"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dijous, 31 de març de 2011

Llegir el diari



Normalment no compro el diari; crec que el dec comprar cinc o sis cops l'any. El llegeixo cada dia per internet, i el fullejo quan faig el cafè al bar. Avui, però, m'havia de fer una analítica i mentre esperava me l'he llegit de cap a cap, saltant només les notícies que menys m'interessaven. Quaranta minuts (és clar que no tinc temps de llegir-lo cada dia! Qui té quaranta minuts al dia per al diari, excepte els jubilats?). M'he recordat de quan agafava cada dia els ferrocarrils per anar a la UAB: va ser l'època de la meva vida que vaig comprar el diari amb més freqüència, perquè la lectura em durava exactament el mateix que el viatge.

Diuen que és mala època per a la premsa escrita, que baixa el nombre de suscriptors i que el diari acabarà sortint només els caps de setmana. Però es veu que hi ha gent disposada a desafiar les prediccions, perquè fa un parell de mesos es va engegar un diari nou, l'Ara, que sembla que va bé; i pròximament començarà a sortir La Vanguardia en català, cosa que bé deu suposar-los un cost que fins ara no havien volgut assumir i que justament en aquest context difícil va i decideixen tirar endavant.

Jo crec que els diaris de paper no desapareixeran mentre no desaparegui la cultura d'anar a esmorzar al bar. Quan baixo a algun dels bars de per aquí i vull fer el cafè amb el diari, feina tinc per trobar-ne algun de disponible, perquè tots els altres esmorzants sembla que han tingut la mateixa idea. És clar que un esmorzar normal no permet llegir tot el diari, sinó només fullejar-lo, però segur que als bars els surt a compte tenir uns quants diaris (jo, per exemple, no vaig expressament a l'únic bar de la plaça que no en tenen). Potser l'esmorzar és el que salva els diaris. Els periodistes haurien d'oposar-se frontalment a les jornades intensives que redueixen l'esmorzar a un cafè a la màquina de l'oficina.

Afegitó: Gairebé no havia tingut temps de penjar el comentari que m'han enviat aquest article: Prisa apuesta por contratar periodistas low-cost para reinventar El País.

dimarts, 15 de març de 2011

Lectures professionals

A banda de fer classes de repàs de grec clàssic i substitucions (poquetes) com a professora particular d'anglès, la primera feina una mica regular que vaig fer va ser de lectora. És una feina poc coneguda però es tracta d'una figura indispensable per a les editorials en dos casos:

- si l'original és en una llengua que l'editor no parla
- si l'editorial rep massa originals perquè l'editor se'ls llegeixi tots.

La meva primera feina de lectora era el segon cas. L'editora tenia muntanyes i muntanyes de llibres apilonats per tots els racons del despatx: a terra, sobre les cadires (sempre me n'havia de posar uns quants a la falda si volia seure), en dobles files a les prestatgeries... La meva editora s'encarregava de tres col·leccions: autoajuda, romàntica i best-seller, i el requisit era un llibre per setmana. Gairebé sempre eren originals en anglès, però de tant en tant n'hi havia en neerlandès o danès (que sempre m'alegraven perquè ho pagaven millor). 

En aquella primera època vaig llegir moltíssims llibres d'autoajuda (econòmicament eren els que sortien millor, perquè te'ls pots llegir en diagonal) i romàntica (aquests em costaven moltíssim. Una vegada hi va haver una sèrie Corín Tellado, crec que en vaig llegir quinze o vint... buf). Els best-seller eren sempre benvinguts, però només en comparació amb els altres, perquè venien per temes. En aquesta època vaig enganxar la febre "Da Vinci Code", i em vaig fer un fart de llegir llibres (pseudo)històrics "moooolt ben documentats" amb elements cristians i tocs renaixentistes... Quan en portes una desena, tots són iguals, amb sectes centenàries i secrets amagats en quadres, tapissos, brúixoles, vitralls, claustres o joies. Si en llegeixes prous, tots es confonen entre ells.

Àngel que prega pels escriptors sense idees.

Més endavant l'editorial per a qui llegia va ser absorbida per Planeta i jo vaig continuar fent la mateixa feina per a la mateixa editora, que ara havia deixat l'autoajuda (i jo, per tant, també) i es dedicava als best-seller i a les sèries de butxaca. El ritme continuava sent el mateix, llibre per setmana, però cada cop em costava més seguir-lo perquè m'anaven sortint altres feines i a més ja no agafava cada dia el ferrocarril per anar a la UAB i, per tant, tenia menys estona per llegir.

En aquesta segona època va haver-hi moltíssimes novel·les històriques, sobretot biografies de personatges de l'Antiguitat (la majoria eren Cleopatres, però també hi havia romans, grecs, gals, víkings, Maries Antonietes i Caterines de Rússia). Hi va haver una temporada, molt densa, de "amor amb sobrenatural", en què vaig llegir un munt d'històries de noies adolescents que s'enamoren de vampirs, fantasmes, homes llops, prínceps d'Atlantis i altra fauna.

Val a dir que la meva feina era fer de sedàs i que si deia que un llibre m'havia agradat, em sotmetien a un interrogatori terrible, mentre que si deia que no m'havia agradat gaire, estaven encantats. De fet, allà el que volien era filtres i com més estrictes millor, per no arriscar-se gens. I, d'altra banda, moltes coses de les que vaig llegir eren força fluixetes. A poc a poc em vaig trobar que no llegia cap altra cosa, i tot i així em costava complir els plaços. A més econòmicament no em compensava gaire, així que vaig demanar que em cridessin només per llibres en neerlandès o danès. 

Han passat cinc anys. Per a aquella editorial no he tornat a llegir res, però altres editorials em truquen de tant en tant; en total faig unes cinc o sis lectures per any. Un ritme molt més assumible per a una feina que m'agrada i m'obliga a llegir en idiomes que tinc menys a mà, i que m'ha servit per descobrir autors i llibres nous i interessants. Però com que avui ja he xerrat molt, en parlaré a la pròxima entrada.

dijous, 3 de març de 2011

Més segona guerra mundial: l'enigma de Stalin


Ha sortit publicada la primera traducció que he fet per a Segle XX, Revista catalana d'història (nº 3, 2010). Es tracta d'una revista anual que, segons en Joan, que és al comitè de redacció, és la més seriosa d'aquest país sobre història. Jo hi vaig col·laborar amb la traducció d'un article de David Reynolds titulat Churchill, Roosevelt i l'enigma de Stalin, tema que sembla dissenyat especialment per a una russòfila amant de la història com jo. L'article comença amb una frase de Churchill que s'ha utilitzat moltíssimes vegades parlant de Rússia:

En una emissió de ràdio de l'1 d'octubre de 1939, Winston Churchill, que aleshores era primer lord de  l'almirallat, va descriure la política russa com "una endevinalla embolicada amb un misteri dins d'un enigma".

L'article ens parla de la visió que es tenia de Rússia entre els anys 1939 i 1943; del gran desconeixement per part d'Occident, i especialment la convicció de Churchill, que va errar en moltes percepcions, que Stalin seria una peça fàcil de jugar que representaria el seu paper en un taulell de joc que Anglaterra i Estats Units controlarien en tot moment. Durant la Guerra Freda, l'actuació de Roosevelt i Churchill de "deixar fer" a Stalin durant la guerra fou molt criticada, però aquest article explica que possiblement era inevitable: d'una banda, Rússia era una aliada indispensable, i, de l'altra, la personalitat de Churchill i Stalin difícilment hauria permès cap altra sortida. Us deixo amb un petit fragment de l'article:
És clar que, vista des de la posició d'avantatge de postguerra, és fàcil ridiculitzar aquesta teoria de convergència [que la URSS evolucionava cap a una variant moderada de socialisme d'Estat]. No hi ha dubte que es basava en una greu miopia, una profunda ignorància i il·lusions més que no fets sobre la Unió Soviètica. Però com a historiadors hem de mirar la dècada de 1940 a través dels ulls de persones que tot just havien aconseguit sobreviure a la Gran Depressió, i no des de la posició dels triomfals guanyadors de la Guerra Freda.

dimecres, 2 de març de 2011

Horaris

Fa gairebé set anys que sóc autònoma, i una de les coses de què més he gaudit en aquest temps ha estat de no tenir horaris. Sempre he estat una treballadora força nocturna, ja estudiava de nit quan anava a la Universitat; i com que després de sopar em passo una bona estona davant de l'ordinador, als matins sóc indulgent amb mi mateixa i no em poso el despertador. Des que tinc la criatureta, ella fa de despertador, però com que és de bon dormir, això significa llevar-me entre nou i deu, i entre que la vesteixo i la duc a la llar d'infants, em poso a treballar cap a mig matí, com feia abans de tenir-la.

El fet de no tenir horaris fixes fa que et tornis la companya de cafè de tothom que té un matí lliure, s'escapa de la feina a fer papers, es posa de baixa, té una criatura, surt de guàrdia... petites interrupcions que jo agraeixo molt i que em fan tenir la il·lusió que les meves setmanes no són monòtones.

Ara bé, tot això podria canviar a partir de setembre, que la nena anirà a l'escola dels grans i, per tant, tindrà hora fixa d'entrada cada matí. Li hauré de posar el despertador i la fixació dels seus horaris comportarà, suposo, una estabilització dels meus. No em podré quedar a treballar fins tan tard, i hauré de fer una mena d'horari d'oficina mentre ella sigui a l'escola. Això ha fet que darrerament parli d'horaris amb altres autònoms, i he descobert que la majoria es marquen a si mateixos un horari (alguns aprofiten l'horari d'un fill o de la parella, però altres se l'autoimposen). Deu ser més efectiu? Com ho feu, vosaltres?