Aquests dies que visc amb la incomoditat de talls constants de la línia d'ADSL i he hagut de treballar amb una connexió precària he pensat força en com devia ser la feina dels traductors fa vint o trenta anys. Per a la meva vida laboral diària Internet és absolutament indispensable: és l'única eina de contacte amb els clients, l'única via d'entrada i sortida de feina, l'únic mitjà pel qual envio factures, i sobretot és un diccionari molt i molt més gros que els que tinc de paper (que també utilitzo, però no per a les mateixes coses). I si per a mi és tan indispensable, com era, tot plegat, abans?
Una traductora francesa poc menys que venerable em va explicar una vegada que acostumava a anar a l'agència a recollir les traduccions en persona (si no, hi enviava el marit). Per posar-se a treballar es preparava una pila de fulls en blanc, llapis i una maquineta (jo somiava ser una escriptora així quan era petita). Després de fer un esborrany a mà, ho escrivia amb una màquina d'escriure. Em va encantar el detall que de vegades posava una tovallola sota la màquina d'escriure per no molestar els veïns de baix si s'havia de quedar a treballar de nit. Com que no era gaire bona mecanògrafa, en acabat donava les traduccions a una noia que les passava a net. A més, anava molt a la biblioteca a consultar llibres que hi havia allà. Tot plegat em fa pensar que s'hi passava molt i molt de temps; les coses devien anar amb menys pressa, i no només perquè el correu fos més lent.
No hi voldria tornar per res del món, però no sé què seria pitjor, si no tenir internet, o haver de picar en una màquina d'escriure d'aquelles! Tan dures com eren les tecles! (A casa en teníem una quan jo era petita... i pfff).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada