"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Tarifes mínimes

El tema de les tarifes deu ser el més recurrent a les llistes de traductors (cosa que està directament relacionada amb l'opacitat contundent amb què se sol tractar el tema, de manera que no es resolen els dubtes i cal tornar a treure el tema al cap de quatre dies). Després d'haver participat a la confecció d'una enquesta de tarifes i d'haver llegit discussions d'aquest tema en un munt de llistes diferents, he vist que un dels punts en què hi ha més disparitat és en el de les tarifes mínimes.


Ara no us penseu que tinc la solució absoluta, però us explicaré el sistema que faig servir jo: aplico una tarifa mínima que és l'equivalent a traduir 200 paraules, però no l'aplico per projecte sinó per factura. D'aquesta manera, els clients que envien dues frases de tant en tant però normalment tenen textos més llargs no se senten timats, mentre que si un client es despenja de cop un dia amb vint-i-tres paraules i després no sé res d'ell en un parell de setmanes, li cobro un preu que em compensa l'esforç d'obrir un projecte a la base de dades, interrompre altra feina, facturar, fer el seguiment del pagament... En general tothom ho accepta, no penalitzo els clients més habituals i fins i tot m'ha servir per fidelitzar algun client nou.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Els traductors abans d'Internet


Aquests dies que visc amb la incomoditat de talls constants de la línia d'ADSL i he hagut de treballar amb una connexió precària he pensat força en com devia ser la feina dels traductors fa vint o trenta anys. Per a la meva vida laboral diària Internet és absolutament indispensable: és l'única eina de contacte amb els clients, l'única via d'entrada i sortida de feina, l'únic mitjà pel qual envio factures, i sobretot és un diccionari molt i molt més gros que els que tinc de paper (que també utilitzo, però no per a les mateixes coses). I si per a mi és tan indispensable, com era, tot plegat, abans?

Una traductora francesa poc menys que venerable em va explicar una vegada que acostumava a anar a l'agència a recollir les traduccions en persona (si no, hi enviava el marit). Per posar-se a treballar es preparava una pila de fulls en blanc, llapis i una maquineta (jo somiava ser una escriptora així quan era petita). Després de fer un esborrany a mà, ho escrivia amb una màquina d'escriure. Em va encantar el detall que de vegades posava una tovallola sota la màquina d'escriure per no molestar els veïns de baix si s'havia de quedar a treballar de nit. Com que no era gaire bona mecanògrafa, en acabat donava les traduccions a una noia que les passava a net. A més, anava molt a la biblioteca a consultar llibres que hi havia allà. Tot plegat em fa pensar que s'hi passava molt i molt de temps; les coses devien anar amb menys pressa, i no només perquè el correu fos més lent.

No hi voldria tornar per res del món, però no sé què seria pitjor, si no tenir internet, o haver de picar en una màquina d'escriure d'aquelles! Tan dures com eren les tecles! (A casa en teníem una quan jo era petita... i pfff).

divendres, 17 de desembre de 2010

Desacomplexem-nos

Si ens hagués passat aquí (o si els hagués passat a Madrid o a París) el que acaba de passar als Països Baixos, segurament hi hauria hagut un petit escàndol. Però a Holanda i Bèlgica, tan tranquils. Resulta que abans d'ahir van celebrar l'edició anual de "El gran dictat", en què un munt d'espectadors anònims i famosos se sotmeten a un dictat de 302 paraules, algunes de rebuscadetes, és clar, però 302 paraules no són gaires. I resulta que el guanyador d'enguany va fer 9 faltes! I la mitjana van ser de 32 faltes! Això vol dir una falta cada deu paraules, que ja us dic que no eren les més fàcils, però ei, eren totes paraules "normals", res de paraules que no se sap què volen dir.

Si això ho trobéssim en una classe d'ESO l'endemà sortiria als diaris. Però com que passa en un país desacomplexat amb estat propi i amb una llengua sense problemes, tot són copets a l'espatlla i fins i tot una certa glòria, perquè és el primer cop en una pila d'anys que guanya un holandès i no un flamenc.