"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Tarifes mínimes

El tema de les tarifes deu ser el més recurrent a les llistes de traductors (cosa que està directament relacionada amb l'opacitat contundent amb què se sol tractar el tema, de manera que no es resolen els dubtes i cal tornar a treure el tema al cap de quatre dies). Després d'haver participat a la confecció d'una enquesta de tarifes i d'haver llegit discussions d'aquest tema en un munt de llistes diferents, he vist que un dels punts en què hi ha més disparitat és en el de les tarifes mínimes.


Ara no us penseu que tinc la solució absoluta, però us explicaré el sistema que faig servir jo: aplico una tarifa mínima que és l'equivalent a traduir 200 paraules, però no l'aplico per projecte sinó per factura. D'aquesta manera, els clients que envien dues frases de tant en tant però normalment tenen textos més llargs no se senten timats, mentre que si un client es despenja de cop un dia amb vint-i-tres paraules i després no sé res d'ell en un parell de setmanes, li cobro un preu que em compensa l'esforç d'obrir un projecte a la base de dades, interrompre altra feina, facturar, fer el seguiment del pagament... En general tothom ho accepta, no penalitzo els clients més habituals i fins i tot m'ha servir per fidelitzar algun client nou.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Els traductors abans d'Internet


Aquests dies que visc amb la incomoditat de talls constants de la línia d'ADSL i he hagut de treballar amb una connexió precària he pensat força en com devia ser la feina dels traductors fa vint o trenta anys. Per a la meva vida laboral diària Internet és absolutament indispensable: és l'única eina de contacte amb els clients, l'única via d'entrada i sortida de feina, l'únic mitjà pel qual envio factures, i sobretot és un diccionari molt i molt més gros que els que tinc de paper (que també utilitzo, però no per a les mateixes coses). I si per a mi és tan indispensable, com era, tot plegat, abans?

Una traductora francesa poc menys que venerable em va explicar una vegada que acostumava a anar a l'agència a recollir les traduccions en persona (si no, hi enviava el marit). Per posar-se a treballar es preparava una pila de fulls en blanc, llapis i una maquineta (jo somiava ser una escriptora així quan era petita). Després de fer un esborrany a mà, ho escrivia amb una màquina d'escriure. Em va encantar el detall que de vegades posava una tovallola sota la màquina d'escriure per no molestar els veïns de baix si s'havia de quedar a treballar de nit. Com que no era gaire bona mecanògrafa, en acabat donava les traduccions a una noia que les passava a net. A més, anava molt a la biblioteca a consultar llibres que hi havia allà. Tot plegat em fa pensar que s'hi passava molt i molt de temps; les coses devien anar amb menys pressa, i no només perquè el correu fos més lent.

No hi voldria tornar per res del món, però no sé què seria pitjor, si no tenir internet, o haver de picar en una màquina d'escriure d'aquelles! Tan dures com eren les tecles! (A casa en teníem una quan jo era petita... i pfff).

divendres, 17 de desembre de 2010

Desacomplexem-nos

Si ens hagués passat aquí (o si els hagués passat a Madrid o a París) el que acaba de passar als Països Baixos, segurament hi hauria hagut un petit escàndol. Però a Holanda i Bèlgica, tan tranquils. Resulta que abans d'ahir van celebrar l'edició anual de "El gran dictat", en què un munt d'espectadors anònims i famosos se sotmeten a un dictat de 302 paraules, algunes de rebuscadetes, és clar, però 302 paraules no són gaires. I resulta que el guanyador d'enguany va fer 9 faltes! I la mitjana van ser de 32 faltes! Això vol dir una falta cada deu paraules, que ja us dic que no eren les més fàcils, però ei, eren totes paraules "normals", res de paraules que no se sap què volen dir.

Si això ho trobéssim en una classe d'ESO l'endemà sortiria als diaris. Però com que passa en un país desacomplexat amb estat propi i amb una llengua sense problemes, tot són copets a l'espatlla i fins i tot una certa glòria, perquè és el primer cop en una pila d'anys que guanya un holandès i no un flamenc.

dilluns, 8 de novembre de 2010

La sopa d'all

De cop, un dia, en lloc de rondinar com sempre en veu baixa, se t'acut comentar en veu alta que sembla mentida que no hi hagi un glossari bo, complet i fàcil d'utilitzar amb els termes de Microsoft. I un altre traductor et sent, et mira una mica estranyat, però com que és bona fe decideix pensar que si no ho saps és perquè encara no t'hi havies trobat, "és clar tu com que fas literatura això no ho saps" (quan jo de traducció "normal" també en faig, i molta), i t'obre els ulls. I et deixa contenta com qui acaba de descobrir la sopa d'all.

Per si queda algun altre distret, l'enllaç és http://www.microsoft.com/Language

dijous, 23 de setembre de 2010

Rússia fa cent anys, a tot color


Fa quinze anys jo volia estudiar filologia eslava. Vaig decantar-me per traducció a l'últim moment (literalment: el meu pare va haver de fer campana de la feina per dur-me a cuita-corrents a Barcelona per apuntar-me a la prova d'accés de la FTI). El que no vaig dubtar en cap moment era que volia estudiar rus. En aquell moment semblava que Rússia es menjaria el món (al final feina tenen amb menjar), però en el meu cas la raó d'estudiar rus era més romàntica. M'atreien la immensitat, el fred, els extrems, la història, la literatura, la nostàlgia que sembla que transmeten tots els seus components.

Al final no m'he dedicat al rus, i això que és, amb diferència, la llengua que més temps he dedicat a intentar aprendre (i la que parlo pitjor). Però l'atracció per Rússia continua, segurament exagerada pel fet que no he estat a cap país russoparlant des de fa vuit anys. I per això m'ha agradat tant trobar aquestes imatges, una sèrie de fotografies autèntiques de primers de segle XX en color. Color original. 

Sembla que utilitzaven una tècnica que consistia a fer tres fotografies seguides, una amb un filtre vermell, l'altra amb un filtre verd, i l'última amb un filtre blau. Després se superposaven en plaques de vidre i l'efecte eren fotografies en un color una mica cromo, però força fidel a la realitat. He triat aquesta perquè, a banda que m'agrada el senyor, a l'aigua es veu que la tècnica no era perfecta: com que l'aigua es movia entre una foto i l'altra, no es podia evitar aquest efecte.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Gestió del temps (i 2)

Ara fa un any que utilitzo Rescue Time, del qual ja vaig parlar, i la veritat és que n'estic força contenta. Al començament vaig haver de dedicar-hi força temps, perquè l'has d'"entrenar", introduint el grau de productivitat dels programes que utilitzes i els lloc web que visites (no és el mateix la pàgina d'un diccionari que el Facebook), però un cop tens el programa personalitzat, et fa radiografies molt clares del teu dia davant de l'ordinador. Posem per cas el meu dia d'avui:


Resulta que, de les vuit hores que he estat a l'ordinador, he estat unes 4,5 hores fent tasques productives (llegir i respondre correu, factures, organitzar la feina, revisar) i molt productives (traduint: 2 hores i 12 minuts). Després hi ha 1 hora i 42 minuts d'activitats etiquetades com "very distracting" i 1 hora 17 minuts de "neutral". Ara entenc per què aquesta nit encara em queda tanta feina per fer...

El gràfic de la dreta especifica a quins programes i llocs web he dedicat més estona. Com que és dilluns, no és estrany que el primer lloc l'ocupi el Thunderbird (gestor del correu). El primer element que no és de color blau que trobem és un joc; apareix en color neutre perquè és nou i encara no l'havia etiquetat. Això vol dir que de fet he perdut el temps més estona de la que marca el programa. Ups.

La bona notícia és que ho puc modificar de seguida. Marcaré el joc com a "very distracting", i aprofitaré l'opció de marcar objectius que el Rescue Time ofereix. Demanaré que el programa m'avisi quan hagi perdut seixanta minuts, i així sabré que ja he badat prou, que si no a mitja setmana m'hauré d'encadenar a l'ordinador i llençar la clau.

dimecres, 8 de setembre de 2010

L'Atles etimològic

Mapa d'Europa estil la Terra Mitjana

Un altre hobby mig inconfessable que tinc és la cartografia. M'encanten els mapes, per això m'he passat mitja vida amb un mapamundi davant de l'escriptori i m'he de controlar per no comprar-me tots els atles històrics que trobo (a més mapa, més dificultats per no comprar-lo).

Per això m'he alegrat de descobrir aquest treball de dos cartògrafs alemanys, Stephan Hormes i Silke Preust, que m'havia passat desapercebut fins ara. L'atles inclou mapes de tot el món en què, en lloc del topònim al qual estem acostumats, apareix el seu significat etimològic. Segons expliquen aquí, sembla els autors es van deixar endur en alguns casos per etimologies més poètiques que demostrades (al capdavall la idea de fer aquest atles els va venir mirant mapes de Tolkien), però tot i així és molt curiós i crec que es mereixerà un lloc a la meva biblioteca.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Un sopar exquisit


Quan fa un any i mig vaig llegir la novel·la "El sopar" de Herman Koch, no en sabia res i em va agradar molt. I el factor sorpresa hi va tenir alguna cosa a veure, segur. La història no es veu a venir: dos germans que queden per sopar en un restaurant de luxe amb les seves dones, que parlen d'això i d'allò, esquivant el tema que els ha reunit. A poc a poc anem sabent què hi ha al darrere d'aquesta trobada que comença amb un aperitiu, literalment, per anar fent boca: el xampany rosat "de la casa".

Ara que ha sortit publicat, aprofito per recomanar-lo a qui no sàpiga què llegir i vulgui una bona història, original i molt ben explicada, amb les dosis necessàries d'humor i mala llet. Si podeu, resistiu-vos a llegir la contraportada. Com menys informació, millor!

dijous, 26 d’agost de 2010

Els paraigüers del Piemont


Buscava informació sobre el criptolecte dels criminals russos, el fènia, i m'he trobat al Paris Review un article molt curiós i interessant sobre un altre criptolecte, que en aquest cas l'autor classifica com a idioma a part: el tarusc, parlat pels paraigüers de la zona italiana de Piemonte.

Els ombrellai (fabricants de paraigües) d'aquesta zona eren molt especialitzats i solien ser ambulants, de manera que no és del tot estrany que desenvolupessin un llenguatge propi per entendre's entre ells. Aquest llenguatge, esdevingut inintel·ligible per a l'altra gent, fou adoptat per contrabandistes, lladres i altres criminals.

Als anys 1970 es va fer un intent de documentar-lo però els etnògrafs no van fer gaire més que redactar una llista de paraules, que podeu trobar a l'article, i constatar que era una barreja de molts altres idiomes, inclosos alguns de prerromans.

Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és el sistema numèric. Fixeu-vos-hi, només arriba fins a cinc, de manera que nou és "quatre i cinc" o sis és "dos tresos".

spuntòn
un
silvester
dos
trent
tres
pala
quatre
sgrifia
cinc
du trent
sis
pala e trent
set
do pall
vuit
pala e sgrifia
nou
mina russìn
deu

dissabte, 21 d’agost de 2010

Segells, llengües, Tintín


Les restriccions de l'equipatge que es pot dur en avió ajuden a la meva economia: acumuladora de mena que sóc, i propensa a la nostàlgia, qualsevol viatge era un risc potencial de reunir un munt de memorabília, llibres que anys després encara no he llegit, roba, menjar... Ara quan vaig de viatge he d'anar amb compte de no carregar gaire la maleta, i acabo tornant amb petits records lleugers, com ara punts de llibre o els segells que he trobat enguany.

Bèlgica és com una meca per als amants del còmic (si més no, els amants del còmic europeu). Després de visitar el museu del còmic de Brussel·les, vaig passar per davant d'una botiga de filatèlia. La meva col·lecció de segells està aturada des de fa anys (de nena baixava sovint el diumenge al mercat de la Catedral a buscar-ne de nous), tot i que hores d'ara encara retallo tots els segells de les cartes que rebo i els vaig guardant en una capseta, per si algun dia tinc ganes de posar la col·lecció al dia. Però aquesta botiga tenia molts segells bonics al petit aparador, i hi vaig entrar.

Hauria pogut comprar moltes coses, però em vaig acabar decidint pel full de segells de la foto (i això que Tintín no m'agrada gaire) perquè em va semblar molt adequat per a una traductora. D'esquerra a dreta i de dalt a baix, i amb risc d'equivocar-me en algun lloc, les portades d'àlbums de Tintín en francès, danès, anglès, luxemburguès, xinès, portuguès, algun idioma escrit en devanagari, polonès, rus, islandès, txec, afrikaans, àrab, castellà, alemany, finès, suec, japonès, turc, tailandès (?), italià, indonesi, grec, neerlandès.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Es nota que no estic de vacances


... i sobretot es nota que molta altra gent sí que ho està. Fixeu-vos en la diferència entre la meva xifra d'aquesta setmana i la mitjana de tots els usuaris. Haureu de fer-hi clic al damunt, o ja us ho dic jo: mentre que jo tinc una eficiència de l'1,03, la mitjana dels usuaris ha caigut en picat fins a 0,18. Quina enveja!

dimarts, 27 de juliol de 2010

Paraules que ja no dic


Un petit apunt nostàlgic i poc important que, en canvi, fa tot el dia que tinc al cap.

Al barri on visc estem en ple caos de trànsit: l'Ajuntament ha començat les obres per restaurar un pany de la muralla que es va esfondrar amb les pluges de la primavera de fa un parell d'anys, i això, en una zona de carrers estrets, mig reservats a vianants i d'un sol sentit, està resultant un autèntic embolic: hi ha zones per on no es pot passar, carrers on determinat tipus de vehicle pot circular a determinades hores del dia... en resum, que ningú no sap ben bé per on es pot passar i a quina hora, i turistes, residents i gent que ve a treballar ens fem tots un embolic que Déu n'hi do.

Doncs avui parlant amb el paleta que ens ha vingut a solucionar unes goteres (visca les cases velles) comentàvem les dificultats que això comporta i m'ha dit:

-Sobretot per traginar estris i runa amunt i avall...

I he pensat que jo abans també deia "traginar" com si res, però que ara feia temps que no ho sentia (i també fa molt que no ho he llegit). D'altra banda, cal tenir en compte que aquest paleta (que és més jove que jo, però clarament té un català del Camp menys interferit -també viu en un poble, no com jo) el podria seguir amb una gravadora i tornar a fer el meu treball de terminologia (famós calvari de quart de carrera). Tindria més mèrit que el que vaig fer aleshores.

divendres, 23 de juliol de 2010

Quin dia acabes de pagar els impostos?

Es diu sovint als fòrums i llistes de traductors que per tal de marcar el preu d'un servei, cal saber quant ens costa oferir-lo. És a dir, tenir en compte totes les despeses a l'hora de determinar quant ens pagaran, perquè és de sentit comú que no fer-ho pot provocar molts maldecaps econòmics.

Hi ha moltes eines per fer-ho, la més completa potser és Calpro, una calculadora de tarifes dissenyada per ASETRAD que està pensada específicament per a traductors i per tant és molt detallada. Però passejant per internet n'he trobat una altra, que justament supleix un dels punts que Calpro passa de puntetes: els impostos. Es tracta de la calculadora del "Dia d'alliberament fiscal", que a partir d'una sèrie de paràmetres et permet saber quin dia de l'any deixes de treballar per pagar els teus impostos i comences a fer-ho per a tu (o per a cobrir les despeses que no són impostos, és clar).

Un dels principals defectes que li veig és que no permet triar entre treballador assalariat o autònom, de manera que al final et fa un càlcul automàtic de la SS que no es correspon a la realitat (jo pago uns 3000 euros d'autònoms per any, i en canvi la calculadora m'ha fet els càlculs com si en pagués 8000). Però tot i així és molt interessant, perquè té en compte conceptes com l'IVA dels productes que adquirim i inclou en el càlcul alguns paràmetres relacionats amb l'estil de vida, la unitat familiar, possibles desgravacions a hisenda...

En resum, us recomano a tots que hi feu una ullada. Per cert, que el meu dia d'alliberament fiscal és el 5 d'abril...

dimarts, 20 de juliol de 2010

"Cal parlar bé sense que es noti"

Ja vaig parlar, en una sèrie que encara no he acabat, d'Això del català, d'Albert Pla i Nualart. Ara per fi me l'estic llegint i no dono a l'abast, bolígraf en mà l'omplo de notetes i post-its i tot i així crec que necessitaré, com a mínim, una segona lectura per tenir-ho tot per la mà. Cal interioritzar per poder transmetre, i aquest llibre té tal densitat d'informació que no em serà fàcil assumir-ho tot i poder-ho comunicar. Ja he fet proves aquest cap de setmana passat, que he estat amb tot de gent interessada però que no es dedica a la llengua. I amb els alumnes serà una altra prova de foc.

De moment em quedo amb una idea de Ricard Fité, que segons sembla va ser el primer responsable lingüístic de Catalunya Ràdio: cal parlar bé sense que es noti. La frase és símptoma de disfuncionalitat i, entengueu-me bé, no és el meu ideal, sinó que demostra que hi ha un problema greu; però alhora és ben bé el lema pel qual jo fins ara m'he regit sense saber-ho. Resumeix allò que sempre dic de "creïble, genuí i espontani". Hi ha gent que es considera prou sàvia, o ho és, per marcar la seva pròpia norma; jo no. Jo em crec la norma establerta, no perquè m'agradi en tots els casos (ni molt menys -ja en parlaré), sinó perquè dono per fet que qui la marca en sap més que jo. I això, en català, en castellà i en totes les llengües.

Ja veurem com serà el català del futur; dependrà de l'ús, de la gramàtica nova que tant esperem, de si ens el creiem o no. Però mentrestant, als textos que em passin per la mà, els aplicaré aquesta idea: parlar bé sense que es noti. Que és possible, eh. Però requereix gràcia.

divendres, 9 de juliol de 2010

Més casualitats

El primer llibre que vaig traduir em va arribar a través d'una llista de correu. El missatge era d'una editorial turca que volia "estendre el seu desig de pau" cap a Occident; la cosa sonava tan estranya aleshores com ara, però jo no tenia feina ni gaire res a perdre, així que vaig acceptar fer la prova, uns quants paràgrafs sobre astrologia que em van deixar encara més intrigada que abans.
Un parell de setmanes després, em van dir que m'encarregaven la traducció d'un llibre titulat (agafeu-vos) "Only Love Can Defeat Terrorism". (És aquest de les flors i els nens, sí). Va resultar ser un pamflet antievolucionista que culpava Darwin de l'11-S i de totes les guerres i morts del món. Quan els vaig lliurar la traducció me'n van encarregar una altra, un altre pamflet que es deia "Les mentides de l'evolució" i explicava, entre altres coses, que tal com dues persones amb els ulls marrons poden tenir un fill amb els ulls blaus, era d'allò més lògic que Adam i Eva haguessin tingut fills blancs, negres i xinesos. També hi havia un capítol sobre darwinistes que falsifiquen fòssils als soterranis de les universitats, treballant fins i tot en el dia del Senyor (crec que això era el més greu per a l'autor), tot per confondre els creients.

Em van pagar els dos llibres i uns mesos més tard em van dir que no havien trobat editor en castellà i que de moment interromprien la traducció de la sèrie. La cosa va quedar aquí, però sempre m'ha fet gràcia explicar-ho com una anècdota.

Fins aquesta setmana.

Dilluns passat m'envien un documental sobre els cristians fonamentalistes dels Estats Units, i de cop surt el nom d'un autor turc i una fotografia d'un home amb unes celles com el bigoti d'en Dalí i... era ell mateix! Harun Yahya, l'autor de 250 llibres que "demostren científicament" que Darwin era una manifestació del diable. Quina casualitat! Ara no només li he traduït dos llibres, sinó que també li he subtitulat, set anys després, unes quantes frases en un documental.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Política, pronoms i traducció

Roda de premsa de Vladímir Putin a París. Parla en rus, les seves paraules es tradueixen simultàniament al francès i, a continuació, a l'anglès. Però els parlants d'aquesta última llengua es perden una part important de la informació, i no precisament perquè hi hagi cap error de traducció: és una qüestió purament gramàtica.

El text en rus es pot llegir aquí.

Traducció aproximada:
És clar que quan surt algun tema important el president Medvedev i jo hem d'adoptar una postura coordinada. Jo no tinc cap problema per trucar-li i dir "Escolta, posem-nos d'acord, parlem-ne". Desenvolupem una postura coordinada i esdevé més estable i sòlida. I de vegades ell simplement em truca i em diu: "Escolti, ens hem de posar d'acord. Rumiem-ho. Hi ha tal problema, voldria saber la seva opinió".

Si no ens hi fixem pot semblar una anècdota sense importància, però transmet un missatge molt important: que Medvedev parla de vostè a Putin, però Putin tuteja el president. I en una llengua com el rus, on es parla de vostè a pràcticament tothom, és una falta de respecte (i molt significativa) que algú tutegi el president del país, ni que sigui l'expresident.

Però a la traducció anglesa, es perd el matís del vostè i el tu:
Whenever some key issue comes up President Medvedev and I, of course, have to have a coordinated position. And as before, I see no problem in calling him and say, "Listen, let's reach an agreement, let's discuss this." We develop a coordinated position and make it even more stable and solid... Mr Medvedev does the same. Sometimes he just calls and says: "You know, we need to talk. Let's think about this. There's this problem, I would like to hear your opinion

Què hi farem! Hi ha coses que es perden, i més encara en una interpretació simultània.
De Et Vous, Vladimir?, a través del FB de la Sasha

dijous, 24 de juny de 2010

Ull de falcó


Aquests dies treballo en la segona passada d'una novel·la. Crec que és la meva passada preferida. La primera versió de la traducció d'un llibre és una traducció ràpida, feta sense diccionari, en la qual el principal objectiu és obtenir una idea de les dificultats i fer una lectura a fons de l'original.

La segona passada és la primera en què soluciono problemes, però només els de fàcil solució: si és cosa de diccionari, o si una cosa que semblava un problema ha quedat clara més endavant a la novel·la. Però si m'encallo en algun punt, el salto; tots els problemes de debò, els nusos, me'ls deixo per a la tercera passada, que és encara més lenta, i que en el cas del llibre que ara m'ocupa començaré, segurament, demà.

dilluns, 21 de juny de 2010

Decorar amb llibres

Una amiga meva assegura que una vegada, a l'antiga llibreria VYP de Tarragona (per Víctor y Paco, això sí que és un nom per una llibreria) va sentir una senyora que demanava "Mig metre de llibres blaus i mig metre de llibres vermells". La senyora de fer feines de casa un oncle meu metge s'enduïa cada any els Vademècums caducats (ara són CDs, però abans eren uns llibres gruixuts que feien molta patxoca a la prestatgeria). Un blog que segueixo es diu "Per a lectura i decoració" arran d'un cartellet al mercat de Sant Antoni. O sigui que d'antecedents, n'hi ha.

Ara bé, jo sempre havia pensat que això estava una mica renyit amb el fet de tenir llibres perquè t'agrada llegir (ja us parlaré de com ordeno els meus llibres), però es veu que no és cert. Una amiga que és una de les devoradores de llibres més voraces que conec té aquesta llibreria presidint el menjador de casa. Amb els llibres ordenats per colors. Encara hauré d'admetre que és més autista classificar-los per llengua i país d'origen com faig jo!


divendres, 18 de juny de 2010

Caps de setmana


Avui és el primer dia del meu cap de setmana. La majoria de clients volen tenir la feina que t'han encarregat al matí, això vol dir que jo normalment enllesteixo tota la feina per divendres el dijous a la nit. Com que les empreses no treballen el dissabte, en general el divendres quan em llevo no tinc feina urgent a fer. I si arriba alguna cosa nova, serà per la setmana que ve.

Per tant, el meu cap de setmana comença divendres. Els divendres intento sortir a dinar fora, romancejo, apunto coses a la base de dades, miro més per la finestra... La fulla del ganivet té dues bandes: això també vol dir que diumenge he de fer la feina per dilluns (és clar que podria fer-la divendres, però jo no sóc així); els meus caps de setmana no són més llargs, sinó que comencen un dia abans. Bon cap de setmana a tothom!

dimecres, 9 de juny de 2010

s'Hertogenbosch


Potser el nom, que significa literalment "El bosc del duc", també és una mica impronunciable per als holandesos; en tot cas aquesta ciutat només es diu així als mapes i a l'estació de trens, però tothom l'anomena "den Bosch". Tot Holanda és mono de la mateixa manera, carrerons de casetes i canals; però fins avui no sabia que den Bosch és un dels exemples més bonics del país.

dijous, 3 de juny de 2010

Traduir un poema

Sóc poc amant de la cultura elitista (i de la cultura elitista subvencionada, encara menys); això vol dir que perquè una cosa sigui comercial no fa que a mi deixi d'agradar-me (Harry Potters, etc). I que una cosa sigui rara tampoc no farà que m'agradi automàticament.

Tot i així, de tant en tant apaivago el meu esperit cultureta amb un projecte d'aquests que amb prou feines veuran la llum (200 exemplars) i que només es distribueixen en circuits molt concrets que, la veritat, desconec. Un d'aquests va ser un poema que vaig traduir ara fa un any i que tot just ha estat editat fa un parell de setmanes, en un llibre de gran format i amb un paper i un disseny molt bonics del museu Molí Paperer de Capellades.


dilluns, 24 de maig de 2010

Etimologia dels dolents

Avui, com que m'he trobat la paraula "bàrbar" en un text on tenia un significat positiu (¡Bárbaro!, ja li podeu posar l'accent argentí) m'he posat a pensar quants tombs ha fet aquest mot, i llavors se me n'han acudit un parell més d'altres "dolents" de la pel·lícula.

-- Bàrbar: Aquesta paraula que associem a les tribus germàniques de civilització menys avançada que la romana, i sobretot als comportaments poc cívics, de fet volia dir "estranger". En llatí, tan bàrbar era un visigot com un egipci.

-- Lladre: El terme llatí ladro, del qual prové la paraula "lladre", originalment significava "guàrdia de cos, mercenari", després va passar a significar "bandejat", i d'aquí a "bandoler" i després "lladre" només hi havia un pas...

-- Antagonista: El terme antagonista que s'utilitza per a descriure l'enemic de l'heroi és una paraula que ve del teatre grec i té el seu origen en un dels dos participants en un combat. El principal combatent era el protagonistés (πρωταγωνιστής), que literalment significa "primer lluitador", i el seu adversari era l'antagonistés (ἀνταγωνιστής), que significa literalment "el que lluita en contra". Aquest terme ara s'utilitza sobretot en sentit figurat, però encara manté un significat força proper a l'original.

-- Assassí: Més original és, en canvi, l'origen d'aquesta paraula, que potser sorprendrà algú i tot: prové de l'àrab hassasi, que volia dir "bevedor de hasis" (una beguda narcòtica de fulles de cànem). Aquest nom s'aplicava als sequaços del sectari musulmà conegut per Vell de la Muntanya (SXI), que fanatitzats i embriagats de hasis executaven sanguinàriament venjances polítiques. La primera documentació en català és en un text de Llull de l'any 1284, ja amb el sentit actual. Per cert, potser us heu fixat que el nom àrab de la beguda de cànem recorda a la paraula "haixix"... és perquè és la mateixa herba, és clar.

diumenge, 23 de maig de 2010

Com si em faltés lectura...


Segueixo una vintena de blogs, no tots sobre llengua o traducció: n'hi ha de videojocs, de cuina, d'economia, d'autònoms, de personals (alguns perquè conec qui escriu i d'altres perquè m'interessa el tema), i fins i tot un de disseny gràfic i un de decoració.

Doncs avui, saltant d'enllaç en enllaç, he anat a parar a aquesta pàgina on fins demà es fa la votació dels millors blogs de temàtica lingüística. Hi ha quatre categories:


No sé qui tria aquests blogs candidats, però a priori aquesta llista fa que m'interessi com a mínim fer-hi una ullada, perquè és possible que siguin blogs bons que acabin desats a preferits. Així que de moment m'he guardat els dos primers enllaços i quan tingui temps repassaré els blogs que hi surten. I, segurament, acabaré amb una llista de lectura encara més llarga.

divendres, 21 de maig de 2010

El meu nou amic

Fins fa pocs dies jo tenia un mòbil vellet que només servia de telèfon. Durant anys he pensat que no necessitava més. Però a poc a poc em va anar conquerint la idea que havia de trobar la manera de deslligar-me de l'ordinador a les hores que no treballo, i aquesta idea va anar prenent forma fins que vaig decidir comprar-me un mòbil d'última generació. He aprofitat per canviar de companyia i agafar-me un contracte en què les trucades són més barates i l'internet, raonable. I ara tinc aquest nou millor amic:

El més important, per a mi, no són els milers d'aplicacions (de fet tot just estic començant a explorar-les), sinó que ara, quan no tingui feina, no caldrà que m'estigui davant de l'ordinador per si m'escriu algun client: podré sortir a fer un cafè a la terrassa d'un bar, aprofitant el bon temps i els horaris irregulars d'un parell de nous emprenedors (sou uns valents!) que tinc a mà, i de tant en tant fer una ullada al correu entre glop i glop, amb aquella alegria.

dissabte, 15 de maig de 2010

Al Saló del Còmic

El cap de setmana passat es va fer el Saló del Còmic de Barcelona, enguany amb Holanda com a país convidat. Vaig tenir la sort de traduir el llibret de tires còmiques que regalaven als visitants de l'stand d'Holanda, i a més que m'oferissin una entrada gratuïta. Tenint en compte que hi vaig igualment cada any, això volia dir estalviar-me els 7,50 € que m'hauria costat (6 € d'entrada i 1,5 € d'inexplicable comissió servicaixa). Ja sé que es regalen un parell de milers d'entrades cada any, però no per això em va fer menys il·lusió.

Ah, el llibret és el mateix que per Sant Jordi regalaven a la Casa del Llibre (un amb un Sant Jordi tot suat a la portada). Per si l'heu vist. Aquí us poso una de les tires que inclou:


dimecres, 12 de maig de 2010

Visca l'euro

No vull ni pensar com faria la feina que faig si no hi hagués la Comunitat Econòmica Europea. Molts dels meus clients són d'altres països i la tranquil·litat de saber que negociaràs preus i et pagaran en euros és tot un luxe. De fet, arrufo una mica el nas involuntàriament quan un client nou comença a parlar de corones, dòlars o lliures. Tinc molt bons clients fora de la zona euro, però més d'una vegada a l'hora de cobrar m'he trobat que apareixia alguna comissió bancària insidiosa. No em vull ni imaginar com devia funcionar abans, quan cada país anava amb la seva pròpia moneda!

Per això aquests darrers dies que es parlava de la crisi de l'euro jo parava l'orella per si calia patir per res. Espero que tinguin raó aquí i en Krugman s'equivoqui, que tinguem euro per temps i que s'hi vagin sumant països! [Nota de l'endemà: es veu que el proper podria ser Estònia].

diumenge, 9 de maig de 2010

La batalla del wolframi

La setmana que ve es publicarà La batalla del wolframio, un estudi rigorós i exhaustiu de Joan Thomas sobre les relacions que els Estats Units van mantenir amb l'Espanya de Franco mentre van participar a la Segona Guerra Mundial (és a dir, des de Pearl Harbour, el 8 de desembre de 1941, fins al 14 d'agost de 1945), del qual he traduït totes les citacions originals de cartes, documents oficials, etcètera (ja en vaig parlar breument aquí).

El que es coneix com la batalla del wolframi és un capítol de la guerra econòmica entre els aliats i els països de l'Eix. El wolframi o tungstè és un mineral que fa més resistents determinades aleacions, de manera que millorava els blindatges, la capacitat de perforació de la munició, etc. Els aliats no sabien com utilitzar aquest mineral, però en veure que Alemanya en comprava van començar a adquirir-ne per fer pujar el preu i, finalment, van embargar la venda de productes petrolífers a l'empobrida Espanya de postguerra per exigir que no se n'exportés més.

Durant uns anys el wolframi va ser una solució per a la misèria d'alguns pobles del nord-oest d'Espanya. Es van construir mines i al seu voltant van néixer pobles que després de la guerra van tornar a quedar abandonats. Algunes mines, com la de Casaio, van reobrir breument anys després, durant la guerra de Corea, però els anys en què el wolframi es pagava a preu d'or mai no van tornar, i ara tot el testimoni que en queda són mines tancades i pobles fantasma com el de la fotografia (Cadafresnas, León).

Antics allotjaments de miners a Cadafresnas

dilluns, 26 d’abril de 2010

Com parlem amb les relacions professionals

Acabo de trucar al banc i la conversa ha anat així:

JO - Puc parlar amb en Jordi?
NOIA DESCONEGUDA - Està al telèfon, xata, li dic que et truqui quan acabi?
JO - No, ja trucaré jo d'aquí una estona.
NOIA DESCONEGUDA - D'acord. 'déu, una abraçada...

Un "xata" i "una abraçada", i d'una noia a qui no conec, en una conversa de quatre frases. Deu ser veritat que això de comunicar-nos sempre amb mail crea relacions més distants!

Al final ens vam firar

Enguany no tenia pensat quins llibres compraria per Sant Jordi, així que vaig sortir a passejar al migdia, quan hi sol haver una mica menys de gent per la Rambla, i vaig firar els de casa.


A la petitona li vaig comprar aquest llibre tan graciós, de la mateixa col·lecció que una Caputxeta Vermella que li agrada molt perquè té tot de textures que pot tocar mentre jo li llegeixo el conte (a gran velocitat, perquè passa les pàgines amb impaciència per veure només les seves preferides: "La Caputxeta anava pel bosc i el llop es va ficar al llit de l'àvia i per què tens aquestes orelles tan grosses? i el caçador va lligar el llop a l'arbre").


I al Bram, com sempre, en lloc de comprar-li una novel·la que se li quedi per llegir amb totes les altres, li vaig comprar un "llibre útil", com diu ell. I la veritat és que també és un auto-regal, que jo no em quedaré a casa quan ell se'n vagi d'excursió! Quan l'estrenem ja us diré com ha anat.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Què volen els lectors

Com que tenim Sant Jordi al damunt fa dies que penso si em compraré algun llibre, i quin. Tinc tanta llista d'espera que no sé si és assenyat allargar-la...

Fa temps jo llegia molt més que ara, amb una freqüència i un ritme que ara no podria aguantar. A banda de llegir coses meves, treballava de lectora per a una editorial gran. Quan una novel·la funcionava, es posaven a buscar novel·les semblants, i els originals que rebíem per llegir eren, l'un darrere de l'altre, versions inspirades, copiades o directament plagiades de la novel·la que havia tingut èxit. I al ritme d'una per setmana, acabaves desconfiant de les motivacions dels autors. En certa manera, potser fer de lector per a una editorial a la caça de best-sellers et fa tornar cínic o, si més no, t'obliga a malfiar-te de la literatura comercial. Trobàvem autèntics diamants, alguns en brut i altres força polits, però entremig de molta torba.

Avui he llegit una opinió d'un autor i amic sobre el tema. Podeu trobar l'entrevista sencera aquí.
Es cierto que la literatura fantástica se está mercantilizando, pero eso está pasando en todos los géneros. Las editoriales, al fin y al cabo, lo que quieren es vender. Y lo hacen con los libros que creen que venden. (...) El editor siempre buscará la venta. Y si el lector le pide tramas manidas, pues se las dará.

Pero, como digo, hay un lado bueno. Creo que lo importante es que la gente se acostumbre a leer, aunque sean libros puramente comerciales. Porque de ahí, tarde o temprano se puede dar el salto a leer cosas mejores. Y eso nos beneficia a todos, porque cuando la gente pida libros más profundos, los editores querrán darles esos libros. Así que prefiero ver esta crisis como una oportunidad de futuro.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Setze contes al tren

En un viatge de tren d'anada i tornada de Barcelona (des de Tarragona, és a dir, dues hores de tren en total), més una mica d'espera a l'andana, he tingut temps de llegir-me Setze contes, un recull de contes d'Alfons Maseras que fa temps que tenia per llegir i que m'ha agradat molt, sobretot perquè la llengua té una riquesa d'escàndol, n'hi hauria per anar apuntant paraules i en cada conte de tres o quatre pàgines en trobaríem una pila. El meu conte preferit crec que és "Caramurú".

Maseras és un escriptor de principis de segle XX que jo coneixia perquè fa exactament quinze anys, la primavera de tercer de BUP, vaig llegir Ildaribal, que encara ara és l'única novel·la que mai he llegit situada a la Tàrraco romana. Recordo sobretot una lectura densa, plena de paraules desconegudes, i això que la nostra edició ja havia passat per l'adreçador de la normativa (la meva còpia de Setze contes és en un encantador català prefabrià, que com que l'autor era del Penedès, em fa pensar que es deu assemblar a la manera en què parlaven els meus avis i besavis).

En tot cas, buscaré més obres d'aquest autor. Segurament no podrà ser per Sant Jordi, que ja tinc llista feta i tampoc no ho trobaria. Però el proper cop que vagi a llibreries de vell, el tindré en ment.

divendres, 16 d’abril de 2010

La responsabilitat dels que ens hi dediquem

De vegades em sento així d'inexpugnable

He recuperat gràcies a una llista de traducció l'enllaç a un article de Xosé Castro que havia llegit fa temps. Ell parla del castellà, però el que diu es pot aplicar a qualsevol llengua, excepte segurament l'anglès. Cada llengua té els seus problemes; el neerlandès, el danès o el rus estan plenes d'anglicismes, el flamenc d'anglicismes i gal·licismes; i el català, d'anglicismes (alguns de segona mà, passats pel castellà) i, sobretot, de castellanismes.

Quan et sembla que tens una responsabilitat lingüísticomoral que t'obliga a buscar la paraula genuïna, encara que no sempre sigui la més espontània (en parlo més aquí), sempre hi ha qui et diu que remes a contra corrent, que les llengües evolucionen i és natural, que la gent ha de parlar com vulgui, etc. etc. El pròxim cop, potser els enviaré a llegir això:

(...) La gente de la calle no habla como le da la gana. Eso es una gran superchería. La gente de la calle —lamentablemente para lo malo y afortunadamente para lo bueno— habla imitando a periodistas, traductores, redactores, políticos, artistas...

Si un politicastro de mollera esponjosa dice «ciudadanos y ciudadanas»; si el megáfono de una estación de trenes dice que «el tren efectuará su entrada» (es decir, que entrará); si un periodista dice que los motoristas están en la guarmap (warm-up, ‘vuelta de calentamiento’) o si un traductor dice que «el reloj de muñeca tiene un display luminoso» (pantalla), es una solemne tontería decir que esos términos se introdujeron en nuestro idioma con la naturalidad con que otrora lo hicieron los arabismos, galicismos y demás, y que el idioma es una lengua viva, y que el hablante tiene derecho a decir lo que le dé la gana (algo que es cierto) y topicazo tras topicazo... No, señores, no se introdujeron en la lengua, fueron calzados con palanca por personas con nombre y apellidos, (...) personas que saben decir esas expresiones correctamente, pero no lo hacen, bien por negligencia o bien por afectación.


dimecres, 14 d’abril de 2010

Traduir receptes de cuina

Fa dies que corregeixo un "joc" per a Nintendo DS que consisteix en un munt de receptes de menjar sa. Originalment ve d'Alemanya, on hi ha molta més tradició de menjar biològic i els aliments alternatius per a vegetarians o vegans són habituals a qualsevol supermercat. A més, apareixen molts condiments i ingredients turcs i kurds que a Alemanya deuen ser fàcils de trobar però que els usuaris espanyols segurament hauran de buscar força.

Sembla mentida que una cosa aparentment tan senzilla es pugui convertir en un autèntic maldecap. El traductor no només ha de vigilar si les mesures i instruccions de l'original coincideixen i són correctes (en les receptes angleses o americanes, no s'utilitza el sistema mètric), sinó que a més s'ha de preocupar que el lector pugui trobar els ingredients fàcilment i, en cas contrari, afegir-hi alternatives. Perquè, què hem de fer si la recepta parla d'una "llauna de mandarina", de "colinaps" o d'un "sobret de salsa roti"? I si la cosa sona directament poc apetitosa, com ara si ens recomanen untar les paelles amb "spray antiadherent"?

Fa un parell d'anys vaig traduir un llibre de Julian Barnes en què l'autor parla de la seva relació amor-odi amb la cuina, i en especial amb els llibres de cuina. És una lectura lleugera i de bon pair, que farà sacesjar el cap i sentir-se identificat a tothom que alguna vegada s'hagi trobat davant dels fogons preguntant-se de quina mida són exactament les cebes mitjanes. Aquests dies que em passen tantes receptes per la pantalla, me'n recordo molt, d'aquell llibre. Un petit tastet:

Aquesta recepta està escrita d'aquesta manera tan imprecisa perquè hi ha un feliç marge (o, més ben dit, una espantosa llibertat) d'interpretació, o perquè l'escriptor és incapaç d'expressar-se amb més precisió? Començant per paraules senzilles. Quant és un "bocí"? Quin volum tenen els "glops" i les "gotes"? Quan es converteix un "rajolí" en un "raig"? Una "tassa", és un terme genèric rudimentari o una unitat de mesura imperial exacta?
Julian Barnes, El perfeccionista a a la cuina

Bon profit!

dimarts, 13 d’abril de 2010

Galerades


Avui el meu escriptori té aquest aspecte: les galerades d'un llibre que va sortir la setmana passada. Potser a qui no sigui del gremi li semblarà una pila de papers imponent, i si a sobre us dic que la revisaré sense cobrar ni un duro i encantada de la vida, potser em preneu una mica per boja. Però és que és un luxe (i ja és llàstima que no passi sempre) que una editorial t'enviï les galerades d'una feina perquè vegis els canvis que hi ha introduït el revisor: és com una classe particular, en què pots repassar el que un professional independent troba que has de millorar. Allò que ja deia un dia de la formació continua, tan important i tan difícil de fer.

Doncs això, que aprofitant que avui no tinc res urgent, em passaré la tarda preguntant-me per què m'han tocat aquella coma o aquell "per a", i prenent notes.

I a més, sospito que molts traductors (jo segur) de fet seríem més feliços treballant sobre paper que sobre teclat, deu ser l'encant del boli vermell!

diumenge, 4 d’abril de 2010

Etimologies de la mort


Tinc uns quants diccionaris que no utilitzo gaire; es poden reconèixer perquè els lloms estan més nets i les pàgines més enganxades entre elles (o només m'ho sembla?). Un d'aquests és, malgrat el poc ús, un dels orgulls de la meva biblioteca: el diccionari etimològic de Coromines, que tinc complet i llampant a una distància de l'escriptori que delata que no me'l miro prou... Entre altres coses perquè, si començo, m'animo i ja no paro. Avui m'he topat per casualitat amb la paraula basca ezku, que vol dir mà, i he recordat que d'aquí ve esquerra, he volgut consultar com era això ben bé, i apa, deixa de treballar i passa una bona estona entretinguda Coromines amunt i avall.


Algunes coses que he descobert:

- Cementiri: La paraula cementiri prové del terme grec koimetirion que significa "dormitori". Altres paraules tètriques també tenen orígens mundans: macabre prové de l'àrab maqbarah, que significa simplement "cementiri", i la paraula sinistre prové del mot llatí sinister, que vol dir "esquerre" (significat que ha mantingut en italià). Menys conegut és que la paraula esquerra prové del basc antic ezku okerr, que vol dir "mà maldestra", de manera que no es deslliura de la càrrega negativa.

- Epitafi (del grec επιτάφιος). Epi- significa "damunt" i -tafo prové del mot grec "enterrar". Per tant, l'epitafi és literalment el que hi ha damunt d'allò que s'enterra, i a poc a poc va passar de ser la làpida a ser el text que contenia.

- Sarcòfag. Qui estigui una mica familiaritzat amb l'etimologia sabrà que -fago és un sufix que significa "que menja" (se m'acut l'alegre exemple "necròfag"). Menys sabut és que "sarco-" prové del grec "sarx", que significa "carn", de manera que σαρκοφάγος vol dir “devorador de carn”. Antigament s’utilitzava per referir-se a un tipus de pedra calcària, la lapis sarcophagus, que es creia que consumia la carn (en realitat els cadàvers s'hi descomponien perquè la pedra era porosa).

divendres, 2 d’abril de 2010

Model de llengua (I)

Un dels problemes grossos de les traduccions al català és el model de llengua. Ja en vaig parlar un dia, encara que tangencialment, perquè en aquella ocasió em vaig dedicar més a filosofar (i no aclarir gaire res) sobre quanta llibertat es pot permetre un traductor. Però si prenc un altre cop el meu mantra (els pilars d'una bona traducció: genuïnitat, espontaneïtat, correcció i contingut), em trobo que tres dels quatre remeten, justament, al model de llengua. I, per tant, que el model de llengua té molt de pes en el resultat d'una traducció i, de retruc, en el procés traductor.

En català no és tan fàcil com sembla combinar aquests elements. Sovint, la llengua passada pel sedàs de la correcció no sona espontània, mentre que si ens decantem per donar preferència a l'espontaneïtat sense destriar les interferències, ens trobem amb una llengua poc genuïna. El model de llengua que triem és l'equilibri entre aquests tres punts.

Hi ha hagut diversos intents de sistematitzar-ho; per no allargar-me massa, només n'esmentaré dos. Un, pel seu pes: el model de llengua de la corporació catalana de ràdio i televisió (és a dir, el de TV3). L'altre, perquè és el proper llibre que tinc per llegir: Això del català, d'Albert Pla i Nualart. Pel que n'he sentit, potser no estaré d'acord en algunes propostes sobre prioritzar el "dialecte amb més pes social, econòmic i demogràfic", però els seus articles de l'AVUI sovint van carregats de raó, així que llegiré amb molt d'interès i prenent apunts.

Jo bec d'aquí i d'allà, però sobretot dels escriptors que més m'agraden. Un, Jesús Moncada, no el puc prendre de model: té una llengua massa marcada per a mi, que sóc d'un àmbit lingüístic diferent del seu. Per tant, en moltes coses em deixo guiar per en Joan Sales. [Continuarà]

dimecres, 31 de març de 2010

El conte de la lletera

El meu pare diu que no es guanyen diners treballant, sinó fent factures.

De fet, suposo que podríem filar més prim i dir que de fet no guanyes diners fins que te les paguen, però aleshores la frase perd tota la gràcia i corres el risc d'enfilar-te per les branques del tema dels morosos i els caradura, que per a l'autònom és com aquell arbre que se li menjava els estels al Charlie Brown.

Però tornem a les factures. Resulta que fa un parell de setmanes vaig enllestir una feina grossa i avui que s'acaba el mes he enviat una factura tota grassoneta al client. I com la lletera del conte, m'he sentit rica i en lloc d'esperar a cobrar, m'he ficat a la meva xarcuteria prohibitiva (tots els amants dels embotits en tenim una) i m'he comprat una safateta de pernil salat de gla fent veure que no veia el preu (que no us diré per vergonya). I me l'he menjat tan feliç per sopar, amb un bon pa amb tomàquet, com si no sabés que aquests diners, en realitat, potser no els cobraré fins a principis d'estiu, i fingint que no sé com s'acaba el conte de la lletera.

dimarts, 23 de març de 2010

La internacionalització del gremi

El director general d'Esade, Carlos Losada, va fer una xerrada davant dels mitjans de comunicació i va dir això:
Cuando un directivo o empresario comenta que la crisis le afecta pero está saliendo adelante, no hay duda: una parte importante de su negocio lo tiene en el exterior. En cambio, si el directivo o empresario asegura que el desastre es total, no es difícil adivinar que tiene todos los huevos metidos en la misma cesta, esto es, en el mercado nacional. El éxito y la permanencia de las empresas pasa por su internacionalización.

L'APTIC, l'associació de traductors de Catalunya, ha fet una enquesta de tarifes entre els seus membres (que es publicarà a l'abril) i sospito que els resultats confirmaran aquesta teoria. Una de les preguntes que es plantejaven era quina part dels beneficis provenen de l'estanger; caldrà veure quin percentatge dels enquestats té els deures fets en qüestió d'internacionalització. Hauria de ser alt, tenint en compte que gairebé el 100% de la feina es fa de manera telemàtica... O no som un sector tan globalitzat com sembla? Continua pesant molt més el mercat local, encara que a l'hora de la veritat només tractem per e-mail amb el client?

divendres, 19 de març de 2010

Ho tinc a la punta de la llengua!


És emprenyador per a tothom però, si a sobre t'hi guanyes la vida, resulta encara més frustrant: em referèixo a aquella sensació de "ho tinc a la punta de la llengua", que saps que hi ha una paraula perfecta que defineix exactament allò que tens al cap, però no hi ha manera que surti.

Per ajudar a solucionar aquests impassos hi ha una eina, els diccionaris d'idees afins. Bàsicament, hi busques una paraula i en lloc de donar-te'n sinònims o una definició, et dóna grups de paraules que hi estan relacionades d'alguna manera. Aquests diccionaris no són nous, però jo he descobert just avui (potser tard) que n'hi ha (almenys) un de bo i gratuït a internet: el diccionari d'idees afins - generador d'idees d'aquesta pàgina argentina.

Així que la mar de feliç l'he afegit a preferits i he continuat la feina, amb la sensació que s'acabava d'alleugerir una mica.

dimecres, 17 de març de 2010

Casualitats

Porto una temporada amb molts projectes sobre la segona guerra mundial. La majoria han coincidit per pura casualitat. Vaig començar jo mateixa l'estiu passat, comprant-me un llibre sobre Estalingrad en una ràtzia a la FNAC.

Curiosament, mentre me'l llegia (un magnífic recull de testimonis de primera mà, cartes, articles de diaris d'època, corresponsals de guerra, documents interns dels exèrcits, inventaris...) em van encarregar la traducció d'una novel·la sobre un noi flamenc que s'allista voluntari amb l'exèrcit alemany i l'envien al front rus.

Després vaig fer la traducció de les parts en anglès del llibre d'en Joan sobre les relacions entre Espanya i els Estats Units durant la guerra civil i la segona guerra mundial. Un assaig carregat d'informació i de dades.

I finalment, un projecte entranyable: la traducció del cinquè lliurament del joc Silent Hunter, que potser és la franquícia més important del mercat en simulació de submarins. El joc encara no ha sortit, però ja podem anar fent boca. Jo no sóc gaire de simuladors però us asseguro que, en tot cas, és un luxe per als amants de la història bèl·lica: mai no m'havia passat per les mans cap joc tan ben documentat en tots els aspectes històrics.

Imatge de Silent Hunter V

Ja podria seguir una mica més aquesta sèrie de casualitats temàtiques: de tant fer recerca he acabat amb una pila de llibres nous (i atlas històrics, visca!) sobre el tema i un interès renovat. Servirà també perquè llegeixi per fi Els enfonsats i els salvats de Primo Levi, pendent des de fa 10 anys (i us prometo que no exagero).

dimarts, 16 de març de 2010

Passejant per una llibreria


Buscava per Amsterdam la novel·la que ha escrit una amiga d'un amic (i que li han publicat, cosa que depèn de com té més mèrit que haver-la escrit), i resulta que la primera edició està esgotada, la qual cosa m'obliga a reconduir el tema d'aquesta entrada: veient que no podria parlar de la novel·la de la Hanna, he cedit a l'orgull i m'he dedicat a fer fotografies dels llibres que han passat per les meves mans que he vist a la llibreria. N'he trobat tres, un dels quals és el que estic traduint ara. Vint-i-quatre edicions a Holanda, i gairebé un any després de la primera continua al top 10.

diumenge, 14 de març de 2010

La setmana del llibre

Enganxo per pura casualitat la 75ª setmana del llibre a Holanda, que consisteix en què quan compres un llibre, sigui quin sigui (en el meu cas, XYZ Amsterdam, que sembla una guia molt completa de la història de la ciutat), te'n regalen un altre, que enguany és Duel, de Joost Zwagerman.

I com que qui ho patrocina és la companyia ferroviària NS, avui viatjaves gratis en tren si duies el llibre. Jo l'he aprofitat per fer el viatge d'Amsterdam a Eindhoven, a veure ma germana que hi està d'erasmus, en un vagó ple de gent que llegia en silenci el mateix llibre finet de tapa blava i lletra atapeïda.

dilluns, 8 de març de 2010

Pics de feina

Tots els autònoms sabem que en algun lloc del món s'alça una muntanya impertorbable que defensa l'entrada a una cova fosca i tenebrosa, i que a les profunditats d'aquesta cova fosca, allà on sembla que el fred de la pedra està a punt de deixar pas a un magma roent, hi ha una sala de reunions climatitzada, amb pòsters motivadors, calendaris i pissarres blanques a les parets, i una cafetera Nespresso en un bufet amb gotets i culleretes de plàstic, i potser galetes envasades individualment.

I sabem que en aquesta sala és on tots els clients es reuneixen en secret per posar-se d'acord sobre quin dia t'escriuran tots alhora i amb presses, amb projectes als quals no pots dir que no, per enterrar-te un parell de setmanes dins de casa, i més concretament en el metre quadrat de davant de l'ordinador, tant si neva com si fa sol (aquí aquest matí hem tingut totes dues coses).

Aquesta vegada han fallat, i després de deu dies de resistència ferotge, encara estic viva. Però si tenen planejat el pròxim atac per a gaire aviat, potser em rendiré. Buf.


diumenge, 21 de febrer de 2010

Empresa solidària


Fa uns mesos que em plantejo que, en lloc de fer donacions sobtades quan hi ha desastres com el terratrèmol d'Haití o el tsunami, o quan mor algú com ara Vicenç Ferrer (és a dir, quan els mitjans de comunicació posen de relleu una causa), seria millor destinar un percentatge fix dels beneficis o de la facturació de la nostra "empreseta" (a casa som dos autònoms). L'objectiu és ser solidaris d'una manera més organitzada que encara hem de definir.

Ja hem parlat que quan sistematitzem les ajudes, distribuirem l'import entre diverses organitzacions i ONGs de manera que els diners serveixin per a diversos fins. Però avui he vist gràfic d'aquí al damunt, que m'ha fet pensar que potser, a l'hora de fer el repartiment, posarem més pes als projectes en favor del medi ambient, perquè sembla que és on menys ajudes hi ha per ara.

També mirem de triar sempre les alternatives ecològiques pel que fa a paper, electricitat, consum, tinta d'impresora, bombetes, reciclatge d'aparell electrònics, etc., i tenim pendent mirar-nos amb més intenció els requisits per obtenir una etiqueta verda d'empresa ecològica (deu existir l'etiqueta per a autònoms verds? Tenint en compte que no som oficialment empresa, ho haurem d'esbrinar). Encara no tenim clar com s'ha de fer, però sí que ho volem fer; espero tenir notícies sobre això en els propers mesos.

dissabte, 13 de febrer de 2010

Carboners

Hi ha moltes definicions de traducció i del procés traductiu (costa de creure, però a la carrera hi ha una assignatura sencera dedicada al tema). M'ha agradat aquesta de Paul Auster. Jo mai l'hauria utilitzada per a parlar de traduir Chateaubriand, però igualment m'ha agradat el símil del carbó.
Gran parte del trabajo era mecánico, y como yo era el sirviente del texto y no su creador, me exigía un esfuerzo de distinta especie del que había realizado al escribir El mundo silencioso. Traducir es un poco como echar carbón. Se recoge con la pala y se lanza al horno. Cada trozo es una palabra, y cada palada es otra frase, y si se tiene una espalda recia y suficiente energía para seguir con la tarea ocho diez horas seguidas, se podrá mantener un buen fuego. Con cerca de un millón de palabras a la vista, me sentí preparado para trabajar incansablemente el tiempo que fuese necesario, aunque el resultado fuese incendiar la casa.

De: Paul Auster y la traducción
Traducció de Benito Gómez Ibáñez (Anagrama)

dimarts, 9 de febrer de 2010

De què va aquesta feina

Una editora per a qui vaig treballar deia que la traducció havia de pesar el mateix que l'original. No vaig indagar mai en les profunditats de la frase; sé perfectament que aquesta editora considera els llibres un producte més comercial que cultural.

Però el cas és que, si no s'està traduint literatura, la definició és escaient. En una obra literària és bàsic reflectir al màxim totes les tries de vocabulari, registres, girs, etc. de l'autor. En feines del dia a dia, el que cal és donar al lector la mateixa sensació que té el lector del text original (i el mateix contingut, això per descomptat).

On és el límit? Això és el que no sap ningú. El marca el mitjà de publicació/difusió, el client, el destinatari del text, el traductor mateix... En tot cas, repeteixo el que jo faig servir com qui diu de "mantra": el text ha de sonar genuí i espontani i, a més, ser correcte i transmetre la mateixa informació que l'original. De vegades cal fer equilibris i fins i tot malabarisme, però això és la gràcia de la cosa.

Pot ser frustrant no saber on traçar la ratlla (o, més sovint, on és la ratlla que ha traçat algú altre per nosaltres), però és que no és cap ciència exacta, això. Què hi farem!

dijous, 4 de febrer de 2010

La primera passada

Quan començo a traduir un llibre, faig una traducció-esborrany molt ràpida: la primera passada. En aquesta fase pico tal com raja, sense buscar al diccionari, sense entretenir-me gaire a pensar si les frases queden boniques, si fan justícia a l'original.

En realitat, és més una lectura a fons que una traducció; com quan estudiava, que no sabia llegir els apunts sense tenir un bolígraf a la mà i anar prenent notes. Aquesta primera passada és el ritual iniciàtic que vol dir que tens un company nou per als propers mesos, un llibre que al final et sabràs del dret i del revés i serà una mica més teu que quan te'l vas llegir per primer cop.

En acabat, tinc una idea força clara de la feina que suposarà la traducció, i començo la segona passada, molt més lenta, en què treballo amb diccionaris però encara no m'aturo gaire estona als problemes. I als nusos, no m'hi dedico fins a la tercera passada. I així anar fent, anar desgranant, deslligant el text, i tornant-lo a enfilar i a lligar. Una passada rere l'altra, com en un teler a càmera lenta.

divendres, 29 de gener de 2010

Propaganda del gremi

Es veu que encara que el món està molt globalitzat, en el camp lingüístic encara queda camí per recórrer (per sort per a qui s'hi dedica, com jo).

Un estudi de Forrester Research ha determinat que:
  • Hi ha 3 vegades més possibilitats que un internauta compri un producte si la pàgina web que el ven se li dirigeix en la seva llengua.
  • Els costos d'atenció al client es redueixen si les instruccions de l'aparell estan en la llengua de l'usuari, de manera que es compensa ràpidament el preu de la traducció.
  • Els usuaris passen el doble de temps en pàgines web amb contingut en la seva llengua materna (comparant amb pàgines web amb contingut en altres llengües que coneixen).

dimecres, 27 de gener de 2010

La dieta del traductor

No només de poesia i diccionaris viu el traductor: també ens alimentem amb alguna lloança escadussera, copets (sovint virtuals) a l'esquena, cafè i autobombo.

I per això avui penjo aquest vídeo d'un joc de taula en el qual he treballat: Castle Garden. Un taulell allargat en el qual dos jugadors comencen en la mateixa situació, com als escacs: 100% estratègia! És prometedor, però les normes demanen dedicar-hi una estona.



D'altra banda, ja he vist el joc en si i tant les peces com el taulell i la capsa són de bona qualitat, cosa que s'agraeix en aquesta època en què tants jocs de taula es passen a la cultura del plàstic barat i els materials de nyigui-nyogui. Espero poder-lo provar ben aviat! Si tot va bé, el tindré a les meves àvides manetes d'aquí a tres dies exactament.

diumenge, 24 de gener de 2010

Petits descobriments que t'alegren el dia

Tantes hores com em passo davant de l'ordinador, però l'internet no te l'acabes i en qualsevol moment pots trobar que has fet un petit descobriment útil. Avui, buscant una altra cosa, he ensopegat amb uns vídeos divulgatius que va emetre TV3 l'estiu passat.

La sèrie es diu "Tinc un dubte" i està formada per 40 capítols breus (minut i mig) dedicats a diferents aspectes pràctics del català. Es basen en un llibre de Rudolf Ortega que he regalat un parell de cops. Val la pena mirar-se'n uns quants! Els trobareu a la web de TV3 o a youtube.

divendres, 15 de gener de 2010

De vegades l'encertes

L'àvia és velleta i, com se sol dir, "es distreu"; però si llegeix alguna cosa meva on hi sobra una coma o hi ha un gir que li sona a calc, no me'n passa ni una. Avui hi he parlat; es veu que he tingut èxit amb el llibre que vaig regalar-li per Nadal, "Rodamots"; en podeu veure la ressenya aquí.

La veritat és que, tot i que fa un parell d'anys que rebo un missatge diari (de dilluns a divendres) de "Cada dia un mot", tenir-ho a les mans en forma de llibre és una altra cosa. No sóc una nostàlgica del llibre polsegós que fa olor de vell, tot i que d'una manera o altra tinc les prestatgeries sempre plenes; però sí que trobo que fa més goig un volum que pots dur a la bossa i tocar amb els dits que no pas els 686 missatges a la carpeta de Rodamots del gestor de correu.

Això sí, els missatges de Rodamots me'ls llegeixo cada dia. En la distribució d'hores davant de l'ordinador, són cinc minutets que dedico, un dia rere l'altre, a la formació contínua que tan important és i que tant costa de fer perquè requereix temps (i de vegades, diners) que no sempre tenim disponibles. Ho recomano a tothom.

dilluns, 11 de gener de 2010

Els esquimals i els noms de la neu


Aquests dies de nevades m'han recordat el mite lingüístic que diu que els esquimals tenen vint paraules per dir neu. Segons sembla, tot va començar amb un treball de l'antropòleg Franz Boas, que a la introducció a The Handbook of North American Indians (1911) esmentava que els inuit tenien quatre paraules per a designar la neu, mentre que la llengua anglesa només en tenia una. Aquestes quatre paraules descrivien la neu que cau, la neu de terra, la neu que sura a l'aire, i les tempestes de neu.

D'estudi en estudi, i sobretot de boca a boca, el nombre de paraules que els esquimals presumptament utilitzen ha anat creixent. Però a l'hora de la veritat, sembla que no passa d'aquestes quatre, almenys en inuktikut, el dialecte inuit de l'Àrtic canadenc (el més parlat).

Les llengües inuit tenen la característica de ser polisintètiques, que vol dir que els mots d'un sintagma no van coordinats entre ells sinó que s'aglutinen formant una sola paraula. És a dir, que en lloc de "neu tova" dirien "neutova", cosa que pot passar per una paraula diferent per a designar un tipus de neu en concret. I així es crea el mite.

Segurament els inuit són més precisos a l'hora de definir les diverses presentacions de la neu, tal com els navegants utilitzen diversos mots per referir-se a l'estat de la mar, però això no vol dir que tinguin vint paraules per dir onada.


Més detalls aquí.

dilluns, 4 de gener de 2010

La lexicògrafa amateur

Si s'està subscrit a un parell de llistes de correu dedicades a traducció i llengua, és normal trobar-se de tant en tant un missatge sobre les novetats del Termcat. Avui, per exemple, un que remetia a aquest article.

El Termcat és una entitat que m'és simpàtica, perquè fa diccionaris, i dins meu sempre hi ha hagut una petita lexicògrafa amateur (i una mica platònica, perquè encara que ho vaig intentar, de moment encara no he fet cap diccionari). I això que l'assignatura de terminologia de la carrera no em va fer ni fred ni calor, o més aviat fred que calor, però ja en parlarem un altre dia.

M'he mirat els 250 termes nous acceptats pel Termcat l'any 2009; la majoria, del món dels videojocs. Però segurament els més útils són els de la gastronomia: brownie (mm), mojito (mmm), coulant (mmmmmmm). I el que més m'ha agradat, perquè trobo que sona bé i a més utilitza les estratègies pròpies de la llengua, és "passallibres", és a dir, "la pràctica consistent a deixar un llibre en un lloc públic i a comunicar-ho en un web específic perquè algú pugui trobar-lo, llegir-lo i tornar-lo a deixar accessible, de manera que un nou lector pugui reiniciar el procés", o la persona que ho fa.

Potser és una paraula que arriba un pèl tard, però "bookcrossing" tampoc no és un terme gaire estès, o sigui que qui sap, potser la cosa tindrà èxit. Com a mínim no arriba tan tard (ni amb tan poc encert) com "casset de butxaca" i "CD de butxaca" que l'any 2000 havien de substituir walkman i discman, que ja feia molts anys que corrien.