Per a qui és això?

No sé si a tothom li passa, però jo tinc moments que m'ofusco amb textos que no volen dir res o són tan densos que ni amb musiqueta de fons m'aguanto desperta, i en moments d'aquests em pregunto per a qui estic treballant. Ara tinc un encàrrec d'un documental sobre els premis literaris més obscurs de Flandes a la dècada dels seixanta. Sospito que, d'entrada, ja no té un públic gaire ampli. El que és estrany, però, és que el client demana transcripció, traducció i subtítols.

És a dir: vol que copiï paraula per paraula tot el que diuen els tres escriptors i ho lliuri en neerlandès. Després, en vol la traducció en format "prosa", per entendre'ns. I, després, que ho converteixi en subtítols que puguin utilitzar de cara al públic. Em sembla molta feina addicional, tenint en compte que el format definitiu serà un documental amb subtítols. Per què deuen voler disposar del text en holandès? I de la traducció fil per randa de tot el que diuen (amb els moments de dubte, les frases inacabades i tots els punts suspensius que calen per imitar el llenguatge oral)? De vegades no saps per a qui és la feina que fas. S'ho llegirà algú, això?

Llenguatge políticament correcte

A pesar que tinc els resultats de les eleccions de fons, cosa que es podria considerar un exercici de masoquisme, ara mateix el que em té més encesa són les 50 pàgines que estic corregint per al Departament de Treball, escrites amb un llenguatge políticament i sexualment (o es deu dir "de gènere"?) correcte, que suposo que deu seguir al peu de la lletra el manual d'estil de la conselleria... però que m'està posant negra. Primer, perquè els ulls gairebé no llisquen pel text: les malaltes i els malalts, les i els pacients susceptibles de patir una onada de calor, benvolgut/da alcalde/essa i bevolguts/des regidors/res, les persones jubilades... (com a mínim l'autor ha estat conseqüent, que normalment es cansen a mig text, però això fa que sigui mooooolt feixuc).

Però és que ara fa una estona que ensopego paràgraf sí, paràgraf també amb "empreses de fins a 9 persones treballadores" o "empreses amb entre 10 i 49 persones treballadores". I per aquí sí que no passo, perquè aquí els talibans del llenguatge políticament correcte, per no dir "treballadors" (empreses de fins a 9 treballadors, tan greu seria?), resulta que canvien el significat. I és que tots sabem que en una empresa on hi hagi fins a 9 persones treballadores, pot haver-hi un munt de ganduls cobrant la nòmina. O no?

I això m'ha recordat un article de La Vanguardia que vaig guardar fa un parell d'anys (i que ara recupero gràcies a la magnífica hemeroteca online del diari: Nuevo curso, viejos vicios, de novembre de 2008) que defensa el llenguatge no sexista i es retrata amb una llista d'exemples:

Qualifica de "sexista y complejo" l'ús de paraules com ara estudiantes, los miembros, celiacos o tutores i ofereix, com a opcions "correctas y más sencillas", los y las estudiantes, las y los miembros, gente celiaca i grupo tutorial. Que, en fi, potser algú troba més correctes, però més senzilles, m'estranyaria.

Les dones tenim molt de camí per recórrer, i jo trobo que així no avancem gens.

Com detectar un client potencialment problemàtic

Divendres passat em va contactar un client amb qui no he arribat a treballar, però aquesta vegada crec que em puc haver estalviat una col·laboració problemàtica. Hi havia alguns indicis, que ara explicaré, que em van fer pensar que el client podia ser dels que més val tenir lluny... i al final, quan el client mateix es va buscar la vida per una altra banda, la veritat és que em vaig sentir alleujada.

Les coses van anar així:

- Indici 1: El client truca a les set de la tarda d'un divendres. És una hora estranya per trucar a un col·laborador nou. En la trucada explica breument a què es dedica l'empresa i em diu on tenen la seu, però no em diu en cap moment el nom de l'empresa. Resulta que es presenten a una licitació europea i necessiten traduir un text d'una llengua escandinava.

- Indici 2: La noia em diu i repeteix diverses vegades que "no necessiten un text d'una gran qualitat literària", només saber què diu, perquè ells després ho utilitzaran només a nivell intern. Una mica més endavant en la mateixa conversa, em diu que normalment ja es tradueixen ells les coses, però que en aquest cas, com que la licitació és important, volen algú de fora que ho faci, però que no cal que hi posi floritures ni res.

Aquí jo ja començava a estar una mica mosca, perquè que jo sàpiga els traductors no "posem floritures" als textos si no hi són a l'original, i això que normalment ja s'ho tradueixen ells... doncs em sonava com si em diguessin que en realitat jo no els feia falta (tot això divendres al vespre).

- Indici 3: Li comento que per fer el pressupost he de veure els fitxers, i en aquell moment resulta que la noia no sap dir-me ni quantes paraules ni quantes pàgines són, però sí que són fitxers en pdf i faxos escanejats. Que ho necessiten divendres de la setmana següent, però com que ells ja hi han d'anar treballant, els primers textos ja els necessiten dimecres. O sigui que sap donar-me un termini, però no dir-me quanta feina és... Però que no em preocupi, que no necessiten "floritures ni qualitat literària" (tornem-hi).

Quedem que m'envia els fitxers però jo li dic que ja no els podré mirar fins a l'endemà al vespre (aquest cap de setmana jo era fora de casa). Dissabte al vespre, com havíem quedat, miro el correu, i trobo quatre mails seus.

- Indici 4: En el primer mail, vénen els fitxers. En el segon, em comenten que com que si guanyen la licitació podran passar-me molta feina, el pressupost hauria de "tenir-ho en compte" (un eufemisme per dir que els ho havia de fer barat. I la urgència?). En el tercer, em diuen que ja han trobat algú que podria fer la traducció, però que com que ja m'ho havien dit a mi primer, que els enviï el pressupost igualment, si pot ser abans de les sis de la tarda (jo ja els havia dit que no miraria el correu fins al vespre). I al quart, que li han dit a l'altre traductor que vagi començant però que, com que són documents llargs i és urgent, jo també puc anar traduint.

Després de llegir tots els missatges, vaig pensar que aquest client no em convenia i li vaig dir que creia que millor que ho fes tot l'altre traductor, per consistència i tot plegat. Espero que aquest traductor no se n'hagi de penedir. Qui sap, potser era un client fantàstic, però a mi em va fer mala espina... i m'alegro de no ser qui hi ha de tractar a partir d'ara.

Les tarifes de les traduccions literàries

Suposo que tots els gremis parlen de preus (alguns fins i tot els pacten), però en el cas dels traductors, de vegades sembla que no tinguem altre tema! Però més val que no em queixi, perquè si he iniciat aquesta entrada és, justament, per parlar de tarifes, i en concret, de per què són tan baixes les tarifes de traducció literària. 

Una de les coses que fa baixar el preu de les traduccions literàries és la manera de fer el còmput de paraules. En la traducció "comercial", el preu se sol calcular per paraula, però en la traducció de llibres se sol fer servir un sistema a partir del nombre de pàgines de 1800 o 2100 caràcters. 

Com explica l'enquesta de tarifes de l'APTIC (2009), si comptem les pàgines d’un llibre directament amb el Word (dividint el número total de caràcters per 2.100) el resultat serà entre un 20 i un 30% menor que si ho fem amb plantilla. Això es deu senzillament al fet que el Word no tindrà en compte ni les línies vídues ni les òrfenes. Tradicionalment les pàgines d’un llibre es calculaven amb una plantilla de 2.100 caràcters, és a dir, 30 línies de 70 caràcters cadascuna, però com que el Word ofereix la possibilitat de comptar el total de caràcters i dividir, actualment se sol utilitzar aquest sistema. L'APTIC recomana que si us donen el recompte a partir de Word, cal calcular una tarifa un 20-30% més alta per compensar.

Un altre tema important és que pocs traductors viuen exclusivament de la traducció literària. Molts ho fan d'a més a més, a banda d'una altra feina o de traduccions comercials. Fins i tot hi ha qui admet que ho fa per hobby, o per amor a l'art. Com que ja està assumit que de la traducció de llibres no es pot viure, molta gent ho combina amb altra feina per no haver-ne de viure. I així es crea un cercle viciós que cada cop costa més de trencar.

Sens dubte, un altre element important és la llei bàsica del mercat, la llei de l'oferta i la demanda. No sé si està estudiat, però estic convençuda que hi ha més gent que vol traduir llibres que gent que vol traduir documentació empresarial. Els llibres són projectes llargs, sovint agraïts, de vegades entretinguts... I si hi ha més oferta de mà d'obra, el preu baixa. 

També és cert que en el món editorial hi ha pocs professionals que es facin rics: correctors, il·lustradors, editors, etc. també treballen sovint amb tarifes baixes. Potser és cert que és un mal endèmic del sector, com assegura un amic meu.

En tot cas, cal saber, com diu l'Acett, que si les tarifes de traducció de llibres són més baixes és perquè el traductor ha de tenir un contracte on se li reconegui un percentatge dels drets de venda del llibre. Si hi ha sort i es converteix en un èxit de vendes, els drets compensaran la tarifa més baixa de la feina original. És com una aposta, i de vegades deu tocar (a mi encara no m'ha passat, però fe!).

Afegitó el 24/06/2011:
He vist que aquesta entrada té moltes visites de gent que busca com establir tarifes per a la traducció editorial, o sigui que comparteixo aquest link que explica molt bé com fer el càlcul entre diferents formats de pàgina.

Excuses de mal pagador

Es parla molt que els traductors són ponts entre cultures, que no han de traduir el text sinó el sentit, i que això està lligat a moltes coses, de manera que cal conèixer tan bé la llengua com el país d'origen d'un text. La veritat és que això és una idea una mica utòpica, i que molts textos requereixen coneixements sobre la matèria i no tant sobre la cultura que hi ha darrere de la llengua d'origen. Desmitifiquem la idea del traductor: si el text tracta d'energia eòlica, de tipus de ceràmica, de telers o de cesàries, sovint és més important saber del tema que haver viscut al país de l'altra llengua. 

Però altres  vegades la llengua està tan lligada a un territori que traduir un text et fa sentir realment com el pont entre cultures que et van vendre a la facultat. Ara estic traduint una història d'un adolescent que pràcticament podria viure en qualsevol lloc, però que com que va a l'escola en bicicleta i no compra la marihuana a cap camell, sinó legalment al cafè de la cantonada, viu a Holanda. I m'he trobat amb una expressió que sempre m'ha fet molta gràcia: un dia que arriba tard perquè sí, dóna l'excusa que "s'ha trobat el pont obert". 

Es podria traduir literalment (és una mentida, però podria ser veritat, perquè els ponts dels canals s'obren per deixar passar els vaixells, i això sempre provoca cues i si vas just de temps, et pot fer anar tard), però es perd la connotació d'excusa barata, segurament falsa, que té l'original. Perquè els ponts de vegades s'obren i es tanquen molt ràpid, i d'altres triguen més, i no tenen horari fix, de manera que és una excusa que mai no pots demostrar, però que tampoc ningú no et pot rebatre. I en la traducció literal, tot això es perd.

Estic pensant si dir "va donar una excusa de mal pagador", i prou, o esplaiar-me d'alguna altra manera perquè s'entengui bé. És emocionant, trobar-se una frase així en un text. Pensar-hi tot un dia i no haver-se decidit. Tenir temptacions d'atapeir el peu de la pàgina amb notes sobre Holanda (impossible!). Deixar la frase per a la tercera passada. És per (i per a) aquests moments, per frustrants que siguin, que em vaig fer traductora.

Els camps de flors d'Holanda

Durant un parell de setmanes a l'any, normalment al mes d'abril, el nord de Zuid-Holland i el sud de Noord-Holland (una petita zona de camps de conreu entre Amsterdam i l'Haia) s'omple de colors. És una de les imatges més famoses del país, tot i que com que dura tan poc, i de fet és en una zona tan petita, pràcticament cal venir expressament per veure-ho. L'atracció d'aquests prats de coloraines fa venir milers de persones, que omplen de bicicletes els petits camins que ressegueixen els canals.

No tothom sap, però, que aquestes flors tan famoses són, de fet, un subproducte, una mena d'efecte secundari: com que ja s'han obert, no es poden vendre (les flors que s'utilitzen per fer rams i decorar s'han de collir encara tancades). El que es cultiva i comercialitza és el bulb, no la flor. Cada bulb produeix una flor, però un cop ha florit, es divideix i tens uns quants bulbs per a l'any que ve. Un bulb que ha florit es converteix en una mena d'all, per entendre'ns, i de cada dent en surt una flor l'any següent. Així que, per vendre com més bulbs millor, has d'haver fet florir el bulb una vegada.

Per tant, com que la flor no interessa als pagesos, pots protagonitzar autèntiques escenes de "La casa de la pradera" deixant la bicicleta a la vora del canal, endinsant-te entre les fileres de tulipes i collint les que més t'agradin per fer-te el teu propi ram. Al capdavall, més val un ram al menjador que deixar-les allà fins que passin els pagesos amb segadores enormes i les tallin totes, no?

Males companyies

M'ho he buscat jo tota sola i per tant no acuso ningú, però aquí em teniu: embarassada i fent la traducció de Het Snoepprinsesje (títol provisional: La princesa dels dolços), un conte infantil de Gertie Jaquet que m'està fent passar el dia entre llibres de receptes de pastissos, botigudes de llaminadures, pàgines dedicades a les galetes, wikipedia i el Termcat. I això què vol dir: la boca feta aigua i una gana de por a totes hores!

Sembla mentida que la gastronomia sigui tan diferent de país a país, i que costi tant trobar equivalències als noms de les llaminadures i els dolços. Qui hagi estat a Bèlgica i hagi vist aquelles espectaculars botigues de galetes i xocolates ja es pot imaginar si n'hi ha, de noms diferents. La temptació seria buscar equivalències de sentit, és a dir, substituir un tipus de dolç per un altre que els nens catalans coneguin, encara que no sigui ben bé idèntic, i quedar-me tan tranquil·la. Lamentablement, aquí això és inviable: com que el llibre és un àlbum il·lustrat i constantment veiem la princeseta fent el llèpol pel palau, no s'hi valen dreceres i cal fer recerca... fins que arribi l'hora de berenar, és clar.