La paraula que es pot dir però no es pot escriure

Començant així sembla l'acudit assassí dels Monty Python, però és un cas real i en una llengua amb tan bona salut com el castellà. Resulta que gràcies a la pregunta (aparentment innocent, després vaig descobrir que enverinada) del JF he descobert que en castellà hi ha un imperatiu que es pot dir però no es pot escriure: la segona persona en singular de l'imperatiu del verb salirle. Podem dir salidle al encuentro, però si volem passar el verb al singular ens trobem amb... què? Salle? Sal-le? Sal le al encuentro? Sálele?

Una petita cerca em condueix al blog que sembla ser l'origen de la pregunta, Un arácnido una camiseta, on inclouen la resposta de la RAE quan se'ls va consultar el problema:

La interpretación forzosa como dígrafo de la secuencia gráfica ll en español hace imposible representar por escrito la palabra resultante de añadir el pronombre átono le a la forma verbal sal (imperativo no voseante de segunda persona de singular del verbo salir), oralmente posible si, por ejemplo, ordenáramos a alguien salir al paso o al encuentro de otra persona aludida con el pronombre le: [sál.le al páso], [sál.le al enkuéntro].Puesto que los pronombres átonos pospuestos al verbo han de escribirse soldados a este, sal + le daría por escrito salle, cuya lectura sería forzosamente [sá.lle], y no [sal.le]].

Doncs, au, això sí que és quedar-se amb un pam de nas: oralment possible, ortogràficament impossible. No sé si a la tan discutida ortografia nova hi deuen haver trobat solució.