"Fes el que fas", diu literalment aquesta frase llatina; podríem traduir per "estigues pel que fas".
Una màxima que la meva ment dispersa s'hauria de prendre més al peu de la lletra.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Com parlem amb les relacions professionals

Acabo de trucar al banc i la conversa ha anat així:

JO - Puc parlar amb en Jordi?
NOIA DESCONEGUDA - Està al telèfon, xata, li dic que et truqui quan acabi?
JO - No, ja trucaré jo d'aquí una estona.
NOIA DESCONEGUDA - D'acord. 'déu, una abraçada...

Un "xata" i "una abraçada", i d'una noia a qui no conec, en una conversa de quatre frases. Deu ser veritat que això de comunicar-nos sempre amb mail crea relacions més distants!

Al final ens vam firar

Enguany no tenia pensat quins llibres compraria per Sant Jordi, així que vaig sortir a passejar al migdia, quan hi sol haver una mica menys de gent per la Rambla, i vaig firar els de casa.


A la petitona li vaig comprar aquest llibre tan graciós, de la mateixa col·lecció que una Caputxeta Vermella que li agrada molt perquè té tot de textures que pot tocar mentre jo li llegeixo el conte (a gran velocitat, perquè passa les pàgines amb impaciència per veure només les seves preferides: "La Caputxeta anava pel bosc i el llop es va ficar al llit de l'àvia i per què tens aquestes orelles tan grosses? i el caçador va lligar el llop a l'arbre").


I al Bram, com sempre, en lloc de comprar-li una novel·la que se li quedi per llegir amb totes les altres, li vaig comprar un "llibre útil", com diu ell. I la veritat és que també és un auto-regal, que jo no em quedaré a casa quan ell se'n vagi d'excursió! Quan l'estrenem ja us diré com ha anat.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Què volen els lectors

Com que tenim Sant Jordi al damunt fa dies que penso si em compraré algun llibre, i quin. Tinc tanta llista d'espera que no sé si és assenyat allargar-la...

Fa temps jo llegia molt més que ara, amb una freqüència i un ritme que ara no podria aguantar. A banda de llegir coses meves, treballava de lectora per a una editorial gran. Quan una novel·la funcionava, es posaven a buscar novel·les semblants, i els originals que rebíem per llegir eren, l'un darrere de l'altre, versions inspirades, copiades o directament plagiades de la novel·la que havia tingut èxit. I al ritme d'una per setmana, acabaves desconfiant de les motivacions dels autors. En certa manera, potser fer de lector per a una editorial a la caça de best-sellers et fa tornar cínic o, si més no, t'obliga a malfiar-te de la literatura comercial. Trobàvem autèntics diamants, alguns en brut i altres força polits, però entremig de molta torba.

Avui he llegit una opinió d'un autor i amic sobre el tema. Podeu trobar l'entrevista sencera aquí.
Es cierto que la literatura fantástica se está mercantilizando, pero eso está pasando en todos los géneros. Las editoriales, al fin y al cabo, lo que quieren es vender. Y lo hacen con los libros que creen que venden. (...) El editor siempre buscará la venta. Y si el lector le pide tramas manidas, pues se las dará.

Pero, como digo, hay un lado bueno. Creo que lo importante es que la gente se acostumbre a leer, aunque sean libros puramente comerciales. Porque de ahí, tarde o temprano se puede dar el salto a leer cosas mejores. Y eso nos beneficia a todos, porque cuando la gente pida libros más profundos, los editores querrán darles esos libros. Así que prefiero ver esta crisis como una oportunidad de futuro.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Setze contes al tren

En un viatge de tren d'anada i tornada de Barcelona (des de Tarragona, és a dir, dues hores de tren en total), més una mica d'espera a l'andana, he tingut temps de llegir-me Setze contes, un recull de contes d'Alfons Maseras que fa temps que tenia per llegir i que m'ha agradat molt, sobretot perquè la llengua té una riquesa d'escàndol, n'hi hauria per anar apuntant paraules i en cada conte de tres o quatre pàgines en trobaríem una pila. El meu conte preferit crec que és "Caramurú".

Maseras és un escriptor de principis de segle XX que jo coneixia perquè fa exactament quinze anys, la primavera de tercer de BUP, vaig llegir Ildaribal, que encara ara és l'única novel·la que mai he llegit situada a la Tàrraco romana. Recordo sobretot una lectura densa, plena de paraules desconegudes, i això que la nostra edició ja havia passat per l'adreçador de la normativa (la meva còpia de Setze contes és en un encantador català prefabrià, que com que l'autor era del Penedès, em fa pensar que es deu assemblar a la manera en què parlaven els meus avis i besavis).

En tot cas, buscaré més obres d'aquest autor. Segurament no podrà ser per Sant Jordi, que ja tinc llista feta i tampoc no ho trobaria. Però el proper cop que vagi a llibreries de vell, el tindré en ment.

divendres, 16 d’abril del 2010

La responsabilitat dels que ens hi dediquem

De vegades em sento així d'inexpugnable

He recuperat gràcies a una llista de traducció l'enllaç a un article de Xosé Castro que havia llegit fa temps. Ell parla del castellà, però el que diu es pot aplicar a qualsevol llengua, excepte segurament l'anglès. Cada llengua té els seus problemes; el neerlandès, el danès o el rus estan plenes d'anglicismes, el flamenc d'anglicismes i gal·licismes; i el català, d'anglicismes (alguns de segona mà, passats pel castellà) i, sobretot, de castellanismes.

Quan et sembla que tens una responsabilitat lingüísticomoral que t'obliga a buscar la paraula genuïna, encara que no sempre sigui la més espontània (en parlo més aquí), sempre hi ha qui et diu que remes a contra corrent, que les llengües evolucionen i és natural, que la gent ha de parlar com vulgui, etc. etc. El pròxim cop, potser els enviaré a llegir això:

(...) La gente de la calle no habla como le da la gana. Eso es una gran superchería. La gente de la calle —lamentablemente para lo malo y afortunadamente para lo bueno— habla imitando a periodistas, traductores, redactores, políticos, artistas...

Si un politicastro de mollera esponjosa dice «ciudadanos y ciudadanas»; si el megáfono de una estación de trenes dice que «el tren efectuará su entrada» (es decir, que entrará); si un periodista dice que los motoristas están en la guarmap (warm-up, ‘vuelta de calentamiento’) o si un traductor dice que «el reloj de muñeca tiene un display luminoso» (pantalla), es una solemne tontería decir que esos términos se introdujeron en nuestro idioma con la naturalidad con que otrora lo hicieron los arabismos, galicismos y demás, y que el idioma es una lengua viva, y que el hablante tiene derecho a decir lo que le dé la gana (algo que es cierto) y topicazo tras topicazo... No, señores, no se introdujeron en la lengua, fueron calzados con palanca por personas con nombre y apellidos, (...) personas que saben decir esas expresiones correctamente, pero no lo hacen, bien por negligencia o bien por afectación.


dimecres, 14 d’abril del 2010

Traduir receptes de cuina

Fa dies que corregeixo un "joc" per a Nintendo DS que consisteix en un munt de receptes de menjar sa. Originalment ve d'Alemanya, on hi ha molta més tradició de menjar biològic i els aliments alternatius per a vegetarians o vegans són habituals a qualsevol supermercat. A més, apareixen molts condiments i ingredients turcs i kurds que a Alemanya deuen ser fàcils de trobar però que els usuaris espanyols segurament hauran de buscar força.

Sembla mentida que una cosa aparentment tan senzilla es pugui convertir en un autèntic maldecap. El traductor no només ha de vigilar si les mesures i instruccions de l'original coincideixen i són correctes (en les receptes angleses o americanes, no s'utilitza el sistema mètric), sinó que a més s'ha de preocupar que el lector pugui trobar els ingredients fàcilment i, en cas contrari, afegir-hi alternatives. Perquè, què hem de fer si la recepta parla d'una "llauna de mandarina", de "colinaps" o d'un "sobret de salsa roti"? I si la cosa sona directament poc apetitosa, com ara si ens recomanen untar les paelles amb "spray antiadherent"?

Fa un parell d'anys vaig traduir un llibre de Julian Barnes en què l'autor parla de la seva relació amor-odi amb la cuina, i en especial amb els llibres de cuina. És una lectura lleugera i de bon pair, que farà sacesjar el cap i sentir-se identificat a tothom que alguna vegada s'hagi trobat davant dels fogons preguntant-se de quina mida són exactament les cebes mitjanes. Aquests dies que em passen tantes receptes per la pantalla, me'n recordo molt, d'aquell llibre. Un petit tastet:

Aquesta recepta està escrita d'aquesta manera tan imprecisa perquè hi ha un feliç marge (o, més ben dit, una espantosa llibertat) d'interpretació, o perquè l'escriptor és incapaç d'expressar-se amb més precisió? Començant per paraules senzilles. Quant és un "bocí"? Quin volum tenen els "glops" i les "gotes"? Quan es converteix un "rajolí" en un "raig"? Una "tassa", és un terme genèric rudimentari o una unitat de mesura imperial exacta?
Julian Barnes, El perfeccionista a a la cuina

Bon profit!

dimarts, 13 d’abril del 2010

Galerades


Avui el meu escriptori té aquest aspecte: les galerades d'un llibre que va sortir la setmana passada. Potser a qui no sigui del gremi li semblarà una pila de papers imponent, i si a sobre us dic que la revisaré sense cobrar ni un duro i encantada de la vida, potser em preneu una mica per boja. Però és que és un luxe (i ja és llàstima que no passi sempre) que una editorial t'enviï les galerades d'una feina perquè vegis els canvis que hi ha introduït el revisor: és com una classe particular, en què pots repassar el que un professional independent troba que has de millorar. Allò que ja deia un dia de la formació continua, tan important i tan difícil de fer.

Doncs això, que aprofitant que avui no tinc res urgent, em passaré la tarda preguntant-me per què m'han tocat aquella coma o aquell "per a", i prenent notes.

I a més, sospito que molts traductors (jo segur) de fet seríem més feliços treballant sobre paper que sobre teclat, deu ser l'encant del boli vermell!

diumenge, 4 d’abril del 2010

Etimologies de la mort


Tinc uns quants diccionaris que no utilitzo gaire; es poden reconèixer perquè els lloms estan més nets i les pàgines més enganxades entre elles (o només m'ho sembla?). Un d'aquests és, malgrat el poc ús, un dels orgulls de la meva biblioteca: el diccionari etimològic de Coromines, que tinc complet i llampant a una distància de l'escriptori que delata que no me'l miro prou... Entre altres coses perquè, si començo, m'animo i ja no paro. Avui m'he topat per casualitat amb la paraula basca ezku, que vol dir mà, i he recordat que d'aquí ve esquerra, he volgut consultar com era això ben bé, i apa, deixa de treballar i passa una bona estona entretinguda Coromines amunt i avall.


Algunes coses que he descobert:

- Cementiri: La paraula cementiri prové del terme grec koimetirion que significa "dormitori". Altres paraules tètriques també tenen orígens mundans: macabre prové de l'àrab maqbarah, que significa simplement "cementiri", i la paraula sinistre prové del mot llatí sinister, que vol dir "esquerre" (significat que ha mantingut en italià). Menys conegut és que la paraula esquerra prové del basc antic ezku okerr, que vol dir "mà maldestra", de manera que no es deslliura de la càrrega negativa.

- Epitafi (del grec επιτάφιος). Epi- significa "damunt" i -tafo prové del mot grec "enterrar". Per tant, l'epitafi és literalment el que hi ha damunt d'allò que s'enterra, i a poc a poc va passar de ser la làpida a ser el text que contenia.

- Sarcòfag. Qui estigui una mica familiaritzat amb l'etimologia sabrà que -fago és un sufix que significa "que menja" (se m'acut l'alegre exemple "necròfag"). Menys sabut és que "sarco-" prové del grec "sarx", que significa "carn", de manera que σαρκοφάγος vol dir “devorador de carn”. Antigament s’utilitzava per referir-se a un tipus de pedra calcària, la lapis sarcophagus, que es creia que consumia la carn (en realitat els cadàvers s'hi descomponien perquè la pedra era porosa).

divendres, 2 d’abril del 2010

Model de llengua (I)

Un dels problemes grossos de les traduccions al català és el model de llengua. Ja en vaig parlar un dia, encara que tangencialment, perquè en aquella ocasió em vaig dedicar més a filosofar (i no aclarir gaire res) sobre quanta llibertat es pot permetre un traductor. Però si prenc un altre cop el meu mantra (els pilars d'una bona traducció: genuïnitat, espontaneïtat, correcció i contingut), em trobo que tres dels quatre remeten, justament, al model de llengua. I, per tant, que el model de llengua té molt de pes en el resultat d'una traducció i, de retruc, en el procés traductor.

En català no és tan fàcil com sembla combinar aquests elements. Sovint, la llengua passada pel sedàs de la correcció no sona espontània, mentre que si ens decantem per donar preferència a l'espontaneïtat sense destriar les interferències, ens trobem amb una llengua poc genuïna. El model de llengua que triem és l'equilibri entre aquests tres punts.

Hi ha hagut diversos intents de sistematitzar-ho; per no allargar-me massa, només n'esmentaré dos. Un, pel seu pes: el model de llengua de la corporació catalana de ràdio i televisió (és a dir, el de TV3). L'altre, perquè és el proper llibre que tinc per llegir: Això del català, d'Albert Pla i Nualart. Pel que n'he sentit, potser no estaré d'acord en algunes propostes sobre prioritzar el "dialecte amb més pes social, econòmic i demogràfic", però els seus articles de l'AVUI sovint van carregats de raó, així que llegiré amb molt d'interès i prenent apunts.

Jo bec d'aquí i d'allà, però sobretot dels escriptors que més m'agraden. Un, Jesús Moncada, no el puc prendre de model: té una llengua massa marcada per a mi, que sóc d'un àmbit lingüístic diferent del seu. Per tant, en moltes coses em deixo guiar per en Joan Sales. [Continuarà]