La paraula que es pot dir però no es pot escriure

Començant així sembla l'acudit assassí dels Monty Python, però és un cas real i en una llengua amb tan bona salut com el castellà. Resulta que gràcies a la pregunta (aparentment innocent, després vaig descobrir que enverinada) del JF he descobert que en castellà hi ha un imperatiu que es pot dir però no es pot escriure: la segona persona en singular de l'imperatiu del verb salirle. Podem dir salidle al encuentro, però si volem passar el verb al singular ens trobem amb... què? Salle? Sal-le? Sal le al encuentro? Sálele?

Una petita cerca em condueix al blog que sembla ser l'origen de la pregunta, Un arácnido una camiseta, on inclouen la resposta de la RAE quan se'ls va consultar el problema:

La interpretación forzosa como dígrafo de la secuencia gráfica ll en español hace imposible representar por escrito la palabra resultante de añadir el pronombre átono le a la forma verbal sal (imperativo no voseante de segunda persona de singular del verbo salir), oralmente posible si, por ejemplo, ordenáramos a alguien salir al paso o al encuentro de otra persona aludida con el pronombre le: [sál.le al páso], [sál.le al enkuéntro].Puesto que los pronombres átonos pospuestos al verbo han de escribirse soldados a este, sal + le daría por escrito salle, cuya lectura sería forzosamente [sá.lle], y no [sal.le]].

Doncs, au, això sí que és quedar-se amb un pam de nas: oralment possible, ortogràficament impossible. No sé si a la tan discutida ortografia nova hi deuen haver trobat solució.

Després de la tempesta

... sempre ve la calma, o això diuen. Fa un parell de setmanes semblava inimaginable que hi hauria un matí que em llevaria i no tindria gens de feina, però aquest dia ha arribat! De moment he aprofitat el matí per anar a renovar-me el DNI i ara aniré a llegir (llegir! Des que vaig ser a Holanda per Nadal que no obro un llibre que no sigui de feina). Després he enganxat una amiga en baixa de maternitat per sortir a dinar (aquesta és la pega d'estar lliure un dilluns, que tothom treballa, si no està de baixa).

És clar que la calma no ha de durar gaires dies, perquè l'esperit de l'autònom s'inquieta ràpidament i si no va entrant feina es pot posar nerviós. Però ara mateix, agraeixo aquesta pausa, potser fins i tot ordenaré algun armari o estrenaré un videojoc. I després de dedicar una estoneta al blog, em prendré un cafè dels bons: llarg i al solet, que sembla que ha sortit per a l'ocasió.

Ara que ha passat sant Jordi

En aquest país, tothom a qui la indústria literària toca de prop o de lluny té un pic de feina abans de sant Jordi. Com que publicar un llibre vol el seu temps i requereix tota una sèrie de passos, segons en quin punt et trobis de la cadena (compra de drets, traducció, correcció, edició, impressió, distribució, promoció, venda) el teu sant Jordi particular és abans o després. El sant Jordi dels traductors és al gener. Amb una mica de sort, comença abans de Nadal, però en tot cas s'acaba al voltant de l'1 de febrer.

Per vendre un llibre de sant Jordi no pots publicar-lo el dia 22 d'abril: a l'abril no es distribueixen novetats; les distribuïdores només accepten reedicions, i per tant els llibres de sant Jordi ja van sortint entre febrer i març. Això, per als traductors, que ens trobem en un punt força inicial de la cadena, vol dir lliurar els llibres a finals de gener. Enguany el meu lliurament principal es va complicar una mica perquè Ficomic ha avançat les dates del Saló del Còmic de Barcelona, de manera que pràcticament coincideix amb sant Jordi i, per tant, les dates de lliurament de la feina també. Però després d'uns dies de força feina, ara ho he enllestit tot i puc dir que per a mi, un any més ja ha passat sant Jordi. Ara queda la part bona, la de triar i remenar llibres a la Rambla. Tot i que enguany que cau per dissabte Sant i no sé si s'organitzarà d'alguna altra manera...

El DCVB, o Alcover Moll per als amics

Els que treballem amb el català sabem que la gran obra lexicogràfica d'aquesta llengua no és el diccionari oficial, sinó el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), també anomenat  Alcover-Moll en honor als seus autors. Un diccionari de 10 volums que es va iniciar a partir de la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana que Francesc de Borja Moll va enviar l'any 1900 i que cap al 1926 ja li havia permès omplir tres milions de fitxes que es guardaven en una famosa calaixera.

El cas és, però, que per molt que sigui el millor diccionari i estigui disponible en línia (sort, perquè és molt car, i jo encara no he aconseguit estalviar per comprar-me'l - ja m'agradaria!), no tots els textos permeten utilitzar-lo, perquè té dos característiques que fan que no serveixi en la majoria de casos: no és normatiu, i no ha estat actualitzat des que el van publicar l'any 1962.

Per això estic tan feliç d'estar traduint El jardí secret, un llibre de 1910 que m'ofereix el marc perfecte per utilitzar-lo constantment, i ara el valoro més que mai. Espero que aviat tindré altres ocasions de fer-lo servir prioritàriament, en lloc del DIEC.

Tarifes mínimes

El tema de les tarifes deu ser el més recurrent a les llistes de traductors (cosa que està directament relacionada amb l'opacitat contundent amb què se sol tractar el tema, de manera que no es resolen els dubtes i cal tornar a treure el tema al cap de quatre dies). Després d'haver participat a la confecció d'una enquesta de tarifes i d'haver llegit discussions d'aquest tema en un munt de llistes diferents, he vist que un dels punts en què hi ha més disparitat és en el de les tarifes mínimes.

Ara no us penseu que tinc la solució absoluta, però us explicaré el sistema que faig servir jo: aplico una tarifa mínima que és l'equivalent a traduir 200 paraules, però no l'aplico per projecte sinó per factura. D'aquesta manera, els clients que envien dues frases de tant en tant però normalment tenen textos més llargs no se senten timats, mentre que si un client es despenja de cop un dia amb vint-i-tres paraules i després no sé res d'ell en un parell de setmanes, li cobro un preu que em compensa l'esforç d'obrir un projecte a la base de dades, interrompre altra feina, facturar, fer el seguiment del pagament... En general tothom ho accepta, no penalitzo els clients més habituals i fins i tot m'ha servir per fidelitzar algun client nou.

Els traductors abans d'Internet

Aquests dies que visc amb la incomoditat de talls constants de la línia d'ADSL i he hagut de treballar amb una connexió precària he pensat força en com devia ser la feina dels traductors fa vint o trenta anys. Per a la meva vida laboral diària Internet és absolutament indispensable: és l'única eina de contacte amb els clients, l'única via d'entrada i sortida de feina, l'únic mitjà pel qual envio factures, i sobretot és un diccionari molt i molt més gros que els que tinc de paper (que també utilitzo, però no per a les mateixes coses). I si per a mi és tan indispensable, com era, tot plegat, abans?

Una traductora francesa poc menys que venerable em va explicar una vegada que acostumava a anar a l'agència a recollir les traduccions en persona (si no, hi enviava el marit). Per posar-se a treballar es preparava una pila de fulls en blanc, llapis i una maquineta (jo somiava ser una escriptora així quan era petita). Després de fer un esborrany a mà, ho escrivia amb una màquina d'escriure. Em va encantar el detall que de vegades posava una tovallola sota la màquina d'escriure per no molestar els veïns de baix si s'havia de quedar a treballar de nit. Com que no era gaire bona mecanògrafa, en acabat donava les traduccions a una noia que les passava a net. A més, anava molt a la biblioteca a consultar llibres que hi havia allà. Tot plegat em fa pensar que s'hi passava molt i molt de temps; les coses devien anar amb menys pressa, i no només perquè el correu fos més lent.

No hi voldria tornar per res del món, però no sé què seria pitjor, si no tenir internet, o haver de picar en una màquina d'escriure d'aquelles! Tan dures com eren les tecles! (A casa en teníem una quan jo era petita... i pfff).

Desacomplexem-nos

Si ens hagués passat aquí (o si els hagués passat a Madrid o a París) el que acaba de passar als Països Baixos, segurament hi hauria hagut un petit escàndol. Però a Holanda i Bèlgica, tan tranquils. Resulta que abans d'ahir van celebrar l'edició anual de "El gran dictat", en què un munt d'espectadors anònims i famosos se sotmeten a un dictat de 302 paraules, algunes de rebuscadetes, és clar, però 302 paraules no són gaires. I resulta que el guanyador d'enguany va fer 9 faltes! I la mitjana van ser de 32 faltes! Això vol dir una falta cada deu paraules, que ja us dic que no eren les més fàcils, però ei, eren totes paraules "normals", res de paraules que no se sap què volen dir.

Si això ho trobéssim en una classe d'ESO l'endemà sortiria als diaris. Però com que passa en un país desacomplexat amb estat propi i amb una llengua sense problemes, tot són copets a l'espatlla i fins i tot una certa glòria, perquè és el primer cop en una pila d'anys que guanya un holandès i no un flamenc.