"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Animalons


El neerlandès és una llengua amb mala premsa; la majoria de gent troba que sona lleig, amb tantes /kh/, els holandesos mateixos no volen enviar mai una cançó en el seu idioma a Eurovisió i es decanten any rere any per l'anglès (i no perquè els doni bon resultat, que sempre els eliminen a la primera ronda). Però a mi és una llengua que m'agrada i que trobo que té moltes coses que fan gràcia. Una de les coses que dóna més joc és que, com la majoria de llengües germàniques, és aglutinant i és bastant flexible a l'hora d'ajuntar paraules per crear-ne de noves. Avui passejant pel zoo d'Amsterdam he trobat uns quants noms d'animals que en donen fe. 
Aviam si els endevineu:

1 - naaktslaak (cargol despullat)
2 - vogelbekdier (animal amb boca d'ocell)
3 - nijlpaard (cavall del Nil)
4 - boszanger (cantant del bosc)
5 - bloedzuiger (xuclasang)
6 - neushoorn (nas de banya)
7 - spookdier (animal fantasma)
8 - zeehond (gos de mar)
9 - zeekoe (vaca de mar)
10 - vinvis (peix amb aleta)

Solució: 1. llimac, 2. ornitorrinc, 3. hipopòtam, 4. rossinyol, 5. sangonera, 6. rinoceront, 7. tarser [el de la foto], 8. foca, 9 manatí, 10. rorqual
Cal dir que en alguns casos el nom en català també és descriptiu (pit-roig, ós rentador, peresós, ornitorrinc, hipopòtam...).

dimecres, 17 d’octubre del 2012

La inspiració


Quan feia COU, a classe de literatura catalana, el professor va il·lustrar el xoc entre modernisme i noucentisme amb dos textos sobre la inspiració. Un era de Carner i l'altre d'algun modernista o renaixentista, no me'n recordo; potser Joan Maragall (ho podria buscar perquè sóc de les que mai no llença -ni es torna a mirar- els apunts). El cas és, com es podria esperar, que Carner deia que calia posar-se a treballar cada dia a la mateixa hora (segurament ben aviat al dematí; no sé per què però no m'imagino els noucentistes fent feina de matinada), esforçar-se molt i suar tinta, en la línia de "la inspiració t'ha de trobar treballant". I en canvi, l'altre escriptor era tot ell més místic, que si visita de les muses i tot plegat.

Pel que fa a la inspiració, sóc del grup noucentista: mai de la vida no he tingut una idea brillant amb un porro a la mà, mirant un paisatge solitari ni escoltant les gotes de pluja. A mi la inspiració només em troba quan m'hi poso. Però tinc la desgràcia que, per personalitat, estaria molt millor al grup dels modernistes, llevant-me a l'hora de dinar, observant estrelles fins a la matinada, posant-me a escriure només després de la posta del sol quan ja anés per la segona copa de vi. La combinació, ja es veu, no funciona.  

Aquesta aliança mesquina entre la falta de disciplina i l'absència d'inspiració espontània és el que m'ha impedit acabar l'últim conte que vaig començar escriure, que justament tractava sobre una fada de la inspiració que es jubila. I això mateix m'ha fet tenir el blog tan deixat. Quan m'hi poso, em surten els temes. Però ai, cal que m'hi posi. I posar-me davant de la pantalla blanca sense tema, em costa tanta força de voluntat, que els dies em passen sense voler.


divendres, 15 de juny del 2012

Breu comentari sobre els llibres electrònics

Després de llegir una magnífica entrada sobre els llibres electrònics en aquest blog d'un traductor de turc, he redactat un comentari sobre el que en penso jo. El tradueixo aquí sota, encara que és una mica ridícul (o pedant) citar-se a si mateix, el cas és que feia dies que volia escriure sobre aquest tema, ja que sembla que és molt actual (i que preocupa molt les editorials).


La sensació que tinc és que l'adveniment (o la generalització) del llibre electrònic servirà per separar els veritables lectors (que actualment no tenen diners ni espai per a la versió en paper de tots els llibres que volen llegir) dels que compren els llibres perquè són bonics (és a dir, per a decorar, o perquè fan bona olor, i tenen tacte de paper, i etc.) i potser els llegeixen, i dels que en compren per a regalar-los (que potser són els que a l'hora de la veritat salvaran la indústria editorial). Suposo que la majoria de lectors-compradors de llibres tenim un què de cada tipus, però sospito que el grup dels que llegeixen molt i només en paper aniran envellint sense relleu generacional. A títol personal, no tinc lector de llibres electrònics però tampoc el descarto. Si alguna editorial em permet triar si vull rebre els exemplars que em corresponen de les meves traduccions en paper o format electrònic, sempre dic que en paper. Encara que no els hagi d'obrir mai més. És que així es regalen millor a tietes, àvies i mares de traductora, i queden més bonics a la prestatgeria que ensenyo a les visites.

dimarts, 5 de juny del 2012

Política, llengua, publicitat

Avui he descobert gràcies a la llista de correu Zèfir que McDonald's ha fet una campanya publicitària que ha ferit algunes sensibilitats:



No cal repetir aquí els comentaris de tots colors que es fan en altres bandes. El que potser podem explicar que McDonald's no té cap objectiu polític amb aquesta petita diferència, sinó purament comercial. No cal buscar altres lectures. Si l'empresa pensés que vendria més amb un altre text, el canviaria. I si no han decidit traduir dient "A Espanya, tornar..." ha estat per por a l'ambigüitat dels lectors que potser no se sentirien identificats de seguida. Els motius d'aquesta no identificació serien, en essència, polítics, és clar, però això per a McDonald's no té importància. L'objectiu d'aquesta localització (que és com s'anomenen les traduccions amb elements d'adaptació al públic) és que els lectors sentin que la frase va dirigida a ells, i una traducció literal podria haver fallat en aquest objectiu. La publicitat privada és per vendre, no per fer política. McDonald's ho sap i van donar la raó al seu traductor al català, que jo crec que aquí va encertar-la.

dimecres, 2 de maig del 2012

En sèriu, ni un repasset?

Ja se sap, no hi ha diners i el govern dels millors estalvia on pot. Això toca molts sectors, i un dels afectats deu ser també el dels traductors que treballen per a la Generalitat. Es veu, segons publica l'ARA, que han decidit que estalviarien diners en la web de la Generalitat traduint-la amb el Google Translate. Tenen el seu dret (econòmic, que no ètic) d'estalviar allà on els sembli menys essencial gastar diners, però un corrector no és pas tan car i un repasset a l'edició anglesa els hauria estalviat un parell de pífies monumentals. 

Començant per una norma bàsica dels traductors automàtics: repassar els noms propis! 

Captura de pantalla de la web del Govern traduïda a l'anglès. Converteix "president Mas" en "More President"
El president Mas, més president encara en anglès

No és l'únic, us convido a veure les creatives traduccions de noms com Josep Lluís Cleries i Gonzàlez o Josep Maria Pelegrí.

Afegitó del mateix dia a la tarda:
Sembla que han tret les opcions de veure la pàgina en anglès i castellà (no m'estranya). Però ara que hi penso, no entenc com ha passat. "Mas" en català no és "more", però és que en castellà tampoc, perquè si de cas seria "But". Com deu haver anat això? Perquè un traductor automàtic bé deu distingir más i mas... Alguna idea?

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi

Sant Jordi, el drac i llibres

Abans d'anar-me'n a fer un tomb per les paradetes de llibres aviam què trobo (enguany no busco res en concret, però si veig "Fronts oberts" de Pau Vidal, me'l compraré), una breu entrada per desitjar-vos bon dia de sant Jordi. Aquest cap de setmana no he tingut temps d'escriure als meus blogs perquè he tingut una agenda de ministre, però la setmana passada em van convidar a fer una ressenya d'un llibre "meu" (és a dir, que traduït per mi, però és que els sento una mica meus, també) al blog de la Nani, un magnífic blog dedicat a la cuina, cosa que va ser un plaer. Aquí la teniu per si algú s'anima a fer-hi un passeig abans d'anar a la Rambla: ressenya d'El perfeccionista a la cuina.

Afegitó: aprofito per explicar que el "sant" o "santa" que precedeix els noms dels sants s'escriu amb majúscula en castellà però amb minúscula en català. De manera que cal desitjar "bona diada de sant Jordi", sense majúscules innecessàries. Ja sabeu una cosa més!

dijous, 19 d’abril del 2012

L'etimologia dels països d'Amèrica del Sud

Conquistadors a punt de començar a posar noms a tort i a dret

Fa molt de temps que no publico entrades d'etimologia, i avui n'he llegit per casualitat una que m'ha fet gràcia en un blog que segueixo i que està dedicat a aquest tema, i he pensat que ho compartiria per aquí. Sempre m'ha semblat interessant veure com i per què els conquistadors i els exploradors posaven nom a les terres que anaven trobant, i comparar aquests noms nous amb els dels pobles que ja hi vivien. Això dóna per més entrades, o sigui que ja n'anirem parlant. Només una nota: recordem que tots els noms geogràfics tenen algun significat, fins i tot els que ara ja assumim com "noms propis" i prou, en vaig parlar aquest dia. Avui, en tot cas, comentarem els orígens dels noms dels països de l'Amèrica del Sud.

- Argentina: els conquistadors espanyols esperaven trobar-hi plata i, amb gran optimisme, ja li van posar el nom (derivat de la paraula antiga per plata, "argent") abans de comprovar si era cert.

- Bolívia: l'any 1825 Bolívia va haver de decidir si unir-se a Perú o fer-se independent. Quan van triar la segona opció, es van encomanar a Simón Bolívar, de qui també deriva el nom de la moneda local, el bolívar.

- Brasil: el primer europeu que hi va anar, el portuguès Álvarez Cabral, va anomenar-lo Vera Cruz, però en lloc d'aquest nom en va triomfar un altre, derivat d'un dels productes d'exportació més preuats d'aquesta nova terra: la fusta d'un arbre anomenat "palo brasil", en què brasil seria un derivat de "brasa", ja que d'aquesta fusta s'extreia un colorant vermellós que servia per fer tints.

- Xile: hi ha moltes teories, que només es posen d'acord en una cosa: que és d'origen indígena. I punt: no hi ha acord ni tan sols sobre de quina llengua indígena prové. Més informació a la viquipèdia, aquí.

- Colòmbia: quan aquest país es va independitzar, l'any 1819, hi havia la idea de crear una gran nació panamericana que no es va concretar mai, però a aquest tros li va tocar un nom que evocava aquest somni i que està inspirat en el de Cristòfor Colom.

- Equador: bastant autoexplicatiu, el nom li ve perquè es troba damunt de la línia de l'Equador.

- Guyana: ve d'una paraula indígena que significa "terra d'aigües". No trobo enlloc de quina llengua, així que ho deixo en la categoria de "sospitós"; potser tots ens ho copiemienganxem els uns dels altres i no és ni cert.

- Paraguai: és d'origen guaraní (la llengua indígena més parlada en aquest país) i és una suma de dues paraules: "gua" (riu) i "para" (varietats). A què es referien amb això, no queda clar.

- Perú: típic cas d'imprecisió geogràfica de l'època dels conquistadors. El Pirú original era una part de Panamà, però va acabar per significar qualsevol terra més al sud, i quan Pizarro va tirar avall, va anomenar "Perú" el tros de terra que va conquistar.

- Surinam: el nom de l'única colònia neerlandesa a Amèrica Llatina (a banda d'algun enclavament a Brasil i de les illes ABC: Aruba, Bonaire i Curaçao) ve de la paraula "surinen", el nom d'una tribu de llengua arawak que vivia en aquesta zona quan van arribar-hi els europeus. Ja parlarem de Surinam, Holanda i la resta de colònies caribenyes un altre dia.

- Uruguai: també d'origen guaraní, però de significat més poc clar que el del seu veí del nord. Hi veiem el mateix "gua" que vol dir riu; ens diuen que el nom podria significar "riu dels ocells pintats" i ens ho creiem.

- Veneçuela: es veu que els primers europeus que en van veure les costes van veure cases construïdes sobre l'aigua, els va recordar la ciutat de Venècia i li van posar un nom que recordés a aquesta ciutat italiana. No ho hauria pensat mai!

Per cert, que això ho faig de hobby, perquè si us interessa l'etimologia dels països del món, mai no superaré la llista de la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_country-name_etymologies.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Què faríem sense els amics?

Qui té un amic... 
Un traductor es pot especialitzar en traducció jurídica i trobar-se traduint la declaració d'un pèrit psiquiatra o una patent tècnica. O especialitzar-se en màrqueting i trobar-se amb els comunicats de premsa d'una empresa de fabricació de sondes o de fusteria especialitzada. O dedicar-se als llibres de no ficció i trobar-se un manual de fotografia molt tècnic una setmana, un llibre de xocolata la segona setmana i un llibre de la història de l'alpinisme a la tercera. De manera que, per molt que t'especialitzis, al final et trobes que has de fer una mica de tot.

I encara és més exagerat en les novel·les. Per a la darrera traducció que m'han publicat, A dalt tot està tranquil, vaig haver de recórrer moltes vegades a un amic neerlandès que és fill d'un granger de vaques per entendre els conceptes, i després a la meva àvia, que havia tingut vaques a casa, en busca de les paraules catalanes. Per al llibre que estic fent ara, sobre un piròman a Noruega, ja he hagut de demanar ajuda del meu pare per a la terminologia psiquiàtrica, a un amic advocat per a la terminologia jurídica i a una amiga flautista en el fragments amb temàtica musical (els personatges es coneixen d'una coral). Tot això, no cal ni dir-ho, a més a més dels diccionaris, els fòrums de traductors i Internet, i dels amics nadius de les llengües de sortida que tinc al Facebook i que es van trobant preguntes de tant en tant.

El dia que els traductors poguem posar dedicatòries a les novel·les, no m'hi cabran tots! O sigui que de moment, des d'aquí, moltes gràcies!

dijous, 22 de març del 2012

Qüestió de gènere, no de sexe


Darrerament es parla molt del llenguatge no discriminatori, sobretot arran d'aquest informe de la RAE que critica les guies d'estil que imposen un llenguatge pretesament no sexista que, de fet, dificulta la comunicació i és massa artificiós per aplicar sense perjudicar la normalitat. Jo penso que, com en tot, el més important és mantenir el sentit comú. El sexisme existeix i el llenguatge sexista també, i jo sóc la més combativa; però alhora tinc clar que aquest problema no se soluciona entorpint la fluïdesa de la llengua. És que barregem dues coses que no són el mateix: el gènere i el sexe.

Mirem per exemple aquesta frase, la que utilitza Bosque al seu informe:
 Los directivos acudirán a la cena con sus mujeres
Aquesta frase és clarament sexista, però no perquè no hi digui:
- Las directivas y los directivos acudirán a la cena con sus maridos y esposas
sinó perquè presuposa que els directius són tots homes.

No crec que tingui res a veure amb una frase com ara Los alumnos de la escuela perquè el context, segurament, ens indicarà que es refereix a nens i nenes. El mateix amb coses com ara Los habitantes de Europa; difícilment ningú s'imaginarà que parlem només de la meitat de la població del continent.

I és que la vida mateixa desmenteix que el llenguatge sigui sexista per si. Imagineu aquesta conversa. Si preguntem a algú si ha tingut criatures:
- Tens fills?
- Sí, una nena.
Oi que no sobta gens la conversa? Senyal que el parlant infereix que aquest masculí engloba tant nens com nenes. Fixeu-vos que el context ens permet anar més enllà del gènere (gramatical) de les paraules:
- Tens fills?
- Sí, dos nens.
Aquí tots entenem que no hi ha cap nena, oi?

I és que el llenguatge pretesament no sexista que consisteix a suprimir els plurals naturals de la llengua no es pot mantenir. Fa uns dies les mestres del meu Facebook van publicar en massa aquesta frase al seu mur:

El que li hauria de fer vergonya a ella [la consellera Rigau], és posar-se davant de les càmeres de TV3, davant de tots els pares i mares que estan a l'atur, i defensar aquestes mesures que volen desmantellar l'ensenyament públic. Les filles i fills aprenen de les seves mestres i pares què vol dir justícia social, dignitat, equitat i solidaritat.

Pam. Pares i mares, filles i fills, però llavors resulta que aprenen de les seves mestres. On és el sexisme? Què és sexista, entendre que els "fills" poden ser tant nens com nenes, o donar per fet que ser mestra és feina de dones?

I per demostrar els estralls que provoca aquest llenguatge a les noves generacions, una frase de la número 1, que té tres anys i mig i mirava una pel·lícula: Ara arriben les caçadores i els caçadors i maten la mare del Bambi. El que és greu és que a ella aquesta frase li sona natural.

dimecres, 14 de març del 2012

Unes escales al llom

A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker
En general, trobo poc temps per actualitzar el blog. Però hi ha coses que obliguen a buscar el temps, inventar-te'l si cal, per posar-te a escriure. Com ahir, per exemple, que em va arribar un llibre que em va fer molta il·lusió rebre. I no només perquè l'hagi traduït jo, que a nivell personal sempre fa una emoció diferent que quan et donen una cosa ja feta. No, aquesta vegada tinc una pila de motius:

1) És el primer llibre de la primera col·lecció d'una editorial nova.
2) El meu nom surt a la portada (als traductors ens agrada figurar, què us pensàveu).
3) El disseny de la portada és bonic, però encara ho és més la contraportada, amb els dos ruquets, i ves per on, el que m'agrada més de tot és el disseny del llom, amb unes escaletes que pugen i que el fan perfectament reconeixible a la prestatgeria.
4) I, sobretot, que la novel·la original no només em va agradar a mi, sinó que al meu amic Pieterjan, fill d'un ramader de vaques frisó, el va fer plorar.

Afegitó uns dies més tard: m'agrada aquesta ressenya del llibre.

dimarts, 7 de febrer del 2012

La cursa de les 11 ciutats

A Holanda, el primer dia que el termòmetre s'acosta a zero, ja comencen a frisar. Si es van glaçant canals i comences a poder fer passejades en patins sobre glaç natural, es comença a sentir el murmuri: "aquest any sí!". Quan fins i tot s'han tancat (és a dir, glaçat prou) alguns canals al centre de les ciutats, mig país ja no s'aguanta i les televisions s'omplen de tertulians, autoproclamats experts i amants de l'esport que opinen sobre si n'hi haurà o no. I llavors algun periodista s'endinsa cap a les terres del nord i pregunta a algun pagès si hi haurà cursa de les 11 ciutats o no. I el pagès respon, feliç de comprovar que els passerells del sud no han espavilat gens des de l'any passat, que paciència.

Aquí estem ara mateix. Un any més, però enguany amb més esperances perquè hi ha una bona onada de fred siberiana, esperant si glaça prou per celebrar la cursa de les 11 ciutats: un recorregut de 200 km per gel natural, amb tornada i sortida a Leeuwaarden, que cal recórrer en menys de 24 hores. No s'ha pogut fer des de l'any 1997, perquè hi ha d'haver un cert gruix de gel (15 cm) i hi ha un parell de punts al trajecte en que hi ha corrents que impedeixen que es glaci fàcilment. Ahir mateix, l'encarregat de comprovar-ne el gruix (el rayonhoofd, un càrrec honorífic per al qual només et pot designar l'anterior rayonhoofd) es va enfonsar en un d'aquests llocs. O sigui que de moment, paciència.

I mentrestant, imatges de postal.

dilluns, 23 de gener del 2012

Aprenent, sempre aprenent


M'avorreixen una mica els clixés, com a tothom, suposo; però cal admetre que si una frase arriba a la categoria de clixé, deu ser que alguna veritat amaga, que la repetim tantes vegades. Una és aquella que mai no dominaràs del tot una llengua, que sempre hi haurà coses noves que encara no sabies. Estic revisant un llibre que acabo de traduir, una novel·la negra, i m'ha servit per descobrir un parell de coses del català.

Primer, que cappuccino s'escriu caputxino. Sobta una mica, però suposo que és cosa d'acostumar-s'hi; al capdavall ara ja no ens crida l'atenció veure quiosc en lloc de kiosk. El que no sé és quin criteri es fa servir per adaptar l'ortografia en alguns casos (com aquests) i en altres no (whisky), però suposo que no deu ser aleatori.

Segon, la inesperada ortografia de la paraula "enxubat", que jo sempre m'havia imaginat com "anxovat", però que es veu que no devia haver vist mai escrita. La gent, doncs, no va anxovada* al metro, sinó enxubada, tot i que segons Coromines la paraula és un derivat d'"anxova" igualment. No sé com es devia produir aquesta mutació gràfica, però hi estan d'acord el DIEC, el DCVB i en Coromines, o sigui que deu ser molt poc discutible.

Tercer, un dels escassos moments que no estic d'acord amb el Termcat. La terminologia m'agrada i m'interessa (ja vaig dir un dia que hauria volgut fer diccionaris), però de vegades trobo que no l'encerten. Atacada amb el dubte de com es devia escriure (i dir!) "fotomaton", vaig a buscar-ho al Termcat i m'hi trobo que en castellà és fotomatón, en francès photomaton i en anglès photomaton, però que en català es diu... cabina de fotografia instantània. Massa llarg per al meu context, i segurament també perquè arreli. Jo, en tot cas, no ho he fet servir. Ho he canviat per "cabina fotogràfica", que veig (en aquest corpus anàrquic que és Google) que s'utilitza una mica...

dissabte, 21 de gener del 2012

Entre els traductors sembla que hi ha dos corrents, la dels que noten l'alè calent dels traductors automàtics al clatell i s'estiren els cabells pensant que es quedaran sense feina, i la dels que creuen que l'ordinador mai no entendrà els matisos infinits de la llengua. Jo no em mullo i em col·loco en una posició còmoda i expectant, la filosofia de ja-em-preocuparé-quan-arribi-el-dia.

De moment, a mi personalment el traductor automàtic no m'estalvia feina; treballo més ràpid i la traducció em queda millor si la faig tota a pèl (o amb alguna eina CAT) que si tiro de Google traductor. Però no tothom hi està d'acord.

Mentrestant, però, penjo una imatge graciosa d'una traducció del Google Traductor (que, per cert, això ja està corregit, però jo la tenia guardada i ara no l'esborraré sense penjar-la, malaguanyada).

dimecres, 11 de gener del 2012

Dossier a Presència: La feina silenciosa


El mes de gener acostuma a ser un dels que tinc més feina, no sé si és l'efecte sant Jordi o que els clients agafen l'any amb ganes. Per això fa dies que no escric res, ni per aquí ni per cap altre lloc. Però sí que he llegit una mica, i a banda d'estar a punt d'acabar-me alguns llibres de la collita estiuenca (així anem), també he llegit aquest reportatge sobre els traductors literaris que han publicat a Presència. L'he trobat força bé, bastant centrat en els traductors que es dediquen a la literatura en majúscula, tots somrient amb les seves biblioteques al darrere i els diccionaris de paper sobre la taula. Sempre m'ha agradat veure els llocs on treballen els altres, així que només amb això ja em feien contenta.

Un parell de frases que m'han agradat:

«Amb un coneixement imperfecte de l’anglès però amb un domini a fons del català es pot fer una bona traducció; al revés, no». Idea que jo sempre defenso (no tothom i està d'acord) i que aquí expressa justament un exprofessor meu, en Joan Sellent  (a qui jo per cert també cito sempre per dir que la traducció al català ha de ser "correcta, espontània i versemblant").

«Jo entendria que si pots llegir un Delibes en castellà o un Sagarra en català ho facis en la llengua original, perquè el do, el geni, està en la llengua, i en la traducció es perd molt. Ara bé, llegir un Vázquez Montalbán o un Ruiz Zafón en una llengua o en una altra no té tanta importància. De fet, la major part dels autors ho són d’argument, no de llengua». Ho diu Isabel Martí, editora de La Campana. M'ha agradat aquesta distinció entre autors d'argument i de llengua. En certa manera, és allò que dèiem de la Literatura amb majúscula o amb minúscula.

Me'n torno a la novel·la d'argument que estic traduint aquests dies: una novel·la negra del danès Mikkel Birkegaard.