"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dijous, 28 d’abril de 2011

Excuses de mal pagador



Es parla molt que els traductors són ponts entre cultures, que no han de traduir el text sinó el sentit, i que això està lligat a moltes coses, de manera que cal conèixer tan bé la llengua com el país d'origen d'un text. La veritat és que això és una idea una mica utòpica, i que molts textos requereixen coneixements sobre la matèria i no tant sobre la cultura que hi ha darrere de la llengua d'origen. Desmitifiquem la idea del traductor: si el text tracta d'energia eòlica, de tipus de ceràmica, de telers o de cesàries, sovint és més important saber del tema que haver viscut al país de l'altra llengua. 

Però altres  vegades la llengua està tan lligada a un territori que traduir un text et fa sentir realment com el pont entre cultures que et van vendre a la facultat. Ara estic traduint una història d'un adolescent que pràcticament podria viure en qualsevol lloc, però que com que va a l'escola en bicicleta i no compra la marihuana a cap camell, sinó legalment al cafè de la cantonada, viu a Holanda. I m'he trobat amb una expressió que sempre m'ha fet molta gràcia: un dia que arriba tard perquè sí, dóna l'excusa que "s'ha trobat el pont obert". 

Es podria traduir literalment (és una mentida, però podria ser veritat, perquè els ponts dels canals s'obren per deixar passar els vaixells, i això sempre provoca cues i si vas just de temps, et pot fer anar tard), però es perd la connotació d'excusa barata, segurament falsa, que té l'original. Perquè els ponts de vegades s'obren i es tanquen molt ràpid, i d'altres triguen més, i no tenen horari fix, de manera que és una excusa que mai no pots demostrar, però que tampoc ningú no et pot rebatre. I en la traducció literal, tot això es perd.

Estic pensant si dir "va donar una excusa de mal pagador", i prou, o esplaiar-me d'alguna altra manera perquè s'entengui bé. És emocionant, trobar-se una frase així en un text. Pensar-hi tot un dia i no haver-se decidit. Tenir temptacions d'atapeir el peu de la pàgina amb notes sobre Holanda (impossible!). Deixar la frase per a la tercera passada. És per (i per a) aquests moments, per frustrants que siguin, que em vaig fer traductora.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Els camps de flors d'Holanda


Durant un parell de setmanes a l'any, normalment al mes d'abril, el nord de Zuid-Holland i el sud de Noord-Holland (una petita zona de camps de conreu entre Amsterdam i l'Haia) s'omple de colors. És una de les imatges més famoses del país, tot i que com que dura tan poc, i de fet és en una zona tan petita, pràcticament cal venir expressament per veure-ho. L'atracció d'aquests prats de coloraines fa venir milers de persones, que omplen de bicicletes els petits camins que ressegueixen els canals.

No tothom sap, però, que aquestes flors tan famoses són, de fet, un subproducte, una mena d'efecte secundari: com que ja s'han obert, no es poden vendre (les flors que s'utilitzen per fer rams i decorar s'han de collir encara tancades). El que es cultiva i comercialitza és el bulb, no la flor. Cada bulb produeix una flor, però un cop ha florit, es divideix i tens uns quants bulbs per a l'any que ve. Un bulb que ha florit es converteix en una mena d'all, per entendre'ns, i de cada dent en surt una flor l'any següent. Així que, per vendre com més bulbs millor, has d'haver fet florir el bulb una vegada.

Per tant, com que la flor no interessa als pagesos, pots protagonitzar autèntiques escenes de "La casa de la pradera" deixant la bicicleta a la vora del canal, endinsant-te entre les fileres de tulipes i collint les que més t'agradin per fer-te el teu propi ram. Al capdavall, més val un ram al menjador que deixar-les allà fins que passin els pagesos amb segadores enormes i les tallin totes, no?

dijous, 7 d’abril de 2011

Males companyies

M'ho he buscat jo tota sola i per tant no acuso ningú, però aquí em teniu: embarassada i fent la traducció de Het Snoepprinsesje (títol provisional: La princesa dels dolços), un conte infantil de Gertie Jaquet que m'està fent passar el dia entre llibres de receptes de pastissos, botigudes de llaminadures, pàgines dedicades a les galetes, wikipedia i el Termcat. I això què vol dir: la boca feta aigua i una gana de por a totes hores!


Sembla mentida que la gastronomia sigui tan diferent de país a país, i que costi tant trobar equivalències als noms de les llaminadures i els dolços. Qui hagi estat a Bèlgica i hagi vist aquelles espectaculars botigues de galetes i xocolates ja es pot imaginar si n'hi ha, de noms diferents. La temptació seria buscar equivalències de sentit, és a dir, substituir un tipus de dolç per un altre que els nens catalans coneguin, encara que no sigui ben bé idèntic, i quedar-me tan tranquil·la. Lamentablement, aquí això és inviable: com que el llibre és un àlbum il·lustrat i constantment veiem la princeseta fent el llèpol pel palau, no s'hi valen dreceres i cal fer recerca... fins que arribi l'hora de berenar, és clar.