Organització

Aquesta setmana passada vaig arribar a una d'aquelles fites que a mi sempre em fan il·lusió, és a dir, un número rodó: 6.000 traduccions. Gràcies a les incompatibilitats d'agenda d'altres persones, vaig sortir a celebrar-ho dues vegades (visca!). A més, ho he anat comentant als cafès de la setmana, perquè m'ha costat dos anys i mig passar de cinc a sis mil, o sigui que tampoc no és que pugui explicar coses d'aquestes amb gaire freqüència. La pregunta de tothom és: "les comptes?". Ah, la vida de l'assalariat!, penso jo inicialment, i explico que tinc un excel per anar apuntant què he facturat i què no, i qui m'ha pagat. Entesos. Però em crida l'atenció que altres companys traductors no ho fan. I llavors, com porten la compatibilitat em pregunto jo, que sóc fan de l'excel i no sabria viure sense? Suposo que hi ha altres maneres, estaré encantada si algú vol compartir la seva. Però jo, si perdés aquest full d'excel que m'ho diu tot, de tarifes a terminis de pagament i fins i tot si el client m'ha tirat algun moc o és molt simpàtic, quedaria coixa.

Tots retratadets aquí

Hora de tancar l'any

Com qui no vol la cosa ens hem plantat a l'últim dia del calendari d'Advent. Per als autònoms que, com jo, treballen amb gent de per tot arreu, Nadal és potser l'única festa de l'any en què saps que tindràs festa. Que tothom tanca paradeta i, els que no la tanquen saben que a Occident tenim tancat. Festes i festes locals i nacionals passen desapercebudes a altres països, i fins i tot les que semblen internacionals com l'1 de maig, el 15 d'agost o Pàsqua són molt més locals que no ens pensem, de manera que sovint no m'estalvio de treballar almenys una estona. Però per Nadal és diferent. La setmana passada ja vaig començar a rebre encàrrecs per al gener, i finalment aquests dies de festa només em queda entre mans un projecte a llarg termini que tinc ganes de mirar-me amb calma entre factura i factura i la paperassa de cada any en aquesta època. Bon Nadal! I bona entrada d'any!

Ja us heu portat bé perquè us portin molts regals?

Noms de pila

Que bé que ho tenen llengües com el danès o el neerlandès en què gairebé totes les professions es diuen igual en masculí o femení. Però quan has de traduir, com m'ha passat ara, una llista de signants d'una carta de protesta en què apareixen noms, cognoms i professió, t'has de trencar el cap a veure si persones com Lieven o Gaute són homes o dones. Aquí entra una eina fantàstica, Google Imatges. Hi busques el nom de pila i a veure quines fotos surten, nois o noies. Els noms que es poden fer servir per als dos sexes hi afegeixen emoció. Si, com en el meu text, són artistes, els pots introduir amb nom i cognom i veure quina cara fan. En un món sense internet (a mi em resulta completament inimaginable), suposo que caldria haver trucat al client i la traducció, en lloc d'estar llesta en trenta minuts, hauria trigat hores o potser dies.

Qui busca senyals en troba

Treballo amb un sistema que es diu Trados i que al món de la traducció és famós. Té defensors i detractors, perquè és car i no és infal·lible, i tots voldríem que un programa que val 800 euros després ens funcionés sempre. Però jo el faig servir molt, i en trec rendiment, o sigui que si féssim una línia i ens poséssim defensors aquí, detractors allà, jo em posaria amb els primers.

El cas és que aquesta eina té una memòria, és a dir, se'n recorda de les coses que ja has traduït i et permet buscar-les fàcilment (allò de "això ja em va sortir un dia, com ho devia traduir?", o pitjor encara, "em sona, que ho he vist abans?", doncs ho tens a un clic), i també porta un programet que et permet anar-te fent el teu diccionari. I jo l'alimento amb bastanta desgana, tot sigui dit, perquè quan tradueixo no tinc ganes d'interrompre'm per afegir-hi paraules i quan no tradueixo, encara menys, és clar.

I vet aquí que avui hi he afegit la paraula 600, que ja sabeu que m'agraden els números rodons, i ha resultat que era la paraula "optimista". I he pensat que era una bona paraula. A qui li agradin aquestes coses, hi pot trobar un senyal positiu. El millor és que al contrari seria difícil! 

Parlant d'això m'he recordat d'aquesta foto que vaig fer fa un parell de setmanes: lliris de mar a la platja Llarga de Tarragona. Són un bulb que es queda sota la sorra anys i anys si cal, fins que hi ha una primavera prou plujosa per florir. I fan molt bona olor. 

Fa massa bon dia per llegir

... almenys, per llegir dins de casa. 

Tinc llibres a mig llegir, una traducció per fer i dues proves de traducció per corregir aquest cap de setmana. Però avui em sento més aviat així...

Podria prendre els llibres o les proves (que són en paper) i anar a llegir fora. Però als parcs que tinc a mà hi ha tanta gent passejant el gos (ho entenc perfectament, perquè no tenen gaires opcions, pobres bèsties) que no hi estàs tranquil. La platja urbana no m'agrada; és un desaventatge que té haver-se mig criat en una de molt més tranquil·la.  I si m'assec en plan vermutaire a la plaça, em distrec i acabo fullejant el diari en lloc de les lectures obligades. Així que el que faig és mirar la finestra de reüll, i girar pàgina aquí dins. Que em conec, i sé que l'aïllament és l'única manera de fer feina.

Elsa Beskow

No recordo gens de què anava, però sé que aquest dibuix apareixia en un conte de l'Elsa Beskow que em llegien de petita. Com que la meva mare no llença llibres, segur que el puc trobar el pròxim cop que la visiti. Fins i tot m'atreviria a acotar el terreny: deu ser a la primera habitació pujant a mà dreta, l'última que va tenir habitant infantil. I, a més, demà és sant Jordi. Jo tinc tanta lectura endarrerida que per a mi no em compraré res (ja veurem si demà me n'hauré desdit), però ves que no agafi algun clàssic com aquest per a les nenes.

Feliç com un anís

Així mateix estic, perquè és el primer cop que puc compartir una traducció meva amb la número 1. Després d'haver-li llegit els contes de la Mimi en neerlandès durant els últims mesos, ja ha sortit la traducció catalana dels dos primers.

Ha estat una feina diferent que les altres que havia fet fins ara. Tot i que ja havia fet alguna incursió en el llibre juvenil, sempre havia estat per a nens d'uns deu anys, que ja saben llegir sols. Traduir un llibre infantil significa buscar rimes, recordar els contes que t'explicaven de petita, i escriure de manera que els pares puguin fer veuetes i fer riure els nens al llit. Has de traduir de manera que els nens aprenguin alguna paraula nova, però sense deixar d'entendre la pàgina. Has d'assegurar-te que els pares no s'ensopeguin amb cap frase, i alhora que el conti soni com un conte, amb frases d'aquelles com hihaviaunavegades i unbondies que segurament no existeixen fora del gènere. Un repte deliciós i que, per cert, costa molt més temps que no sembla. Però tot esforç és poc a canvi del privilegi de triar en col·laboració amb la número 1 com es dirà en català el gatet de la Mimi!

Que bé que dormirà, la Mimi, tan ben acompanyada!

Per traduir moltes vegades no n'hi ha prou amb conèixer l'altre idioma, també calen coneixements de cultura, societat, història, etc. de l'altre país. Si no, et trobes amb pífies molt grosses, o directament que no saps per on agafar el text i resulta que és perquè t'estàs perdent una referència a un programa de la tele o a alguna cançoneta que per als lectors en llengua original és perfectament òbvia.

Per això, a la carrera teníem unes assignatures que es deien "Seminaris" i que servien per aprendre la cultura de l'altre idioma. A l'hora de la veritat, però, eren una mena de terreny lliure per als professors i n'hi havia de molt interessants i d'altres que ja ens els podríem haver estalviat. Recordo que a Seminari d'Anglès, que es feia al primer curs, vam dedicar un munt de temps a entendre la Commonwealth i quin territori formava part de què, era súbdit de la Reina o no, estava independitzat del tot o era territori adscrit al Regne Unit, etcètera etcètera. Un caos. Mireu, si no, quantes classificacions hi ha en aquest trosset tan petit:

Una efemèride poc rodona

Ja he dit alguna vegada que aquí ens agraden els números rodons i que aprofitem les efemèrides professionals per regalar-nos dinarets en aquella mena de restaurants on no vas mai si no passa res especial, o convidant algun familiar o amic que enganxem a celebrar-ho una mica amb nosaltres. Avui ens pensàvem que en teníem una, d'efemèride rodona: un client nou, d'Egipte, ens ajudava a posar el país que en feia trenta a la llista. Porteu el cava! La llista actualitzada, tres anys i mig més tard de la dels vint-i-cinc, quedava així:

Regne Unit

Suècia

Dinamarca

Alemanya

Bèlgica

Polònia

Portugal

Irlanda

Itàlia

França

Bulgària

Holanda

Canadà

Estats Units

Hong Kong

Japó

Emirats Àrabs Units

Israel

Argentina

Nova Zelanda

Corea del Sud

Lituània

Txèquia

Turquia

Suïssa

Panamà

Hongria

Grècia

Brasil

Egipte

Però llavors m'he adonat d'un petit error... si m'havia deixat Espanya! Això vol dir que vam arribar a 30 fa uns quants mesos... En fi, ara que ja ens n'havíem fet la idea, la celebració no ens la treu ningú! Aquell cava!

Música per llegir

Queda malament dir-ho, és gairebé com dir que no t'agrada llegir, però és la veritat: sóc una persona poc musical. Els tres anys que vaig anar a classe de piano amb prou feines vaig aprendre res, i sempre he tingut molt mala oïda. A casa meva hi ha moltes més vegades silenci que música (descomptant quan hi ha les nenes, és clar). Però fa anys, quan vivia a casa els pares, era diferent. Tenia uns quants discos a la meva habitació i sempre em posava els mateixos. Avui he sentit per casualitat, perquè es veu que el seu autor avui faria 70 anys, una de les cançons que més escoltava llavors. I m'he sentit transportada, d'aquella manera estranya que només et poden transportar la música o les olors, a la meva habitació d'adolescent, i fins i tot al cobrellit verd fosc i als llibres d'èpica fantàstica que en aquella època tenia temps de devorar l'un rere l'altre.

I he pensat que tornaré a buscar aquelles cançons i em faré a l'ordinador una carpeteta (si fos jo de fa quinze anys, em faria un caset) de música per llegir, perquè de cop m'ha semblat que encara sento molt propera la meva jo universitària però que la nena de l'institut, últimament, l'he tingut una mica deixada.

Us deixo la cançó: 

I vosaltres, llegiu amb música o amb silenci?

Oficina ecològica

Que treballi des de casa no vol dir que no em prengui seriosament la meva oficina; al capdavall, m'hi passo més hores que a cap altre lloc de la casa. No sóc gaire de bons propòsits per cap d'any, però la veritat és que enguany he fet servir l'1 de gener per començar a sistematitzar l'esforç d'ecologia domèstica que ja feia anys que anàvem aplicant d'una manera una mica aleatòria. Aquestes són algunes coses que ja fèiem:

- Ubicar la zona de treball de manera que tingui llum natural però no hi piqui el sol (així ens hem estalviat fins ara ventiladors i aire condicionat).

- Finestres d'alumini ben aïllants per estalviar energia.

- Imprimir el mínim, en paper reciclat i amb tinta ecològica.

- Bombetes de llarga duració (això una mica per inèrcia, perquè jo no sé si hi crec: se'm fonen tan ràpid que no sé si compensa el preu).

- Teletreballar i anar en bicicleta a fer tots els enviaments i burocràcia diversa.

- Portar tota l'electrònica que se'ns espatlla al punt de recollida en lloc de llençar-la a la brossa.

- Comprar material d'oficina que no vingui de l'altra punta del món.

I coses que hem començat a fer enguany:

- Apagar els ordinadors quan serem més de dues hores fora (fins ara els deixàvem pràcticament tot el dia encesos, i estem parlant de tres torres i cinc pantalles...).

- Bolígrafs ecològics (via ecoidees).

- Carregar amb el nostre nou carregador solar tot el que es carrega amb mini USB (mòbils, ratolins, càmera).

Ara se'ns ha mort la impressora, així que és el moment de buscar-ne una de nova, i així afegir un altre element a la nostra oficina verda.

I també m'estic plantejant el salt al llibre electrònic, però de moment no m'he decidit.

Què ens estem deixant?

Animalons

El neerlandès és una llengua amb mala premsa; la majoria de gent troba que sona lleig, amb tantes /kh/, els holandesos mateixos no volen enviar mai una cançó en el seu idioma a Eurovisió i es decanten any rere any per l'anglès (i no perquè els doni bon resultat, que sempre els eliminen a la primera ronda). Però a mi és una llengua que m'agrada i que trobo que té moltes coses que fan gràcia. Una de les coses que dóna més joc és que, com la majoria de llengües germàniques, és aglutinant i és bastant flexible a l'hora d'ajuntar paraules per crear-ne de noves. Avui passejant pel zoo d'Amsterdam he trobat uns quants noms d'animals que en donen fe. 

Aviam si els endevineu:

1 - naaktslaak (cargol despullat)
2 - vogelbekdier (animal amb boca d'ocell)
3 - nijlpaard (cavall del Nil)
4 - boszanger (cantant del bosc)
5 - bloedzuiger (xuclasang)

6 - neushoorn (nas de banya)

7 - spookdier (animal fantasma)

8 - zeehond (gos de mar)

9 - zeekoe (vaca de mar)

10 - vinvis (peix amb aleta)

Solució: 1. llimac, 2. ornitorrinc, 3. hipopòtam, 4. rossinyol, 5. sangonera, 6. rinoceront, 7. tarser [el de la foto], 8. foca, 9 manatí, 10. rorqual

Cal dir que en alguns casos el nom en català també és descriptiu (pit-roig, ós rentador, peresós, ornitorrinc, hipopòtam...).

La inspiració

Quan feia COU, a classe de literatura catalana, el professor va il·lustrar el xoc entre modernisme i noucentisme amb dos textos sobre la inspiració. Un era de Carner i l'altre d'algun modernista o renaixentista, no me'n recordo; potser Joan Maragall (ho podria buscar perquè sóc de les que mai no llença -ni es torna a mirar- els apunts). El cas és, com es podria esperar, que Carner deia que calia posar-se a treballar cada dia a la mateixa hora (segurament ben aviat al dematí; no sé per què però no m'imagino els noucentistes fent feina de matinada), esforçar-se molt i suar tinta, en la línia de "la inspiració t'ha de trobar treballant". I en canvi, l'altre escriptor era tot ell més místic, que si visita de les muses i tot plegat.

Pel que fa a la inspiració, sóc del grup noucentista: mai de la vida no he tingut una idea brillant amb un porro a la mà, mirant un paisatge solitari ni escoltant les gotes de pluja. A mi la inspiració només em troba quan m'hi poso. Però tinc la desgràcia que, per personalitat, estaria molt millor al grup dels modernistes, llevant-me a l'hora de dinar, observant estrelles fins a la matinada, posant-me a escriure només després de la posta del sol quan ja anés per la segona copa de vi. La combinació, ja es veu, no funciona.  

Aquesta aliança mesquina entre la falta de disciplina i l'absència d'inspiració espontània és el que m'ha impedit acabar l'últim conte que vaig començar escriure, que justament tractava sobre una fada de la inspiració que es jubila. I això mateix m'ha fet tenir el blog tan deixat. Quan m'hi poso, em surten els temes. Però ai, cal que m'hi posi. I posar-me davant de la pantalla blanca sense tema, em costa tanta força de voluntat, que els dies em passen sense voler.

Breu comentari sobre els llibres electrònics

Després de llegir una magnífica entrada sobre els llibres electrònics en aquest blog d'un traductor de turc, he redactat un comentari sobre el que en penso jo. El tradueixo aquí sota, encara que és una mica ridícul (o pedant) citar-se a si mateix, el cas és que feia dies que volia escriure sobre aquest tema, ja que sembla que és molt actual (i que preocupa molt les editorials).

La sensació que tinc és que l'adveniment (o la generalització) del llibre electrònic servirà per separar els veritables lectors (que actualment no tenen diners ni espai per a la versió en paper de tots els llibres que volen llegir) dels que compren els llibres perquè són bonics (és a dir, per a decorar, o perquè fan bona olor, i tenen tacte de paper, i etc.) i potser els llegeixen, i dels que en compren per a regalar-los (que potser són els que a l'hora de la veritat salvaran la indústria editorial). Suposo que la majoria de lectors-compradors de llibres tenim un què de cada tipus, però sospito que el grup dels que llegeixen molt i només en paper aniran envellint sense relleu generacional. A títol personal, no tinc lector de llibres electrònics però tampoc el descarto. Si alguna editorial em permet triar si vull rebre els exemplars que em corresponen de les meves traduccions en paper o format electrònic, sempre dic que en paper. Encara que no els hagi d'obrir mai més. És que així es regalen millor a tietes, àvies i mares de traductora, i queden més bonics a la prestatgeria que ensenyo a les visites.

Política, llengua, publicitat

Avui he descobert gràcies a la llista de correu Zèfir que McDonald's ha fet una campanya publicitària que ha ferit algunes sensibilitats:

No cal repetir aquí els comentaris de tots colors que es fan en altres bandes. El que potser podem explicar que McDonald's no té cap objectiu polític amb aquesta petita diferència, sinó purament comercial. No cal buscar altres lectures. Si l'empresa pensés que vendria més amb un altre text, el canviaria. I si no han decidit traduir dient "A Espanya, tornar..." ha estat per por a l'ambigüitat dels lectors que potser no se sentirien identificats de seguida. Els motius d'aquesta no identificació serien, en essència, polítics, és clar, però això per a McDonald's no té importància. L'objectiu d'aquesta localització (que és com s'anomenen les traduccions amb elements d'adaptació al públic) és que els lectors sentin que la frase va dirigida a ells, i una traducció literal podria haver fallat en aquest objectiu. La publicitat privada és per vendre, no per fer política. McDonald's ho sap i van donar la raó al seu traductor al català, que jo crec que aquí va encertar-la.

En sèriu, ni un repasset?

Ja se sap, no hi ha diners i el govern dels millors estalvia on pot. Això toca molts sectors, i un dels afectats deu ser també el dels traductors que treballen per a la Generalitat. Es veu, segons publica l'ARA, que han decidit que estalviarien diners en la web de la Generalitat traduint-la amb el Google Translate. Tenen el seu dret (econòmic, que no ètic) d'estalviar allà on els sembli menys essencial gastar diners, però un corrector no és pas tan car i un repasset a l'edició anglesa els hauria estalviat un parell de pífies monumentals. 

Començant per una norma bàsica dels traductors automàtics: repassar els noms propis! 

El president Mas, més president encara en anglès

No és l'únic, us convido a veure les creatives traduccions de noms com Josep Lluís Cleries i Gonzàlez o Josep Maria Pelegrí.

Afegitó del mateix dia a la tarda:

Sembla que han tret les opcions de veure la pàgina en anglès i castellà (no m'estranya). Però ara que hi penso, no entenc com ha passat. "Mas" en català no és "more", però és que en castellà tampoc, perquè si de cas seria "But". Com deu haver anat això? Perquè un traductor automàtic bé deu distingir más i mas... Alguna idea?

Sant Jordi

Sant Jordi, el drac i llibres

Abans d'anar-me'n a fer un tomb per les paradetes de llibres aviam què trobo (enguany no busco res en concret, però si veig "Fronts oberts" de Pau Vidal, me'l compraré), una breu entrada per desitjar-vos bon dia de sant Jordi. Aquest cap de setmana no he tingut temps d'escriure als meus blogs perquè he tingut una agenda de ministre, però la setmana passada em van convidar a fer una ressenya d'un llibre "meu" (és a dir, que traduït per mi, però és que els sento una mica meus, també) al blog de la Nani, un magnífic blog dedicat a la cuina, cosa que va ser un plaer. Aquí la teniu per si algú s'anima a fer-hi un passeig abans d'anar a la Rambla: ressenya d'El perfeccionista a la cuina.

Afegitó: aprofito per explicar que el "sant" o "santa" que precedeix els noms dels sants s'escriu amb majúscula en castellà però amb minúscula en català. De manera que cal desitjar "bona diada de sant Jordi", sense majúscules innecessàries. Ja sabeu una cosa més!

L'etimologia dels països d'Amèrica del Sud

Conquistadors a punt de començar a posar noms a tort i a dret

Fa molt de temps que no publico entrades d'etimologia, i avui n'he llegit per casualitat una que m'ha fet gràcia en un blog que segueixo i que està dedicat a aquest tema, i he pensat que ho compartiria per aquí. Sempre m'ha semblat interessant veure com i per què els conquistadors i els exploradors posaven nom a les terres que anaven trobant, i comparar aquests noms nous amb els dels pobles que ja hi vivien. Això dóna per més entrades, o sigui que ja n'anirem parlant. Només una nota: recordem que tots els noms geogràfics tenen algun significat, fins i tot els que ara ja assumim com "noms propis" i prou, en vaig parlar aquest dia. Avui, en tot cas, comentarem els orígens dels noms dels països de l'Amèrica del Sud.

- Argentina: els conquistadors espanyols esperaven trobar-hi plata i, amb gran optimisme, ja li van posar el nom (derivat de la paraula antiga per plata, "argent") abans de comprovar si era cert.

- Bolívia: l'any 1825 Bolívia va haver de decidir si unir-se a Perú o fer-se independent. Quan van triar la segona opció, es van encomanar a Simón Bolívar, de qui també deriva el nom de la moneda local, el bolívar.

- Brasil: el primer europeu que hi va anar, el portuguès Álvarez Cabral, va anomenar-lo Vera Cruz, però en lloc d'aquest nom en va triomfar un altre, derivat d'un dels productes d'exportació més preuats d'aquesta nova terra: la fusta d'un arbre anomenat "palo brasil", en què brasil seria un derivat de "brasa", ja que d'aquesta fusta s'extreia un colorant vermellós que servia per fer tints.

- Xile: hi ha moltes teories, que només es posen d'acord en una cosa: que és d'origen indígena. I punt: no hi ha acord ni tan sols sobre de quina llengua indígena prové. Més informació a la viquipèdia, aquí.

- Colòmbia: quan aquest país es va independitzar, l'any 1819, hi havia la idea de crear una gran nació panamericana que no es va concretar mai, però a aquest tros li va tocar un nom que evocava aquest somni i que està inspirat en el de Cristòfor Colom.

- Equador: bastant autoexplicatiu, el nom li ve perquè es troba damunt de la línia de l'Equador.

- Guyana: ve d'una paraula indígena que significa "terra d'aigües". No trobo enlloc de quina llengua, així que ho deixo en la categoria de "sospitós"; potser tots ens ho copiemienganxem els uns dels altres i no és ni cert.

- Paraguai: és d'origen guaraní (la llengua indígena més parlada en aquest país) i és una suma de dues paraules: "gua" (riu) i "para" (varietats). A què es referien amb això, no queda clar.

- Perú: típic cas d'imprecisió geogràfica de l'època dels conquistadors. El Pirú original era una part de Panamà, però va acabar per significar qualsevol terra més al sud, i quan Pizarro va tirar avall, va anomenar "Perú" el tros de terra que va conquistar.

- Surinam: el nom de l'única colònia neerlandesa a Amèrica Llatina (a banda d'algun enclavament a Brasil i de les illes ABC: Aruba, Bonaire i Curaçao) ve de la paraula "surinen", el nom d'una tribu de llengua arawak que vivia en aquesta zona quan van arribar-hi els europeus. Ja parlarem de Surinam, Holanda i la resta de colònies caribenyes un altre dia.

- Uruguai: també d'origen guaraní, però de significat més poc clar que el del seu veí del nord. Hi veiem el mateix "gua" que vol dir riu; ens diuen que el nom podria significar "riu dels ocells pintats" i ens ho creiem.

- Veneçuela: es veu que els primers europeus que en van veure les costes van veure cases construïdes sobre l'aigua, els va recordar la ciutat de Venècia i li van posar un nom que recordés a aquesta ciutat italiana. No ho hauria pensat mai!

Per cert, que això ho faig de hobby, perquè si us interessa l'etimologia dels països del món, mai no superaré la llista de la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_country-name_etymologies.

Què faríem sense els amics?

Qui té un amic... 

Un traductor es pot especialitzar en traducció jurídica i trobar-se traduint la declaració d'un pèrit psiquiatra o una patent tècnica. O especialitzar-se en màrqueting i trobar-se amb els comunicats de premsa d'una empresa de fabricació de sondes o de fusteria especialitzada. O dedicar-se als llibres de no ficció i trobar-se un manual de fotografia molt tècnic una setmana, un llibre de xocolata la segona setmana i un llibre de la història de l'alpinisme a la tercera. De manera que, per molt que t'especialitzis, al final et trobes que has de fer una mica de tot.

I encara és més exagerat en les novel·les. Per a la darrera traducció que m'han publicat, A dalt tot està tranquil, vaig haver de recórrer moltes vegades a un amic neerlandès que és fill d'un granger de vaques per entendre els conceptes, i després a la meva àvia, que havia tingut vaques a casa, en busca de les paraules catalanes. Per al llibre que estic fent ara, sobre un piròman a Noruega, ja he hagut de demanar ajuda del meu pare per a la terminologia psiquiàtrica, a un amic advocat per a la terminologia jurídica i a una amiga flautista en el fragments amb temàtica musical (els personatges es coneixen d'una coral). Tot això, no cal ni dir-ho, a més a més dels diccionaris, els fòrums de traductors i Internet, i dels amics nadius de les llengües de sortida que tinc al Facebook i que es van trobant preguntes de tant en tant.

El dia que els traductors poguem posar dedicatòries a les novel·les, no m'hi cabran tots! O sigui que de moment, des d'aquí, moltes gràcies!

Qüestió de gènere, no de sexe

Darrerament es parla molt del llenguatge no discriminatori, sobretot arran d'aquest informe de la RAE que critica les guies d'estil que imposen un llenguatge pretesament no sexista que, de fet, dificulta la comunicació i és massa artificiós per aplicar sense perjudicar la normalitat. Jo penso que, com en tot, el més important és mantenir el sentit comú. El sexisme existeix i el llenguatge sexista també, i jo sóc la més combativa; però alhora tinc clar que aquest problema no se soluciona entorpint la fluïdesa de la llengua. És que barregem dues coses que no són el mateix: el gènere i el sexe.

Mirem per exemple aquesta frase, la que utilitza Bosque al seu informe:

-  Los directivos acudirán a la cena con sus mujeres

Aquesta frase és clarament sexista, però no perquè no hi digui:

- Las directivas y los directivos acudirán a la cena con sus maridos y esposas

sinó perquè presuposa que els directius són tots homes.

No crec que tingui res a veure amb una frase com ara Los alumnos de la escuela perquè el context, segurament, ens indicarà que es refereix a nens i nenes. El mateix amb coses com ara Los habitantes de Europa; difícilment ningú s'imaginarà que parlem només de la meitat de la població del continent.

I és que la vida mateixa desmenteix que el llenguatge sigui sexista per si. Imagineu aquesta conversa. Si preguntem a algú si ha tingut criatures:

- Tens fills?

- Sí, una nena.

Oi que no sobta gens la conversa? Senyal que el parlant infereix que aquest masculí engloba tant nens com nenes. Fixeu-vos que el context ens permet anar més enllà del gènere (gramatical) de les paraules:

- Tens fills?

- Sí, dos nens.

Aquí tots entenem que no hi ha cap nena, oi?

I és que el llenguatge pretesament no sexista que consisteix a suprimir els plurals naturals de la llengua no es pot mantenir. Fa uns dies les mestres del meu Facebook van publicar en massa aquesta frase al seu mur:

El que li hauria de fer vergonya a ella [la consellera Rigau], és posar-se davant de les càmeres de TV3, davant de tots els pares i mares que estan a l'atur, i defensar aquestes mesures que volen desmantellar l'ensenyament públic. Les filles i fills aprenen de les seves mestres i pares què vol dir justícia social, dignitat, equitat i solidaritat.

Pam. Pares i mares, filles i fills, però llavors resulta que aprenen de les seves mestres. On és el sexisme? Què és sexista, entendre que els "fills" poden ser tant nens com nenes, o donar per fet que ser mestra és feina de dones?

I per demostrar els estralls que provoca aquest llenguatge a les noves generacions, una frase de la número 1, que té tres anys i mig i mirava una pel·lícula: Ara arriben les caçadores i els caçadors i maten la mare del Bambi. El que és greu és que a ella aquesta frase li sona natural.