cert. Una amiga que és una de les devoradores de llibres més voraces que conec té aquesta llibreria presidint el menjador de casa. Amb els llibres ordenats per colors. Encara hauré d'admetre que és més autista classificar-los per llengua i país d'origen com faig jo!

Caps de setmana

2010-06-18T16:41:00.004+02:00

Avui és el primer dia del meu cap de setmana. La majoria de clients volen tenir la feina que t'han encarregat al matí, això vol dir que jo normalment enllesteixo tota la feina per divendres el dijous a la nit. Com que les empreses no treballen el dissabte, en general el divendres quan em llevo no tinc feina urgent a fer. I si arriba alguna cosa nova, serà per la setmana que ve.

Per tant, el meu cap de setmana comença divendres. Els divendres intento sortir a dinar fora, romancejo, apunto coses a la base de dades, miro més per la finestra... La fulla del ganivet té dues bandes: això també vol dir que diumenge he de fer la feina per dilluns (és clar que podria fer-la divendres, però jo no sóc així); els meus caps de setmana no són més llargs, sinó que comencen un dia abans. Bon cap de setmana a tothom!

s'Hertogenbosch

2010-06-09T21:19:00.005+02:00

Potser el nom, que significa literalment "El bosc del duc", també és una mica impronunciable per als holandesos; en tot cas aquesta ciutat només es diu així als mapes i a l'estació de trens, però tothom l'anomena "den Bosch". Tot Holanda és mono de la mateixa manera, carrerons de casetes i canals; però fins avui no sabia que den Bosch és un dels exemples més bonics del país.

Traduir un poema

2010-06-03T10:20:00.006+02:00

Sóc poc amant de la cultura elitista (i de la cultura elitista subvencionada, encara menys); això vol dir que perquè una cosa sigui comercial no fa que a mi deixi d'agradar-me (Harry Potters, etc). I que una cosa sigui rara tampoc no farà que m'agradi automàticament.

Tot i així, de tant en tant apaivago el meu esperit cultureta amb un projecte d'aquests que amb prou feines veuran la llum (200 exemplars) i que només es distribueixen en circuits molt concrets que, la veritat, desconec. Un d'aquests va ser un poema que vaig traduir ara fa un any i que tot just ha estat editat fa un parell de setmanes, en un llibre de gran format i amb un paper i un disseny molt bonics del museu Molí Paperer de Capellades.

Etimologia dels dolents

2010-05-24T16:14:00.006+02:00

Avui, com que m'he trobat la paraula "bàrbar" en un text on tenia un significat positiu (¡Bárbaro!, ja li podeu posar l'accent argentí) m'he posat a pensar quants tombs ha fet aquest mot, i llavors se me n'han acudit un parell més d'altres "dolents" de la pel·lícula.

-- Bàrbar: Aquesta paraula que associem a les tribus germàniques de civilització menys avançada que la romana, i sobretot als comportaments poc cívics, de fet volia dir "estranger". En llatí, tan bàrbar era un visigot com un egipci.

-- Lladre: El terme llatí ladro, del qual prové la paraula "lladre", originalment significava "guàrdia de cos, mercenari", després va passar a significar "bandejat", i d'aquí a "bandoler" i després "lladre" només hi havia un pas...

-- Antagonista: El terme antagonista que s'utilitza per a descriure l'enemic de l'heroi és una paraula que ve del teatre grec i té el seu origen en un dels dos participants en un combat. El principal combatent era el protagonistés (πρωταγωνιστής), que literalment significa "primer lluitador", i el seu adversari era l'antagonistés (ἀνταγωνιστής), que significa literalment "el que lluita en contra". Aquest terme ara s'utilitza sobretot en sentit figurat, però encara manté un significat força proper a l'original.

-- Assassí: Més original és, en canvi, l'origen d'aquesta paraula, que potser sorprendrà algú i tot: prové de l'àrab hassasi, que volia dir "bevedor de hasis" (una beguda narcòtica de fulles de cànem). Aquest nom s'aplicava als sequaços del sectari musulmà conegut per Vell de la Muntanya (SXI), que fanatitzats i embriagats de hasis executaven sanguinàriament venjances polítiques. La primera documentació en català és en un text de Llull de l'any 1284, ja amb el sentit actual. Per cert, potser us heu fixat que el nom àrab de la beguda de cànem recorda a la paraula "haixix"... és perquè és la mateixa herba, és clar.

Com si em faltés lectura...

2010-05-23T22:45:00.003+02:00

Segueixo una vintena de blogs, no tots sobre llengua o traducció: n'hi ha de videojocs, de cuina, d'economia, d'autònoms, de personals (alguns perquè conec qui escriu i d'altres perquè m'interessa el tema), i fins i tot un de disseny gràfic i un de decoració.

Doncs avui, saltant d'enllaç en enllaç, he anat a parar a aquesta pàgina on fins demà es fa la votació dels millors blogs de temàtica lingüística. Hi ha quatre categories:

No sé qui tria aquests blogs candidats, però a priori aquesta llista fa que m'interessi com a mínim fer-hi una ullada, perquè és possible que siguin blogs bons que acabin desats a preferits. Així que de moment m'he guardat els dos primers enllaços i quan tingui temps repassaré els blogs que hi surten. I, segurament, acabaré amb una llista de lectura encara més llarga.

El meu nou amic

2010-05-21T15:10:00.003+02:00

Fins fa pocs dies jo tenia un mòbil vellet que només servia de telèfon. Durant anys he pensat que no necessitava més. Però a poc a poc em va anar conquerint la idea que havia de trobar la manera de deslligar-me de l'ordinador a les hores que no treballo, i aquesta idea va anar prenent forma fins que vaig decidir comprar-me un mòbil d'última generació. He aprofitat per canviar de companyia i agafar-me un contracte en què les trucades són més barates i l'internet, raonable. I ara tinc aquest nou millor amic:

El més important, per a mi, no són els milers d'aplicacions (de fet tot just estic començant a explorar-les), sinó que ara, quan no tingui feina, no caldrà que m'estigui davant de l'ordinador per si m'escriu algun client: podré sortir a fer un cafè a la terrassa d'un bar, aprofitant el bon temps i els horaris irregulars d'un parell de nous emprenedors (sou uns valents!) que tinc a mà, i de tant en tant fer una ullada al correu entre glop i glop, amb aquella alegria.

Al Saló del Còmic

2010-05-15T17:28:00.010+02:00

El cap de setmana passat es va fer el Saló del Còmic de Barcelona, enguany amb Holanda com a país convidat. Vaig tenir la sort de traduir el llibret de tires còmiques que regalaven als visitants de l'stand d'Holanda, i a més que m'oferissin una entrada gratuïta. Tenint en compte que hi vaig igualment cada any, això volia dir estalviar-me els 7,50 € que m'hauria costat (6 € d'entrada i 1,5 € d'inexplicable comissió servicaixa). Ja sé que es regalen un parell de milers d'entrades cada any, però no per això em va fer menys il·lusió.

Ah, el llibret és el mateix que per Sant Jordi regalaven a la Casa del Llibre (un amb un Sant Jordi tot suat a la portada). Per si l'heu vist. Aquí us poso una de les tires que inclou:

Visca l'euro

2010-05-12T20:48:00.004+02:00

No vull ni pensar com faria la feina que faig si no hi hagués la Comunitat Econòmica Europea. Molts dels meus clients són d'altres països i la tranquil·litat de saber que negociaràs preus i et pagaran en euros és tot un luxe. De fet, arrufo una mica el nas involuntàriament quan un client nou comença a parlar de corones, dòlars o lliures. Tinc molt bons clients fora de la zona euro, però més d'una vegada a l'hora de cobrar m'he trobat que apareixia alguna comissió bancària insidiosa. No em vull ni imaginar com devia funcionar abans, quan cada país anava amb la seva pròpia moneda!

Per això aquests darrers dies que es parlava de la crisi de l'euro jo parava l'orella per si calia patir per res. Espero que tinguin raó aquí i en Krugman s'equivoqui, que tinguem euro per temps i que s'hi vagin sumant països! [Nota de l'endemà: es veu que el proper podria ser Estònia].

La batalla del wolframi

2010-05-09T22:50:00.009+02:00

La setmana que ve es publicarà La batalla del wolframio, un estudi rigorós i exhaustiu de Joan Thomas sobre les relacions que els Estats Units van mantenir amb l'Espanya de Franco mentre van participar a la Segona Guerra Mundial (és a dir, des de Pearl Harbour, el 8 de desembre de 1941, fins al 14 d'agost de 1945), del qual he traduït totes les citacions originals de cartes, documents oficials, etcètera (ja en vaig parlar breument aquí).

El que es coneix com la batalla del wolframi és un capítol de la guerra econòmica entre els aliats i els països de l'Eix. El wolframi o tungstè és un mineral que fa més resistents determinades aleacions, de manera que millorava els blindatges, la capacitat de perforació de la munició, etc. Els aliats no sabien com utilitzar aquest mineral, però en veure que Alemanya en comprava van començar a adquirir-ne per fer pujar el preu i, finalment, van embargar la venda de productes petrolífers a l'empobrida Espanya de postguerra per exigir que no se n'exportés més.

Durant uns anys el wolframi va ser una solució per a la misèria d'alguns pobles del nord-oest d'Espanya. Es van construir mines i al seu voltant van néixer pobles que després de la guerra van tornar a quedar abandonats. Algunes mines, com la de Casaio, van reobrir breument anys després, durant la guerra de Corea, però els anys en què el wolframi es pagava a preu d'or mai no van tornar, i ara tot el testimoni que en queda són mines tancades i pobles fantasma com el de la fotografia (Cadafresnas, León).

Antics allotjaments de miners a Cadafresnas

Com parlem amb les relacions professionals

2010-04-26T12:34:00.003+02:00

Acabo de trucar al banc i la conversa ha anat així:

JO - Puc parlar amb en Jordi?
NOIA DESCONEGUDA - Està al telèfon, xata, li dic que et truqui quan acabi?
JO - No, ja trucaré jo d'aquí una estona.
NOIA DESCONEGUDA - D'acord. 'déu, una abraçada...

Un "xata" i "una abraçada", i d'una noia a qui no conec, en una conversa de quatre frases. Deu ser veritat que això de comunicar-nos sempre amb mail crea relacions més distants!

Al final ens vam firar

2010-04-26T12:06:00.007+02:00

Enguany no tenia pensat quins llibres compraria per Sant Jordi, així que vaig sortir a passejar al migdia, quan hi sol haver una mica menys de gent per la Rambla, i vaig firar els de casa.

A la petitona li vaig comprar aquest llibre tan graciós, de la mateixa col·lecció que una Caputxeta Vermella que li agrada molt perquè té tot de textures que pot tocar mentre jo li llegeixo el conte (a gran velocitat, perquè passa les pàgines amb impaciència per veure només les seves preferides: "La Caputxeta anava pel bosc i el llop es va ficar al llit de l'àvia i per què tens aquestes orelles tan grosses? i el caçador va lligar el llop a l'arbre").

I al Bram, com sempre, en lloc de comprar-li una novel·la que se li quedi per llegir amb totes les altres, li vaig comprar un "llibre útil", com diu ell. I la veritat és que també és un auto-regal, que jo no em quedaré a casa quan ell se'n vagi d'excursió! Quan l'estrenem ja us diré com ha anat.

Què volen els lectors

2010-04-21T23:12:00.010+02:00

Com que tenim Sant Jordi al damunt fa dies que penso si em compraré algun llibre, i quin. Tinc tanta llista d'espera que no sé si és assenyat allargar-la...

Fa temps jo llegia molt més que ara, amb una freqüència i un ritme que ara no podria aguantar. A banda de llegir coses meves, treballava de lectora per a una editorial gran. Quan una novel·la funcionava, es posaven a buscar novel·les semblants, i els originals que rebíem per llegir eren, l'un darrere de l'altre, versions inspirades, copiades o directament plagiades de la novel·la que havia tingut èxit. I al ritme d'una per setmana, acabaves desconfiant de les motivacions dels autors. En certa manera, potser fer de lector per a una editorial a la caça de best-sellers et fa tornar cínic o, si més no, t'obliga a malfiar-te de la literatura comercial. Trobàvem autèntics diamants, alguns en brut i altres força polits, però entremig de molta torba.

Avui he llegit una opinió d'un autor i amic sobre el tema. Podeu trobar l'entrevista sencera aquí.

Es cierto que la literatura fantástica se está mercantilizando, pero eso está pasando en todos los géneros. Las editoriales, al fin y al cabo, lo que quieren es vender. Y lo hacen con los libros que creen que venden. (...) El editor siempre buscará la venta. Y si el lector le pide tramas manidas, pues se las dará.

Pero, como digo, hay un lado bueno. Creo que lo importante es que la gente se acostumbre a leer, aunque sean libros puramente comerciales. Porque de ahí, tarde o temprano se puede dar el salto a leer cosas mejores. Y eso nos beneficia a todos, porque cuando la gente pida libros más profundos, los editores querrán darles esos libros. Así que prefiero ver esta crisis como una oportunidad de futuro.

Setze contes al tren

2010-04-19T20:58:00.004+02:00

En un viatge de tren d'anada i tornada de Barcelona (des de Tarragona, és a dir, dues hores de tren en total), més una mica d'espera a l'andana, he tingut temps de llegir-me Setze contes, un recull de contes d'Alfons Maseras que fa temps que tenia per llegir i que m'ha agradat molt, sobretot perquè la llengua té una riquesa d'escàndol, n'hi hauria per anar apuntant paraules i en cada conte de tres o quatre pàgines en trobaríem una pila. El meu conte preferit crec que és "Caramurú".

Maseras és un escriptor de principis de segle XX que jo coneixia perquè fa exactament quinze anys, la primavera de tercer de BUP, vaig llegir Ildaribal, que encara ara és l'única novel·la que mai he llegit situada a la Tàrraco romana. Recordo sobretot una lectura densa, plena de paraules desconegudes, i això que la nostra edició ja havia passat per l'adreçador de la normativa (la meva còpia de Setze contes és en un encantador català prefabrià, que com que l'autor era del Penedès, em fa pensar que es deu assemblar a la manera en què parlaven els meus avis i besavis).

En tot cas, buscaré més obres d'aquest autor. Segurament no podrà ser per Sant Jordi, que ja tinc llista feta i tampoc no ho trobaria. Però el proper cop que vagi a llibreries de vell, el tindré en ment.

La responsabilitat dels que ens hi dediquem

2010-04-16T12:17:00.011+02:00

De vegades em sento així d'inexpugnable

He recuperat gràcies a una llista de traducció l'enllaç a un article de Xosé Castro que havia llegit fa temps. Ell parla del castellà, però el que diu es pot aplicar a qualsevol llengua, excepte segurament l'anglès. Cada llengua té els seus problemes; el neerlandès, el danès o el rus estan plenes d'anglicismes, el flamenc d'anglicismes i gal·licismes; i el català, d'anglicismes (alguns de segona mà, passats pel castellà) i, sobretot, de castellanismes.

Quan et sembla que tens una responsabilitat lingüísticomoral que t'obliga a buscar la paraula genuïna, encara que no sempre sigui la més espontània (en parlo més aquí), sempre hi ha qui et diu que remes a contra corrent, que les llengües evolucionen i és natural, que la gent ha de parlar com vulgui, etc. etc. El pròxim cop, potser els enviaré a llegir això:

(...) La gente de la calle no habla como le da la gana. Eso es una gran superchería. La gente de la calle —lamentablemente para lo malo y afortunadamente para lo bueno— habla imitando a periodistas, traductores, redactores, políticos, artistas...
Si un politicastro de mollera esponjosa dice «ciudadanos y ciudadanas»; si el megáfono de una estación de trenes dice que «el tren efectuará su entrada» (es decir, que entrará); si un periodista dice que los motoristas están en la guarmap (warm-up, ‘vuelta de calentamiento’) o si un traductor dice que «el reloj de muñeca tiene un display luminoso» (pantalla), es una solemne tontería decir que esos términos se introdujeron en nuestro idioma con la naturalidad con que otrora lo hicieron los arabismos, galicismos y demás, y que el idioma es una lengua viva, y que el hablante tiene derecho a decir lo que le dé la gana (algo que es cierto) y topicazo tras topicazo... No, señores, no se introdujeron en la lengua, fueron calzados con palanca por personas con nombre y apellidos, (...) personas que saben decir esas expresiones correctamente, pero no lo hacen, bien por negligencia o bien por afectación.

Traduir receptes de cuina

2010-04-14T13:45:00.016+02:00

Fa dies que corregeixo un "joc" per a Nintendo DS que consisteix en un munt de receptes de menjar sa. Originalment ve d'Alemanya, on hi ha molta més tradició de menjar biològic i els aliments alternatius per a vegetarians o vegans són habituals a qualsevol supermercat. A més, apareixen molts condiments i ingredients turcs i kurds que a Alemanya deuen ser fàcils de trobar però que els usuaris espanyols segurament hauran de buscar força.

Sembla mentida que una cosa aparentment tan senzilla es pugui convertir en un autèntic maldecap. El traductor no només ha de vigilar si les mesures i instruccions de l'original coincideixen i són correctes (en les receptes angleses o americanes, no s'utilitza el sistema mètric), sinó que a més s'ha de preocupar que el lector pugui trobar els ingredients fàcilment i, en cas contrari, afegir-hi alternatives. Perquè, què hem de fer si la recepta parla d'una "llauna de mandarina", de "colinaps" o d'un "sobret de salsa roti"? I si la cosa sona directament poc apetitosa, com ara si ens recomanen untar les paelles amb "spray antiadherent"?

Fa un parell d'anys vaig traduir un llibre de Julian Barnes en què l'autor parla de la seva relació amor-odi amb la cuina, i en especial amb els llibres de cuina. És una lectura lleugera i de bon pair, que farà sacesjar el cap i sentir-se identificat a tothom que alguna vegada s'hagi trobat davant dels fogons preguntant-se de quina mida són exactament les cebes mitjanes. Aquests dies que em passen tantes receptes per la pantalla, me'n recordo molt, d'aquell llibre. Un petit tastet:

Aquesta recepta està escrita d'aquesta manera tan imprecisa perquè hi ha un feliç marge (o, més ben dit, una espantosa llibertat) d'interpretació, o perquè l'escriptor és incapaç d'expressar-se amb més precisió? Començant per paraules senzilles. Quant és un "bocí"? Quin volum tenen els "glops" i les "gotes"? Quan es converteix un "rajolí" en un "raig"? Una "tassa", és un terme genèric rudimentari o una unitat de mesura imperial exacta?

Julian Barnes, El perfeccionista a a la cuina

Bon profit!

Galerades

2010-04-13T12:27:00.003+02:00

Avui el meu escriptori té aquest aspecte: les galerades d'un llibre que va sortir la setmana passada. Potser a qui no sigui del gremi li semblarà una pila de papers imponent, i si a sobre us dic que la revisaré sense cobrar ni un duro i encantada de la vida, potser em preneu una mica per boja. Però és que és un luxe (i ja és llàstima que no passi sempre) que una editorial t'enviï les galerades d'una feina perquè vegis els canvis que hi ha introduït el revisor: és com una classe particular, en què pots repassar el que un professional independent troba que has de millorar. Allò que ja deia un dia de la formació continua, tan important i tan difícil de fer.

Doncs això, que aprofitant que avui no tinc res urgent, em passaré la tarda preguntant-me per què m'han tocat aquella coma o aquell "per a", i prenent notes.

I a més, sospito que molts traductors (jo segur) de fet seríem més feliços treballant sobre paper que sobre teclat, deu ser l'encant del boli vermell!

Etimologies de la mort

2010-04-04T22:16:00.014+02:00

Tinc uns quants diccionaris que no utilitzo gaire; es poden reconèixer perquè els lloms estan més nets i les pàgines més enganxades entre elles (o només m'ho sembla?). Un d'aquests és, malgrat el poc ús, un dels orgulls de la meva biblioteca: el diccionari etimològic de Coromines, que tinc complet i llampant a una distància de l'escriptori que delata que no me'l miro prou... Entre altres coses perquè, si començo, m'animo i ja no paro. Avui m'he topat per casualitat amb la paraula basca ezku, que vol dir mà, i he recordat que d'aquí ve esquerra, he volgut consultar com era això ben bé, i apa, deixa de treballar i passa una bona estona entretinguda Coromines amunt i avall.

Algunes coses que he descobert:

- Cementiri: La paraula cementiri prové del terme grec koimetirion que significa "dormitori". Altres paraules tètriques també tenen orígens mundans: macabre prové de l'àrab maqbarah, que significa simplement "cementiri", i la paraula sinistre prové del mot llatí sinister, que vol dir "esquerre" (significat que ha mantingut en italià). Menys conegut és que la paraula esquerra prové del basc antic ezku okerr, que vol dir "mà maldestra", de manera que no es deslliura de la càrrega negativa.

- Epitafi (del grec επιτάφιος). Epi- significa "damunt" i -tafo prové del mot grec "enterrar". Per tant, l'epitafi és literalment el que hi ha damunt d'allò que s'enterra, i a poc a poc va passar de ser la làpida a ser el text que contenia.

- Sarcòfag. Qui estigui una mica familiaritzat amb l'etimologia sabrà que -fago és un sufix que significa "que menja" (se m'acut l'alegre exemple "necròfag"). Menys sabut és que "sarco-" prové del grec "sarx", que significa "carn", de manera que σαρκοφάγος vol dir “devorador de carn”. Antigament s’utilitzava per referir-se a un tipus de pedra calcària, la lapis sarcophagus, que es creia que consumia la carn (en realitat els cadàvers s'hi descomponien perquè la pedra era porosa).

Model de llengua (I)

2010-04-02T17:09:00.008+02:00

Un dels problemes grossos de les traduccions al català és el model de llengua. Ja en vaig parlar un dia, encara que tangencialment, perquè en aquella ocasió em vaig dedicar més a filosofar (i no aclarir gaire res) sobre quanta llibertat es pot permetre un traductor. Però si prenc un altre cop el meu mantra (els pilars d'una bona traducció: genuïnitat, espontaneïtat, correcció i contingut), em trobo que tres dels quatre remeten, justament, al model de llengua. I, per tant, que el model de llengua té molt de pes en el resultat d'una traducció i, de retruc, en el procés traductor.

En català no és tan fàcil com sembla combinar aquests elements. Sovint, la llengua passada pel sedàs de la correcció no sona espontània, mentre que si ens decantem per donar preferència a l'espontaneïtat sense destriar les interferències, ens trobem amb una llengua poc genuïna. El model de llengua que triem és l'equilibri entre aquests tres punts.

Hi ha hagut diversos intents de sistematitzar-ho; per no allargar-me massa, només n'esmentaré dos. Un, pel seu pes: el model de llengua de la corporació catalana de ràdio i televisió (és a dir, el de TV3). L'altre, perquè és el proper llibre que tinc per llegir: Això del català, d'Albert Pla i Nualart. Pel que n'he sentit, potser no estaré d'acord en algunes propostes sobre prioritzar el "dialecte amb més pes social, econòmic i demogràfic", però els seus articles de l'AVUI sovint van carregats de raó, així que llegiré amb molt d'interès i prenent apunts.

Jo bec d'aquí i d'allà, però sobretot dels escriptors que més m'agraden. Un, Jesús Moncada, no el puc prendre de model: té una llengua massa marcada per a mi, que sóc d'un àmbit lingüístic diferent del seu. Per tant, en moltes coses em deixo guiar per en Joan Sales. [Continuarà]

El conte de la lletera

2010-03-31T00:24:00.004+02:00

El meu pare diu que no es guanyen diners treballant, sinó fent factures.

De fet, suposo que podríem filar més prim i dir que de fet no guanyes diners fins que te les paguen, però aleshores la frase perd tota la gràcia i corres el risc d'enfilar-te per les branques del tema dels morosos i els caradura, que per a l'autònom és com aquell arbre que se li menjava els estels al Charlie Brown.

Però tornem a les factures. Resulta que fa un parell de setmanes vaig enllestir una feina grossa i avui que s'acaba el mes he enviat una factura tota grassoneta al client. I com la lletera del conte, m'he sentit rica i en lloc d'esperar a cobrar, m'he ficat a la meva xarcuteria prohibitiva (tots els amants dels embotits en tenim una) i m'he comprat una safateta de pernil salat de gla fent veure que no veia el preu (que no us diré per vergonya). I me l'he menjat tan feliç per sopar, amb un bon pa amb tomàquet, com si no sabés que aquests diners, en realitat, potser no els cobraré fins a principis d'estiu, i fingint que no sé com s'acaba el conte de la lletera.

La internacionalització del gremi

2010-03-23T14:57:00.008+01:00

El director general d'Esade, Carlos Losada, va fer una xerrada davant dels mitjans de comunicació i va dir això:

Cuando un directivo o empresario comenta que la crisis le afecta pero está saliendo adelante, no hay duda: una parte importante de su negocio lo tiene en el exterior. En cambio, si el directivo o empresario asegura que el desastre es total, no es difícil adivinar que tiene todos los huevos metidos en la misma cesta, esto es, en el mercado nacional. El éxito y la permanencia de las empresas pasa por su internacionalización.
(Vist a Pymes y autónomos)

L'APTIC, l'associació de traductors de Catalunya, ha fet una enquesta de tarifes entre els seus membres (que es publicarà a l'abril) i sospito que els resultats confirmaran aquesta teoria. Una de les preguntes que es plantejaven era quina part dels beneficis provenen de l'estanger; caldrà veure quin percentatge dels enquestats té els deures fets en qüestió d'internacionalització. Hauria de ser alt, tenint en compte que gairebé el 100% de la feina es fa de manera telemàtica... O no som un sector tan globalitzat com sembla? Continua pesant molt més el mercat local, encara que a l'hora de la veritat només tractem per e-mail amb el client?

Ho tinc a la punta de la llengua!

2010-03-19T16:48:00.006+01:00

És emprenyador per a tothom però, si a sobre t'hi guanyes la vida, resulta encara més frustrant: em referèixo a aquella sensació de "ho tinc a la punta de la llengua", que saps que hi ha una paraula perfecta que defineix exactament allò que tens al cap, però no hi ha manera que surti.

Per ajudar a solucionar aquests impassos hi ha una eina, els diccionaris d'idees afins. Bàsicament, hi busques una paraula i en lloc de donar-te'n sinònims o una definició, et dóna grups de paraules que hi estan relacionades d'alguna manera. Aquests diccionaris no són nous, però jo he descobert just avui (potser tard) que n'hi ha (almenys) un de bo i gratuït a internet: el diccionari d'idees afins - generador d'idees d'aquesta pàgina argentina.

Així que la mar de feliç l'he afegit a preferits i he continuat la feina, amb la sensació que s'acabava d'alleugerir una mica.

Casualitats

2010-03-17T22:00:00.009+01:00

Porto una temporada amb molts projectes sobre la segona guerra mundial. La majoria han coincidit per pura casualitat. Vaig començar jo mateixa l'estiu passat, comprant-me un llibre sobre Estalingrad en una ràtzia a la FNAC.

Curiosament, mentre me'l llegia (un magnífic recull de testimonis de primera mà, cartes, articles de diaris d'època, corresponsals de guerra, documents interns dels exèrcits, inventaris...) em van encarregar la traducció d'una novel·la sobre un noi flamenc que s'allista voluntari amb l'exèrcit alemany i l'envien al front rus.

Després vaig fer la traducció de les parts en anglès del llibre d'en Joan sobre les relacions entre Espanya i els Estats Units durant la guerra civil i la segona guerra mundial. Un assaig carregat d'informació i de dades.

I finalment, un projecte entranyable: la traducció del cinquè lliurament del joc Silent Hunter, que potser és la franquícia més important del mercat en simulació de submarins. El joc encara no ha sortit, però ja podem anar fent boca. Jo no sóc gaire de simuladors però us asseguro que, en tot cas, és un luxe per als amants de la història bèl·lica: mai no m'havia passat per les mans cap joc tan ben documentat en tots els aspectes històrics.

Imatge de Silent Hunter V

Ja podria seguir una mica més aquesta sèrie de casualitats temàtiques: de tant fer recerca he acabat amb una pila de llibres nous (i atlas històrics, visca!) sobre el tema i un interès renovat. Servirà també perquè llegeixi per fi Els enfonsats i els salvats de Primo Levi, pendent des de fa 10 anys (i us prometo que no exagero).

Passejant per una llibreria

2010-03-16T15:19:00.006+01:00

Buscava per Amsterdam la novel·la que ha escrit una amiga d'un amic (i que li han publicat, cosa que depèn de com té més mèrit que haver-la escrit), i resulta que la primera edició està esgotada, la qual cosa m'obliga a reconduir el tema d'aquesta entrada: veient que no podria parlar de la novel·la de la Hanna, he cedit a l'orgull i m'he dedicat a fer fotografies dels llibres que han passat per les meves mans que he vist a la llibreria. N'he trobat tres, un dels quals és el que estic traduint ara. Vint-i-quatre edicions a Holanda, i gairebé un any després de la primera continua al top 10.

La setmana del llibre

2010-03-14T23:47:00.005+01:00

Enganxo per pura casualitat la 75ª setmana del llibre a Holanda, que consisteix en què quan compres un llibre, sigui quin sigui (en el meu cas, XYZ Amsterdam, que sembla una guia molt completa de la història de la ciutat), te'n regalen un altre, que enguany és Duel, de Joost Zwagerman.

I com que qui ho patrocina és la companyia ferroviària NS, avui viatjaves gratis en tren si duies el llibre. Jo l'he aprofitat per fer el viatge d'Amsterdam a Eindhoven, a veure ma germana que hi està d'erasmus, en un vagó ple de gent que llegia en silenci el mateix llibre finet de tapa blava i lletra atapeïda.

Pics de feina

2010-03-08T16:44:00.006+01:00

Tots els autònoms sabem que en algun lloc del món s'alça una muntanya impertorbable que defensa l'entrada a una cova fosca i tenebrosa, i que a les profunditats d'aquesta cova fosca, allà on sembla que el fred de la pedra està a punt de deixar pas a un magma roent, hi ha una sala de reunions climatitzada, amb pòsters motivadors, calendaris i pissarres blanques a les parets, i una cafetera Nespresso en un bufet amb gotets i culleretes de plàstic, i potser galetes envasades individualment.

I sabem que en aquesta sala és on tots els clients es reuneixen en secret per posar-se d'acord sobre quin dia t'escriuran tots alhora i amb presses, amb projectes als quals no pots dir que no, per enterrar-te un parell de setmanes dins de casa, i més concretament en el metre quadrat de davant de l'ordinador, tant si neva com si fa sol (aquí aquest matí hem tingut totes dues coses).

Aquesta vegada han fallat, i després de deu dies de resistència ferotge, encara estic viva. Però si tenen planejat el pròxim atac per a gaire aviat, potser em rendiré. Buf.

Empresa solidària

2010-02-21T17:57:00.005+01:00

Fa uns mesos que em plantejo que, en lloc de fer donacions sobtades quan hi ha desastres com el terratrèmol d'Haití o el tsunami, o quan mor algú com ara Vicenç Ferrer (és a dir, quan els mitjans de comunicació posen de relleu una causa), seria millor destinar un percentatge fix dels beneficis o de la facturació de la nostra "empreseta" (a casa som dos autònoms). L'objectiu és ser solidaris d'una manera més organitzada que encara hem de definir.

Ja hem parlat que quan sistematitzem les ajudes, distribuirem l'import entre diverses organitzacions i ONGs de manera que els diners serveixin per a diversos fins. Però avui he vist gràfic d'aquí al damunt, que m'ha fet pensar que potser, a l'hora de fer el repartiment, posarem més pes als projectes en favor del medi ambient, perquè sembla que és on menys ajudes hi ha per ara.

També mirem de triar sempre les alternatives ecològiques pel que fa a paper, electricitat, consum, tinta d'impresora, bombetes, reciclatge d'aparell electrònics, etc., i tenim pendent mirar-nos amb més intenció els requisits per obtenir una etiqueta verda d'empresa ecològica (deu existir l'etiqueta per a autònoms verds? Tenint en compte que no som oficialment empresa, ho haurem d'esbrinar). Encara no tenim clar com s'ha de fer, però sí que ho volem fer; espero tenir notícies sobre això en els propers mesos.

Carboners

2010-02-13T17:24:00.004+01:00

Hi ha moltes definicions de traducció i del procés traductiu (costa de creure, però a la carrera hi ha una assignatura sencera dedicada al tema). M'ha agradat aquesta de Paul Auster. Jo mai l'hauria utilitzada per a parlar de traduir Chateaubriand, però igualment m'ha agradat el símil del carbó.

Gran parte del trabajo era mecánico, y como yo era el sirviente del texto y no su creador, me exigía un esfuerzo de distinta especie del que había realizado al escribir El mundo silencioso. Traducir es un poco como echar carbón. Se recoge con la pala y se lanza al horno. Cada trozo es una palabra, y cada palada es otra frase, y si se tiene una espalda recia y suficiente energía para seguir con la tarea ocho diez horas seguidas, se podrá mantener un buen fuego. Con cerca de un millón de palabras a la vista, me sentí preparado para trabajar incansablemente el tiempo que fuese necesario, aunque el resultado fuese incendiar la casa.

De: Paul Auster y la traducción
Traducció de Benito Gómez Ibáñez (Anagrama)

De què va aquesta feina

2010-02-09T23:28:00.007+01:00

Una editora per a qui vaig treballar deia que la traducció havia de pesar el mateix que l'original. No vaig indagar mai en les profunditats de la frase; sé perfectament que aquesta editora considera els llibres un producte més comercial que cultural.

Però el cas és que, si no s'està traduint literatura, la definició és escaient. En una obra literària és bàsic reflectir al màxim totes les tries de vocabulari, registres, girs, etc. de l'autor. En feines del dia a dia, el que cal és donar al lector la mateixa sensació que té el lector del text original (i el mateix contingut, això per descomptat).

On és el límit? Això és el que no sap ningú. El marca el mitjà de publicació/difusió, el client, el destinatari del text, el traductor mateix... En tot cas, repeteixo el que jo faig servir com qui diu de "mantra": el text ha de sonar genuí i espontani i, a més, ser correcte i transmetre la mateixa informació que l'original. De vegades cal fer equilibris i fins i tot malabarisme, però això és la gràcia de la cosa.

Pot ser frustrant no saber on traçar la ratlla (o, més sovint, on és la ratlla que ha traçat algú altre per nosaltres), però és que no és cap ciència exacta, això. Què hi farem!

La primera passada

2010-02-04T23:27:00.007+01:00

Quan començo a traduir un llibre, faig una traducció-esborrany molt ràpida: la primera passada. En aquesta fase pico tal com raja, sense buscar al diccionari, sense entretenir-me gaire a pensar si les frases queden boniques, si fan justícia a l'original.

En realitat, és més una lectura a fons que una traducció; com quan estudiava, que no sabia llegir els apunts sense tenir un bolígraf a la mà i anar prenent notes. Aquesta primera passada és el ritual iniciàtic que vol dir que tens un company nou per als propers mesos, un llibre que al final et sabràs del dret i del revés i serà una mica més teu que quan te'l vas llegir per primer cop.

En acabat, tinc una idea força clara de la feina que suposarà la traducció, i començo la segona passada, molt més lenta, en què treballo amb diccionaris però encara no m'aturo gaire estona als problemes. I als nusos, no m'hi dedico fins a la tercera passada. I així anar fent, anar desgranant, deslligant el text, i tornant-lo a enfilar i a lligar. Una passada rere l'altra, com en un teler a càmera lenta.

Propaganda del gremi

2010-01-29T19:07:00.004+01:00

Es veu que encara que el món està molt globalitzat, en el camp lingüístic encara queda camí per recórrer (per sort per a qui s'hi dedica, com jo).

Un estudi de Forrester Research ha determinat que:

Hi ha 3 vegades més possibilitats que un internauta compri un producte si la pàgina web que el ven se li dirigeix en la seva llengua.
Els costos d'atenció al client es redueixen si les instruccions de l'aparell estan en la llengua de l'usuari, de manera que es compensa ràpidament el preu de la traducció.
Els usuaris passen el doble de temps en pàgines web amb contingut en la seva llengua materna (comparant amb pàgines web amb contingut en altres llengües que coneixen).

La dieta del traductor

2010-01-27T00:19:00.009+01:00

No només de poesia i diccionaris viu el traductor: també ens alimentem amb alguna lloança escadussera, copets (sovint virtuals) a l'esquena, cafè i autobombo.

I per això avui penjo aquest vídeo d'un joc de taula en el qual he treballat: Castle Garden. Un taulell allargat en el qual dos jugadors comencen en la mateixa situació, com als escacs: 100% estratègia! És prometedor, però les normes demanen dedicar-hi una estona.

D'altra banda, ja he vist el joc en si i tant les peces com el taulell i la capsa són de bona qualitat, cosa que s'agraeix en aquesta època en què tants jocs de taula es passen a la cultura del plàstic barat i els materials de nyigui-nyogui. Espero poder-lo provar ben aviat! Si tot va bé, el tindré a les meves àvides manetes d'aquí a tres dies exactament.

Petits descobriments que t'alegren el dia

2010-01-24T21:32:00.009+01:00

Tantes hores com em passo davant de l'ordinador, però l'internet no te l'acabes i en qualsevol moment pots trobar que has fet un petit descobriment útil. Avui, buscant una altra cosa, he ensopegat amb uns vídeos divulgatius que va emetre TV3 l'estiu passat.

La sèrie es diu "Tinc un dubte" i està formada per 40 capítols breus (minut i mig) dedicats a diferents aspectes pràctics del català. Es basen en un llibre de Rudolf Ortega que he regalat un parell de cops. Val la pena mirar-se'n uns quants! Els trobareu a la web de TV3 o a youtube.

De vegades l'encertes

2010-01-15T10:33:00.008+01:00

L'àvia és velleta i, com se sol dir, "es distreu"; però si llegeix alguna cosa meva on hi sobra una coma o hi ha un gir que li sona a calc, no me'n passa ni una. Avui hi he parlat; es veu que he tingut èxit amb el llibre que vaig regalar-li per Nadal, "Rodamots"; en podeu veure la ressenya aquí.

La veritat és que, tot i que fa un parell d'anys que rebo un missatge diari (de dilluns a divendres) de "Cada dia un mot", tenir-ho a les mans en forma de llibre és una altra cosa. No sóc una nostàlgica del llibre polsegós que fa olor de vell, tot i que d'una manera o altra tinc les prestatgeries sempre plenes; però sí que trobo que fa més goig un volum que pots dur a la bossa i tocar amb els dits que no pas els 686 missatges a la carpeta de Rodamots del gestor de correu.

Això sí, els missatges de Rodamots me'ls llegeixo cada dia. En la distribució d'hores davant de l'ordinador, són cinc minutets que dedico, un dia rere l'altre, a la formació contínua que tan important és i que tant costa de fer perquè requereix temps (i de vegades, diners) que no sempre tenim disponibles. Ho recomano a tothom.

Els esquimals i els noms de la neu

2010-01-11T02:21:00.010+01:00

Aquests dies de nevades m'han recordat el mite lingüístic que diu que els esquimals tenen vint paraules per dir neu. Segons sembla, tot va començar amb un treball de l'antropòleg Franz Boas, que a la introducció a The Handbook of North American Indians (1911) esmentava que els inuit tenien quatre paraules per a designar la neu, mentre que la llengua anglesa només en tenia una. Aquestes quatre paraules descrivien la neu que cau, la neu de terra, la neu que sura a l'aire, i les tempestes de neu.

D'estudi en estudi, i sobretot de boca a boca, el nombre de paraules que els esquimals presumptament utilitzen ha anat creixent. Però a l'hora de la veritat, sembla que no passa d'aquestes quatre, almenys en inuktikut, el dialecte inuit de l'Àrtic canadenc (el més parlat).

Les llengües inuit tenen la característica de ser polisintètiques, que vol dir que els mots d'un sintagma no van coordinats entre ells sinó que s'aglutinen formant una sola paraula. És a dir, que en lloc de "neu tova" dirien "neutova", cosa que pot passar per una paraula diferent per a designar un tipus de neu en concret. I així es crea el mite.

Segurament els inuit són més precisos a l'hora de definir les diverses presentacions de la neu, tal com els navegants utilitzen diversos mots per referir-se a l'estat de la mar, però això no vol dir que tinguin vint paraules per dir onada.

Més detalls aquí.

La lexicògrafa amateur

2010-01-04T16:21:00.011+01:00

Si s'està subscrit a un parell de llistes de correu dedicades a traducció i llengua, és normal trobar-se de tant en tant un missatge sobre les novetats del Termcat. Avui, per exemple, un que remetia a aquest article.

El Termcat és una entitat que m'és simpàtica, perquè fa diccionaris, i dins meu sempre hi ha hagut una petita lexicògrafa amateur (i una mica platònica, perquè encara que ho vaig intentar, de moment encara no he fet cap diccionari). I això que l'assignatura de terminologia de la carrera no em va fer ni fred ni calor, o més aviat fred que calor, però ja en parlarem un altre dia.

M'he mirat els 250 termes nous acceptats pel Termcat l'any 2009; la majoria, del món dels videojocs. Però segurament els més útils són els de la gastronomia: brownie (mm), mojito (mmm), coulant (mmmmmmm). I el que més m'ha agradat, perquè trobo que sona bé i a més utilitza les estratègies pròpies de la llengua, és "passallibres", és a dir, "la pràctica consistent a deixar un llibre en un lloc públic i a comunicar-ho en un web específic perquè algú pugui trobar-lo, llegir-lo i tornar-lo a deixar accessible, de manera que un nou lector pugui reiniciar el procés", o la persona que ho fa.

Potser és una paraula que arriba un pèl tard, però "bookcrossing" tampoc no és un terme gaire estès, o sigui que qui sap, potser la cosa tindrà èxit. Com a mínim no arriba tan tard (ni amb tan poc encert) com "casset de butxaca" i "CD de butxaca" que l'any 2000 havien de substituir walkman i discman, que ja feia molts anys que corrien.

Semifoscor i penombra

2009-12-25T02:09:00.012+01:00

Abans d'anar a dormir la Nit de Nadal, un fragment d'un article que m'ha agradat:

La luz atrae a todos, aun al más vulgar, en tanto que la semioscuridad sólo hace detenerse a los elegidos", escriu Günther Grass a "El tambor de hojalata" en la traducció espanyola de Gerhard. Miguel Sáenz [que ha retraduït la novel·la] prefereix "penumbra" a "semioscuridad". El més decisiu és que la frase resumeix l’ofici de traductor: l’elegit que busca la resplendor entre les ombres. La claredat no necessita intèrprets.

De: Nou ritme per al tambor

Basc: tan a prop i tan exòtic

2009-12-20T15:17:00.003+01:00

No sé si caldria, com diuen alguns, que a l'Estat Espanyol tothom aprengués totes les llengües oficials. Sí que crec, però, que hauria de ser més fàcil. Jo visc en una capital de província i aquí no hi ha cap escola on es pugui aprendre basc ni gallec; potser hauria de ser obligatori que ho oferissin a les escoles oficials d'idiomes, no ho sé.

El cas és que amb el gallec, per pura similitud de les llengües, no es troba a faltar, però en canvi el basc, que es parla com aquell qui diu "aquí mateix" (en 4 o 5 horetes de cotxe hi ets), ens resulta absolutament desconegut i exòtic.

I per això m'ha fet gràcia trobar per casa aquest article que va sortir fa un parell d'anys a La Vanguarda i que jo, segons sembla, vaig retallar i guardar (i que gràcies al magnífic servei d'hemeroteca en línia d'aquest diari, he pogut recuperar en color). Seguint la línea sobre l'origen de les paraules que vaig encetar parlant de la ciència ficció (I i II), us n'ofereixo un parell més.

Es tracta de l'origen d'alguns noms de marques basques. Poden semblar simplement una marca, però tenen un significat molt relacionat amb el seu producte:

- Otsein (fabricant d'electrodomèstics): paraula que significa "servent, criat".

- Eroski (supermercats): nom que significa "lloc on comprar"; és un compost de "erosi" (comprar) i "toki" (lloc).

- Azkar (empresa de transports): paraula que significa "ràpid"

Vint-i-cinc!

2009-12-17T23:42:00.007+01:00

Avui he fet una factura per a una empresa búlgara, i així Bulgària s'ha convertit en el país que fa vint-i-cinc a la llista de països amb què he treballat en els 5 anys que fa que estic pel meu compte:

Regne Unit
Suècia
Dinamarca
Alemanya
Bèlgica
Polònia
Portugal
Irlanda
Itàlia
França
Bulgària
Holanda
Canadà
Estats units
Hong Kong
Japó
Emirats Àrabs Units
Israel
Argentina
Nova Zelanda
Corea del Sud
Lituània
Txèquia
Turquia
Suïssa

Tots autònoms

2009-12-14T15:33:00.005+01:00

Ser autònom té molts desaventatges que cal tenir ben presents. No tens vacances pagades, ni paga extra de Nadal, les baixes per malaltia són molt pitjors que les dels assalariats (i no comencen fins al cinquè dia d'inactivitat), el volum de feina pot ser erràtic, etcètera.

Però els autònoms no ho som per massoquisme, ni tan sols perquè no tinguem cap altre remei: hi ha coses que compensen, com ara ser el teu propi cap, controlar tu mateix la teva activitat laboral, tenir més llibertat (que es pot aprofitar per formar-se, per conciliar vida familiar i laboral, etcètera) i, el més important i sovint oblidat, el sou.

Perquè una cosa és clara: així com quan no treballes ningú no et paga, cada hora que sí que treballes repercuteix al que guanyes. I després d'un període per establir-se que pot ser més o menys llarg (en el meu cas, 18 mesos), s'arriba a un punt d'equilibri en què pots tenir un sou prou digne. Fer-se ric ja costa més, però tampoc ningú no decideix dedicar-se a les llengües pensant que s'hi farà d'or.

I el cas és que si la notícia del nou contracte per a llicenciats que planteja el govern central és certa, més val ser autònom. Són contractes que surten baratíssims a les empreses (que s'estalvien les quotes de la Seguretat Social) i poden estar tan mal remunerats com les pràctiques, encara que els treballadors/víctimes siguin llicenciats. La idea és reduir l'atur juvenil (a desembre de 2009, un 34,5%) pagant un sou més baix als que comencen, de manera que s'endarrereix la independització dels joves i, segurament, es generen acomiadaments perquè fer fora un treballador i contractar-ne un de jove a una tercera part del preu és ben llaminer.

O sigui que jo els recomano el que dic a tothom: posa't pel teu compte, que hi sortiràs guanyant.

Baixa el valor del títol de català de l'EOI

2009-12-10T23:26:00.004+01:00

El Govern ha modificat el valor dels títols de català de l'Escola Oficial d'Idiomes. Quan els alumnes completen cursos de les EOI, reben uns certificats que tenen valor oficial. En el cas del català, fins ara els estudiants que acabaven el cinquè curs obtenien el nivell D, el mateix que els llicenciats en filologia catalana. A partir d'ara, en canvi, rebran el nivell B, i això s'aplicarà no només a partir d'enguany, sinó amb efecte retroactiu, de manera que també afecta als alumnes que van fer cinquè l'any passat. Segons sembla, tot això en aplicació de la LOE, la llei orgànica d'educació.

Tot això encara és molt recent. La mesura ha despertat força recels i oposició, i ja hi ha gent treballant per canviar-ho, o sigui que caldrà estar pendent de les notícies per veure cap on tira la cosa.

No conec el cas concret del català, però sospito que era injust donar el mateix títol als alumnes de l'EOI que als de la facultat de filologia, que bé s'hi deuen haver passat més hores i deuen tenir més coneixements de llengua. En tot cas el que és un fet és que cal regular els certificats que expedeixen les EOI, perquè en teoria se'n surt amb el mateix nivell en qualsevol llengua, i en canvi és ben clar que no és el mateix aprendre xinès que italià.

Font: La notícia a l'Avui del 2 de desembre.

Premi a Haruki Murakami

2009-12-06T20:00:00.007+01:00

Llegeixo per casualitat aquí que han condecorat l'autor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb l'Ordre de les Arts i les Lletres d'Espanya.

M'ha cridat l'atenció perquè justament fa unes quantes setmanes que tinc una novel·la seva començada (o més ben dit, atravessada). N'he llegit dos terços, i se m'està fent una mica llarga, però qui sap si és que he anat a trobar el seu llibre més fluix. El cas és que no m'ha enganxat l'argument i no em crec els personatges, o sigui que vaig arreglada.

De fet, potser tampoc no hauria estat la meva primera tria d'aquest autor, però me'l van regalar pel títol, "Sputnik, amor meu", perquè el meu gat també es diu Sputnik. I sempre miro de llegir-me els llibres que em regalen, encara que això em destaroti la llista d'espera (misèria...).

La història immortal (i 2)

2009-12-04T19:43:00.006+01:00

Em diuen que se'n pot llegir el primer capítol aquí.

I a més, en parlen a Lleixes, Ucronies i Nausica.

Per cert, parlant d'històries immortals (o en tot cas, que no s'acaben d'acabar): Demà me'n vaig d'aventura, a buscar la casa abandonada d'un falangista reusenc en algun lloc de la serra de Prades per a un llibre que escriu en Joan.

La història immortal

2009-11-29T23:29:00.007+01:00

Un dels moments més agradables d'aquesta feina és trobar-te amb el resultat a les mans. El moment que fas clic a "enviar" i saps que has enllestit un projecte amb què t'has passat setmanes o mesos és molt gratificant (de vegades, alliberador!), però res com el dia que arriba a casa la capsa amb el llibre (o el videojoc!).

Aquesta setmana m'han arribat els exemplars que em toquen d'un llibre que vaig traduir a l'estiu. Trobo que l'edició ha quedat molt bonica i a més molt en l'estil de l'altre llibre de l'autora que hi ha a la mateixa col·lecció (i que vaig traduir l'any passat). En tots dos casos la portada va molt bé amb la història; un deu per a qui l'hagi trobat. Com que són llibres finets i de bon llegir, crec que els faré una relectura a tots dos abans de posar-me, per fi i amb molt de retard, amb els tres de Millenium. Fa mesos que ocupen amb resignació la meitat de la meva tauleta de nit, però si tinguessin ulls segur que em mirarien crítics. I no és que em facin mandra, encara que són gruixuts: és que tinc por d'enganxar-m'hi i que no em deixin fer res de profit durant uns dies! Que em conec...

Nou paraules que la ciència deu a la ciència-ficció (II)

2009-11-24T11:03:00.004+01:00

Continuem amb aquesta llista de paraules tan curiosa:

4 - Espai profund: és la part de l'espai exterior (és a dir, fora de l'atmosfera terrestre) que està buida. Apareix per primer cop en una novel·la de E. E. “Doc” Smith (1934).

5 - Motor iònic: aquest motor que Jack Williamson es va inventar per a The Equalizer” (1947) s'està utilitzant en coets des dels anys setanta.

6 - Vestit de pressió: un vestit que manté la pressió del seu ocupant estable, s'utilitzen tant a l'espai com en els vols a gran altura. També d'E. E. “Doc” Smith.

7 - Virus: aquesta metàfora es va utilitzar per primer cop en l'àmbit informàtic en un conte de Dave Gerrold publicat l'any 1972.
La informàtica, per cert, està plena de metàfores, ja en parlaré algun dia. Fa anys fins i tot vaig pensar fer el meu treball de terminologia (famós treball de quart de traducció) sobre això.

8 - Cuc: és un tipus de virus informàtic, i una altra metàfora. L'inventor del nom és John Brunner, que el va utilitzar en una novel·la l'any 1975.

9 - Gegant gasós: Un genant gasós és un planeta de grans dimensions que no està composat en gran part per roca o alguna altra matèria sòlida. Al sistema solar n'hi ha quatre: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquest nom apareix per primer cop a la història "Solar Plexus" de James Blish, que es va publicar abans que els telescopis i els estudis astronòmics permetessin saber que al sistema solar hi havia algun planeta d'aquestes característiques.

De: OUP
Més a: Brave New Words

Nou paraules que la ciència deu a la ciència-ficció (I)

2009-11-20T20:42:00.016+01:00

Tinc un hobby que publicito poc fora del gremi: l'etimologia. Em fa molta gràcia saber d'on vénen les paraules, i una de les obres de referència que més m'enorgulleixo de tenir (i que desgraciadament no es pot consultar en línia) és el diccionari etimològic de Joan Coromines , que té deu volums comptant el suplement.

M'agrada molt l'etimologia pura i dura: els processos de derivació, substitució, canvi fonètic, erosió de les paraules, etcètera; però cal admetre que és un tema que pot semblar dens si no hi estàs una mica ficat. Ara bé, sovint l'etimologia pot atraure al gran públic, i ben explicada és entretinguda per a tothom, per exemple si a l'origen d'una paraula hi trobem pistes del seu significat, o veiem com s'ha anat transformant fins a arribar al seu sentit actual. A més, els casos més curiosos te'ls pots anar guardant a l'anecdotari i qui sap si algun dia tens ocasió de comentar-los i amenitzar un sopar.

Avui, passejant per internet, he trobat 9 paraules que semblen científiques però ves per on, resulta que vénen de la ciència-ficció. L'article no és nou, però m'ha fet gràcia. De moment, les tres primeres:

1 - Robòtica. Encara que ho associem a laboratoris d'Universitat o a prototips japonesos, aquest terme se'l va inventar Isaac Asimov i el va utilitzar per formular les tres lleis de la robòtica (1950).

La paraula robot, per cert, també té una etimologia interessant. La paraula robota significa treball en txec, l'arrel "rab" forma part tant de la paraula "esclau" com de la paraula "treballar" en moltes llengües eslaves. En el sentit que l'utilitzem avui, prové d'una obra de teatre de l'autor txec Karel Čapek. Ara bé, segons sembla el crèdit de l'invent ha d'anar al seu germà Jozef: Karel n'havia volgut dir "labori", utilitzant l'arrel llatina equivalent, però com que la paraula no li agradava, va utilitzar "robotnik", suggeriment del seu germà.

2 - Enginyeria genètica. Una altra disciplina científica que deu el seu nom a la literatura, en aquest cas a la novel·la L'illa del drac, de Jack Williamson (1951).

3 - Gravetat zero. Encara que s'havia utilitzat anteriorment per a descriure el nucli de la Terra, el terme tal com l'entenem avui dia apareix per primer cop en una novel·la d'Arthur C. Clarke, l'autor d'Una odissea a l'espai (1952).

Gestió del temps

2009-11-18T00:12:00.004+01:00

Un dels problemes més habituals de la gent que treballa a casa és com gestionar el temps. Els terminis són molt diferents d'un encàrrec a l'altre, hi ha urgències, feines més lentes que d'altres, i a més quan treballes a casa sembla que sigui més fàcil distreure's, un dia perquè et truca una amiga per fer un cafè i un altre perquè ha de venir el lampista.

Aquestes distraccions són fàcils de detectar, i si al cap del dia no has fet gaire feina, de seguida en pots culpar el cafè o el lampista. Però de vegades, i és una opinió que molts companys comparteixen, t'has passat tot el dia a l'ordinador i tot i així no has avançat gaire la feina. Fas un repàs al dia i no saps on se n'ha anat el temps. Tanta estona m'he passat al correu?

Com podem saber si aprofitem bé el temps que en teoria estem treballant? He trobat una pàgina que sembla que podria ser una solució: Rescue Time. T'instal·la un programet gratuït que va fent un seguiment del que fas al llarg del dia i te'n fa informes. Així pots saber ben bé què has fet en les hores de mirar la pantalla. També permet marcar-se objectius i confecciona taules amb les dades que recull. Les taules es poden interpretar d'una ullada perquè pots etiquetar els elements segons la seva productivitat i apareixen representats amb diferents colors.

Fa uns dies que l'utilitzo i de moment em sembla molt útil a nivell informatiu. Ara només cal que jo redreci els mals hàbits... que això el programet aquest no ho fa.

Coses per celebrar

2009-11-15T23:02:00.004+01:00

Una de les coses que tenia pensades quan vaig engegar el blog era utilitzar-lo també per parlar de la feina d'altres persones que toquen el gremi de prop o de lluny.

Avui, mentre em posava al dia d'uns quants blogs que segueixo, he llegit aquí que la impressionant iniciativa d'en Víctor Pàmies ha arribat a les 300.000 parèmies. Això vol dir més que paraules en un diccionari, a banda que si ho intentem dividir en dies o hores de feina sempre acabaríem amb unes xifres que semblen impossibles.

Els números rodons sempre fan il·lusió; espero que l'eminent paremiòleg ho hagi celebrat com pertoca. Jo tinc una base de dades amb totes les feines que faig; de vegades són projectes d'un parell de frases o un parell de pàgines, i altres vegades llibres sencers. I cada cop que arribo a un número rodó sortim a sopar a un d'aquells llocs on no vas cada setmana, i després sortim a fer unes cervesetes, sigui el dia de la setmana que sigui.

En tot cas, quan he fet clic a la pàgina en qüestió he vist que mentrestant ja va per les 300.042, o sigui que ja s'ha iniciat el compte enrere per a la propera celebració.

Alto-el-foc momentani

2009-11-10T23:00:00.000+01:00

Sembla que aquest de la foto ha decidit establir una colònia a casa meva, perquè hem anat caient tots, l'un darrere de l'altre, començant per la petitona que ens el va portar de la llar d'infants, amagadot a la motxilla, ara fa dues setmanes. Han estat catorze dies de mocs, tos i febre, però sembla que hem arribat al final i hem guanyat la batalla, encara que aquí mentre quedi algú tossint no firmarem cap armistici, almenys fins que el pediatra no ens doni llum verda.

El cas és que he estat una setmana fent d'infermera i després una altra malalta, i quan treballes pel teu compte, això vol dir que la feina se t'acumula i se t'endarrereix i no hi pots fer res. Crec que cap autònom no demana la baixa per una grip: amb el règim de cotització més comú, que és el que jo tinc, només tens dret a 26 euros al dia i això només a partir del cinquè dia de malaltia, o sigui que per poc que es pugui val més la pena treballar igualment. A casa som dos autònoms i tots dos hem decidit no demanar la baixa i mantenir-nos al front, encara que fos mig enterrats en muntanyes de clínex.

Si guanyem la guerra, res no em sabrà greu. He perdut un parell de batalles (he hagut d'endarrerir un lliurament important i no he pogut acceptar un parell de feines, cosa que sempre és una mica perillós perquè t'arrisques a perdre clients) però crec que si m'atrinxero els propers quinze dies, a principis de desembre ho tindré tot ben lligat un altre cop. Aviam si també em serveix per agafar el ritme al blog.

Estreno diccionari

2009-10-27T14:09:00.001+01:00

Fa uns dies que me’l vaig comprar després de veure’l per casualitat en una llibreria, i avui per fi he pogut estrenar-lo. El de l’altra direcció, català-neerlandès (que a mi em fa molt menys servei) va sortir l’any 1993, i jo el tinc des de l’any 2000. Aleshores ja em van dir que a Enciclopèdia Catalana estaven preparant el seu germanet, però entre l’un i l’altre han passat setze anys, i això que havien de ser bessons!

Per tant, a aquest segon de la parelleta, feia anys que l’esperava; però quan finalment el vaig trobar, no me l’esperava gens. D’una banda, després de tants anys se m’havia mig oblidat la seva absència i m’havia acostumat a utilitzar altres mitjans (és a dir, a passar pel castellà o l’anglès, quin remei!), però sobretot, perquè no havia rebut cap e-mail avisant que el publicaven. I mira que rebo cada dia un munt de missatges d’editorials i lletraferits parlant de la presentació de coses que m’interessen molt menys!

O sigui que va ser una feliç sorpresa, i una bona notícia. Després l’he tingut ben bé un mes a la prestatgeria sense ni treure-li el plàstic, esperant l’ocasió d’estrenar-lo; el moment s’ha fet esperar perquè justament la traducció que m’ocupa aquests dies és al castellà.

Avui, per fi, hi he buscat la primera paraula: schok. El meu nou diccionari em proposa xoc, batzegada i sotrac. Crec que tot i així tiraré per commoció, que en el meu context em va millor. A més, ho he afegit petit en llapis sota de l’entrada de schok. Ara el diccionari ha quedat oficialment estrenat.

Declaració d’intencions

2009-10-25T18:46:00.000+01:00

Tarda grisa de diumenge de tardor: segurament són els dies en què neixen més blogs.

Els blogs neixen sense lectors, així que és difícil començar donant la benvinguda a ningú. Si heu vingut a parar aquí, benvinguts sigueu, passeu, passeu; que això és casa meva, i casa meva és casa vostra. Però la idea d’aquest apunt inicial és fer una petita declaració d’intencions. És a dir, explicar més o menys de què penso parlar.

La idea que tinc, i que fa temps que em ronda, és reunir sota un sol títol tot el que em cridi l’atenció (perquè parlar de "vicissituds" o " peripècies" em sembla massa grandiloqüent per a una persona que es passa el dia a l’ordinador, o com a molt al telèfon) relacionat amb la meva feina.

Que què vull dir? Doncs petits apunts sobre les eines que utilitzo i temes de llengua, passant per tot de coses tangents com la vida d’autònom, el teletreball, la gestió, la informàtica, la documentació, la formació, la feina feta i la feina per fer, la família i altres animals, i els clients i altres herbes, potingues i metzines. I tot ben amanit amb com manegar-ho amb el modificador +10 a la dificultat que hi afegeix l’últim extra que m’he agafat: una criatura d’un any.

Bon profit!