"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

La inspiració


Quan feia COU, a classe de literatura catalana, el professor va il·lustrar el xoc entre modernisme i noucentisme amb dos textos sobre la inspiració. Un era de Carner i l'altre d'algun modernista o renaixentista, no me'n recordo; potser Joan Maragall (ho podria buscar perquè sóc de les que mai no llença -ni es torna a mirar- els apunts). El cas és, com es podria esperar, que Carner deia que calia posar-se a treballar cada dia a la mateixa hora (segurament ben aviat al dematí; no sé per què però no m'imagino els noucentistes fent feina de matinada), esforçar-se molt i suar tinta, en la línia de "la inspiració t'ha de trobar treballant". I en canvi, l'altre escriptor era tot ell més místic, que si visita de les muses i tot plegat.

Pel que fa a la inspiració, sóc del grup noucentista: mai de la vida no he tingut una idea brillant amb un porro a la mà, mirant un paisatge solitari ni escoltant les gotes de pluja. A mi la inspiració només em troba quan m'hi poso. Però tinc la desgràcia que, per personalitat, estaria molt millor al grup dels modernistes, llevant-me a l'hora de dinar, observant estrelles fins a la matinada, posant-me a escriure només després de la posta del sol quan ja anés per la segona copa de vi. La combinació, ja es veu, no funciona.  

Aquesta aliança mesquina entre la falta de disciplina i l'absència d'inspiració espontània és el que m'ha impedit acabar l'últim conte que vaig començar escriure, que justament tractava sobre una fada de la inspiració que es jubila. I això mateix m'ha fet tenir el blog tan deixat. Quan m'hi poso, em surten els temes. Però ai, cal que m'hi posi. I posar-me davant de la pantalla blanca sense tema, em costa tanta força de voluntat, que els dies em passen sense voler.