La paraula que es pot dir però no es pot escriure

Començant així sembla l'acudit assassí dels Monty Python, però és un cas real i en una llengua amb tan bona salut com el castellà. Resulta que gràcies a la pregunta (aparentment innocent, després vaig descobrir que enverinada) del JF he descobert que en castellà hi ha un imperatiu que es pot dir però no es pot escriure: la segona persona en singular de l'imperatiu del verb salirle. Podem dir salidle al encuentro, però si volem passar el verb al singular ens trobem amb... què? Salle? Sal-le? Sal le al encuentro? Sálele?

Una petita cerca em condueix al blog que sembla ser l'origen de la pregunta, Un arácnido una camiseta, on inclouen la resposta de la RAE quan se'ls va consultar el problema:

La interpretación forzosa como dígrafo de la secuencia gráfica ll en español hace imposible representar por escrito la palabra resultante de añadir el pronombre átono le a la forma verbal sal (imperativo no voseante de segunda persona de singular del verbo salir), oralmente posible si, por ejemplo, ordenáramos a alguien salir al paso o al encuentro de otra persona aludida con el pronombre le: [sál.le al páso], [sál.le al enkuéntro].Puesto que los pronombres átonos pospuestos al verbo han de escribirse soldados a este, sal + le daría por escrito salle, cuya lectura sería forzosamente [sá.lle], y no [sal.le]].

Doncs, au, això sí que és quedar-se amb un pam de nas: oralment possible, ortogràficament impossible. No sé si a la tan discutida ortografia nova hi deuen haver trobat solució.

Després de la tempesta

... sempre ve la calma, o això diuen. Fa un parell de setmanes semblava inimaginable que hi hauria un matí que em llevaria i no tindria gens de feina, però aquest dia ha arribat! De moment he aprofitat el matí per anar a renovar-me el DNI i ara aniré a llegir (llegir! Des que vaig ser a Holanda per Nadal que no obro un llibre que no sigui de feina). Després he enganxat una amiga en baixa de maternitat per sortir a dinar (aquesta és la pega d'estar lliure un dilluns, que tothom treballa, si no està de baixa).

És clar que la calma no ha de durar gaires dies, perquè l'esperit de l'autònom s'inquieta ràpidament i si no va entrant feina es pot posar nerviós. Però ara mateix, agraeixo aquesta pausa, potser fins i tot ordenaré algun armari o estrenaré un videojoc. I després de dedicar una estoneta al blog, em prendré un cafè dels bons: llarg i al solet, que sembla que ha sortit per a l'ocasió.

Ara que ha passat sant Jordi

En aquest país, tothom a qui la indústria literària toca de prop o de lluny té un pic de feina abans de sant Jordi. Com que publicar un llibre vol el seu temps i requereix tota una sèrie de passos, segons en quin punt et trobis de la cadena (compra de drets, traducció, correcció, edició, impressió, distribució, promoció, venda) el teu sant Jordi particular és abans o després. El sant Jordi dels traductors és al gener. Amb una mica de sort, comença abans de Nadal, però en tot cas s'acaba al voltant de l'1 de febrer.

Per vendre un llibre de sant Jordi no pots publicar-lo el dia 22 d'abril: a l'abril no es distribueixen novetats; les distribuïdores només accepten reedicions, i per tant els llibres de sant Jordi ja van sortint entre febrer i març. Això, per als traductors, que ens trobem en un punt força inicial de la cadena, vol dir lliurar els llibres a finals de gener. Enguany el meu lliurament principal es va complicar una mica perquè Ficomic ha avançat les dates del Saló del Còmic de Barcelona, de manera que pràcticament coincideix amb sant Jordi i, per tant, les dates de lliurament de la feina també. Però després d'uns dies de força feina, ara ho he enllestit tot i puc dir que per a mi, un any més ja ha passat sant Jordi. Ara queda la part bona, la de triar i remenar llibres a la Rambla. Tot i que enguany que cau per dissabte Sant i no sé si s'organitzarà d'alguna altra manera...