Organització. Treballar amb nens a casa

Des de setembre passat tinc una mena d'horari. Un horari oficial, podríem dir; gairebé un horari platònic. Duc la número 1 a l'escola i a les 9:15 sec davant l'ordinador (amb el cafè fet i tot, que hem triat una escola a cinc minuts de casa). En principi, a partir d'aquí comença la feina i, descomptant la pausa del dinar, la jornada laboral es pot allargar fins a tres quarts de cinc. Però la cosa no perd la seva gràcia arbitrària, perquè a casa hi tenim la número 2, que té dies d'angelet i dies d'aquells misteriosos que res no li sembla bé i no hi ha manera de picar mitja hora seguida. Així que moltes vegades acabo fent jornada partida, encadenant estones en horari escolar, i llargues tirades al vespre, que llavors sí que solen dormir totes dues (excepte la nit abans dels lliuraments grossos, que això, elles, ho saben).

Tothom em diu que tinc una feina magnífica per tenir fills. Com que no m'ho diuen per la baixa de maternitat (tan cínics no són, la gent), entenc que es refereixen al fet de treballar a casa. Sí, és veritat, en alguns sentits. Però costa més treballar (i, sobretot, treballar seguit), de manera que a la pràctica treballes més hores. O, més ben dit, la jornada laboral s'allarga i es fa menys densa. Una mica com si estires un teixit de punt i es dóna. Les hores de feina s'esfilagarsen. Estàs més hores amb els nens, però no totes les hores que estàs amb ells pots dedicar-los tota la teva atenció. La número 2 i jo encara ens estem acostumant una mica a la relació laboral-maternal. A més, aquesta tardor està molt atapeïda de feina. Però gairebé no m'atreveixo a dir-ho, tal com estan les coses, i per por que algú em digui "dona, millor així que al contrari". És clar, jo també ho penso. Però més estones amb la petitona tampoc no estarien malament.

Pàgina salvavides

De tant en tant et surt, com un bolet, una traducció que et fastigueja el dia. El dia s'hi presta: gris, amenaçador, un dia d'aquests que et donen l'oportunitat de fer servir la paraula "rúfol" (i, quan ho fas, no saps si alegrar-te d'haver-la pogut colar o avergonyir-te del clixé que acabes d'amollar al lector). La traducció d'avui, deia, és tan grisa i rúfola i amenaçadora com el dia: una llista de 200 pesticides. Pagat per paraula, o sigui, que no surt a compte de cap manera, però és un client habitual i hi caus. Comences i, com que no tens ni idea del tema i els has d'anar buscant d'un en un, se't fa més llarga que un dia sense pa. 

I, de cop, en una cerca apareix una pàgina que et salva la vida. Avui és aquesta, la base de dades de propietats dels pesticides de la Universitat de Hertfordshire (aquí). He viscut amb Internet una gran part de la meva vida conscient (el meu pare és un gran amant dels botonets i la informàtica, i a casa en vam tenir de seguida que es va poder, fa disset anys), i tot i així encara em meravella comprovar un cop i un altre que a Internet hi és tot. I flipar pensant que els traductors d'abans podien fer la seva feina sense. Heroic.

Ser sincers amb el passat

La segona guerra mundial és fascinant. El meu avi, en els últims anys de la seva vida, va desenvolupar una gran afició per les batalles del Pacífic, i se sabia de memòria noms de portaavions i generals japonesos. Amics meus que mai no obren un llibre podrien relatar gairebé dia per dia la vida de Rommel o la batalla d'Estalingrad. Tots n'hem vist pel·lícules, llibres, còmics, exposicions, documentals... És, potser, l'esdeveniment històric que més ha influït en com som avui dia.

Aquesta dècada que acabem d'encetar segurament ens deixaran els últims que la recorden en primera persona. I això ens podria servir per fer l'exercici de revisar la divisió de bons i dolents sense matisos que hem aplicat els últims 70 anys. Un bàndol tenia raó i l'altre no, i crec que es pot afirmar que el món seria millor si guanyava un bàndol que no pas si guanyava l'altre; però a tots dos bàndols es van cometre grans animalades.

Als països que Alemanya va ocupar, hi va haver col·laboradors. Per ideologia, per necessitat, per picaresca. Amb l'alliberament, aquests col·laboradors es van enfrontar a represàlies terribles. Es va aprofitar per fer ajustos de comptes i petites venjances particulars. També hi va haver molts trànsfugues d'última hora, i gent que en el caos i el desordre dels primers dies de pau va aprofitar per fer coses de les que no haurien d'estar orgullosos.

Fins ara tothom hi havia passat una mica per damunt. Eren temes tabú. Però darrerament estan apareixent les primeres veus amb una mica d'autocrítica. Per exemple, fa un parell d'anys, la magnífica pel·lícula El llibre negre, de Paul Verhoeven, que va ferir algunes sensibilitats a Holanda. Ahir, aquesta notícia d'El País em va fer pensar en un llibre que vaig traduir fa dos anys, Todos queremos ir al cielo, d'Els Beerten. És una novel·la juvenil explicada per quatre personatges, un dels quals, en Paul, és un col·laboracionista. Vaig llegir-la àvidament només per seguir la seva història. Els altres personatges són més plans i ja coneixem moltes històries com les seves; però en Paul és un personatge nou. La seva voluntat, la manera en què l'enganyen i es deixa enganyar, com abandona Bèlgica, fa instrucció militar a Alemanya i acaba al front rus, aconsegueix tornar a Alemanya però allà l'enganxa la caiguda del Reich, i ja no pot tornar a casa.

Malgrat que és una novel·la juvenil, el personatge d'en Paul té una història dura. Injusta. En les novel·les juvenils, si el personatge actua de bona fe, les coses se solen acabar bé. A la vida, i més en una guerra, les coses són diferents. I aquesta novel·la, una mica controvertida al seu país, s'emmiralla en la vida.

Sant Tornem-hi

Mai no havia sabut ben bé com s'havia d'escriure aquesta expressió. Per la xarxa hi ha un munt de versions creatives: se'n tornem-hi, s'entornem-hi... Però me'n refio d'en Xavier Rull, que a la llista de Zèfir diu moltes coses que m'interessen. En tot cas, potser és una expressió més oral que escrita. A mi em fa la sensació de tasca que cal reprendre, que no hi ha altre remei que reprendre, tot i que potser en estimaríem més allargar el que hem estat fent fins ara: el cafè del matí, l'estoneta de descans de després de dinar, o, com és el meu cas, una baixa de maternitat que se m'ha fet molt breu.

He estat dos mesos i mig allunyada de la feina. Mai del tot, perquè sempre hi ha algun missatge o alguna trucada per contestar, i he llegit més coses de la feina que no pas per plaer (que també). Però entre que era estiu i la petitona, la veritat és que he descansat molt. Passejades al sol i a l'ombra, una mica de muntanya i una mica de mar. 

Avui estreno alta a la SS i la petitona estrena el balancí on ara mateix dorm pacíficament, a un metre i mig del meu ordinador. Sant Tornem-hi. Sort que ho faig amb ganes perquè hi ha projectes interessants a la vista.

Una catedral única

Ja fa gairebé deu anys (!) que la vaig veure amb els meus propis ulls per última vegada; desembre de 2001, sota la neu. Avui Google ens diu que fa 450 anys que es va enllestir aquesta catedral impressionant que s'ha convertit en el símbol més reconeixible de Moscou i de Rússia. I com que tinc un matí tranquil de feina, he pensat que podia unir-me a les commemoracions.

Ivan IV de Rússia, més conegut com Ivan el Terrible (bastant merescudament, per cert) va manar construir aquesta catedral per celebrar les victòries contra els tàtars (que feia uns quants segles que campaven per Rússia fent força maldats, també) a les províncies de Kazan (al centre de la Rússia europea) i Astrakhan (a la desembocadura del Volga). La llegenda diu que després va fer treure els ulls de l'arquitecte perquè mai no pogués fer cap altre edifici tan bonic; però les llegendes són llegendes i, a banda que no està clar qui va ser l'arquitecte, el que té més punts encara treballava en altres llocs quinze anys després, així que sembla que no deu ser cert.

Sí que se sap que un altre terrible de la història russa, Stalin, va voler enderrocar-la perquè no encaixava en els seus magnífics plans de fer un gran passeig per a celebrar desfilades militars al mig de Moscou. Aquesta història sí que és certa, i de fet Stalin va arribar a fer tirar a terra la porta d'entrada a la Plaça Roja perquè no hi passaven els tancs (ara l'han reconstruïda). Per sort, l'oposició de diversos arquitectes i funcionaris (alguns dels quals van passar una llarga temporada al gulag arran d'això) va servir per salvar la catedral. Una catedral, per cert, que fou securalitzada després de la Revolució i que continua essent propietat de la Federació Russa, i no de l'Església Ortodoxa, tot i que ha recuperat gran part del patrimoni que va perdre en època soviètica.

Acabo amb una fotografia de l'interior, perquè molta gent potser no sap que de dins està tota decorada amb frescos. Val la pena entrar-hi si mai teniu la sort de trobar-vos-hi al davant!

És que n'hi ha per dir... Adéu, Espanya!

Inici de trimestre i, com que algun dia d'aquests em posaré de part, he decidit complir amb el pagament de l'IVA ben aviadet en lloc d'esperar-me al final del termini com faig altres vegades. O sigui que sumo el que dec de les factures enviades (que no cobrades) al llarg del segon trimestre i veig que... de les 10 factures que he enviat a clients espanyols des de l'1 d'abril, no n'he cobrat ni una. 

El pitjor és que això ni genera pànic: ja se sap, que les factures es paguen amb terminis il·legals (la UE demana pagaments en dues setmanes, en aquest país nostre menys de "a començament del mes següent després de 60 dies de la data de factura" s'ha de considerar ràpid, que moltes vegades es cobra més tard). Per comparar, us diré que les factures que he fet a Europa els mesos d'abril i maig ja les he cobrades totes;  fins i tot les que van a països com Polònia o Estònia.

El que fa molta ràbia és haver d'avançar aquest IVA al govern, sense saber quan cobraràs. Entre això i que els clients espanyols triguen tant a pagar, n'hi ha per engegar-los...  Al final, treballar per al teu propi país et perjudica a dos nivells: paguen tard i tu has d'avançar IVA (les feines fetes a l'estranger no en porten). N'hi ha per pensar-s'ho, o no?

Els noms oficials dels països de la UE

Més d'una vegada m'ha tocat traduir documentació en què cal fer servir els noms oficials dels països. En català, l'eina normativa que cal fer servir per als topònims és l'Enciclopèdia Catalana (disponible en línia), però que no sempre proposa l'alternativa més utilitzada, de manera que tinc la sensació pel que es comenta pels fòrums i les llistes de correu, que cada cop més gent es passa a la llista de l'esadir.

Avui m'he topat amb la llista dels noms oficials dels països que formen part de la UE, i m'ha cridat l'atenció que a banda d'haver-hi "regnes" i "repúbliques", hi ha algunes distincions més:

Regnes:

Regne de Bèlgica

Regne de Dinamarca

Regne d'Espanya

Regne dels Països Baixos

Regne de Suècia

Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord

Repúbliques

1) República + de + nom del país

República de Bulgària

República d'Estònia

República de Xipre

República de Letònia

República de Lituània

República d'Hongria

República d'Àustria

República de Polònia

República d'Eslovènia

República de Finlàndia

i República federal d'Alemanya

2) República + adjectiu

República Txeca

República Hel·lènica

República Francesa

República Italiana

República Portuguesa

República Eslovaca

Altres

Gran Ducat de Luxemburg

I els que no es compliquen la vida:

Irlanda

Malta

Romania

(no us resulten més simpàtics ara de cop?)

Font: http://eur-lex.europa.eu